Quan i per què vas tenir la idea de recuperar en aquests dos llibres cadascuna de les entrevistes realitzades a Ràdio Seu?
Primer de tot, la idea de realitzar el programa “Fem petar la xerrada” a Ràdio Seu va sorgir després de deixar la regidoria a l’Ajuntament, en la qual hi havia estat 12 anys. Després de tants anys, em va quedar un buit que s’havia d’omplir i, aquest fet, juntament amb una idea que feia temps em rondava pel cap, va generar el programa d’entrevistes, en el qual s’han basat els dos llibres.

El propòsit de les entrevistes era evitar la desaparició de moltes anècdotes que la gent de la Seu podia explicar. Vaig presentar la idea a l’Ajuntament, aquest es va mostrar favorable, i entre els anys 1999 i 2003 vaig realitzar un total de 54 entrevistes. Marta Pujantell, la directora de Ràdio Seu, va tenir la ocurrència de gravar les entrevistes i, ara fa dos anys, va sorgir la idea de plasmar-les en un llibre. L’Èxit de vendes que va generar i la necessitat de mostrar la resta d’entrevistes que al primer no s’havien pogut plasmar, s’ha fet palès en aquest segon llibre, presentat el passat Sant Jordi.

Quin criteri vas seguir a l’hora d’escollir les persones entrevistades?
Va ser una elecció bastant a l’atzar. Quan arribava la data de fer el programa, que era cada 15 dies, buscava un personatge, sobretot gent del carrer, no calia que fossin molt reconegudes, com ara els alcaldes o ex - alcaldes, sinó gent amb unes anècdotes i vivències personals normals i corrents per explicar. Llavors, el que feia era: fer-me una llista, anar trucant i incentivar a la gent. Moltes vegades em vaig trobar amb un “no” per resposta, tot i així, al final sempre trobava algú disposat a petar la xerrada. Una vegada escollit, em formulava un guió i, molt sovint, allò que feia era preguntar d’amagat a la seva família. Ningú podia conèixer millor a aquella persona i els preguntava quines eren aquelles anècdotes que podia plantejar que ell/a no s’esperés.

De totes les anècdotes o vivències que et van explicar els teus convidats, quines recordes més vivament d’aquells 4 anys de programa a Ràdio Seu?
És difícil escollir-ne una de tantes i tantes. Però, ara mateix, en recordo una de Ventura Ruiz. Quan jo era un infant, com que no hi havia tantes joguines com ara, aquella amb la qual hi passàvem llargues hores era la pilota. El Ventura, que era agutzil en aquella època, ens prenia totes les pilotes i nosaltres estàvem convençuts que se les venia. A través de la entrevista, li vaig poder preguntar què en feia de les pilotes i ell em va dir que les posava en un sac i les enviava a un orfenat de Cambrils. Gràcies a l’entrevista, doncs, vaig descobrir que aquell home que de petits el consideràvem el dolent de la pel·lícula, era ben bé al contrari, era un home amb un cor tan gran que no li cabia al pit.

Per tal d’entendre millor les entrevistes, allò que recomano a tothom és escoltar els CD’s que venen integrats amb el llibre, ja que sentir totes aquestes persones, d’entre les quals, sis ja estan desaparegudes, compartint els seus records i sentiments davant el micròfon, la veritat és que emociona.

Aquest intens i extens treball que has realitzat és, a més d’un procés periodístic, un document històric sobre la nostra ciutat.
Sí, jo penso que és un document històric de la ciutat pel fet que, els records i vivències que s’expliquen, abans eren tan sols patrimoni personal d’aquelles persones que entrevistava i al posar-les sobre paper ara són d’abast públic, contribuint al patrimoni cultural i social de la Seu. Per exemple, Miquel Mas és testimoni d’haver servit un martini a Ava Garner a l’antic hotel Mundial i d’haver estat el primer de beure Coca Cola aquí a la Seu. Ningú podrà dir que no és veritat ja que Miquel Mas, en la seva pròpia veu, ho explica en l’entrevista.

En aquest sentit, consideres que, mitjançant aquesta tasca que has fet, col·labores a evitar la pèrdua i desaparició de la memòria d'un poble i d'una gent?
Si, són aquelles petites anècdotes i coses íntimes d’un mateix que una vegada explicades adquireixen més importància. Cal reconèixer la valentia d’aquestes persones que van posar al nostre abast part de la seva vida i que ara, en llegir-la i escoltar-la, a passat a formar part de la nostra història. Tal com deia Albert Vilaró al pròleg d’aquest segon llibre “són llibres d’utilitat pública, així com l’aigua mineral”. Amb aquestes entrevistes, l’estrella és el convidat, jo només intentava tibar-li de la llengua.

A qui van adreçats aquests llibres? Només als urgellencs o pot interessar més enllà d'aquesta ciutat?
Els llibres han estat presentats a pobles com Organyà, Oliana o Martinet, d’on provenen alguns dels personatges entrevistats, malgrat després hagin viscut a la Seu. Jo crec que tenen una bona rebuda ja que un dels personatges va créixer i va passar la seva joventut en aquell poble. En canvi, segurament, les entrevistes a gent de la Seu no tindran tanta importància fora d’aquí. Un exemple és la presentació del llibre a Martinet, on va sobtar que Amadeu Clausó, alcalde del poble anys endarrere, expliqués a l’entrevista que el seu pare havia estat agutzil abans de la guerra.

Al final del darrer llibre s’intercanvien els papers i l’entrevistador passa a ser l'entrevistat. Et vas mostrar reticent a tal fet o ho consideraves necessari com a ciutadà més de la Seu que ets?
Al començament dubtava de fer-ho. Llavors vaig decidir fer un sondeig a la gent per veure que els semblava. Alguns em preguntaven si tenia alguna cosa a amagar i òbviament no era així, però hi era una mica reticent pel fet que no sembles autobombo. Al final, però, vaig acceptar i l’entrevista me la va fer la Marta Pujantell, directora de Ràdio Seu, amb la qual vam connectar molt bé a l’hora de fer l’entrevista. Al final vaig quedar molt content del resultat.

Cal dir que a l’inici no sabia fer entrevistes, però llavors, vaig descobrir un truc que tant m’ajudava a mi com als propis convidats. Aquest consistia en que, abans de gravar, començàvem a xerrar una mica amb els cascos i el micròfon i així, tots plegats, escalfàvem la llengua. Després d’haver estat jo també entrevistat, s’ha de reconèixer que el micròfon fa respecte.
Personalment, sempre m’hauria agradat que haguessin pogut entrevistar als meus pares. Com que en aquella època no hi havia o no fèiem servir càmeres ni gravadores, el seu to de veu el puc tenir memoritzat, però de tota manera s’ha perdut. Si els haguessin entrevistat podria tornar a sentir el seu to de veu.

Sabem que continua col•laborant com a tertulià a Ràdio Seu però s'ha plantejat la possibilitat de tornar-hi a treballar en algun tipus de programa?
Em ronda pel cap la idea de tornar a fer el mateix programa perquè va tenir molt d’èxit. Un altre motiu per voler tornar a fer el programa, és que m’he trobat sovint amb gent que se m’ha queixat que a ell/a no l’havia entrevistat. Així doncs, m’agradaria poder tornar a la ràdio i fer unes 20 o 25 entrevistes més.

Allò que em faria realment il•lusió seria poder gravar les entrevistes a la televisió, així d’aquí uns anys, no només es podrien sentir les veus, sinó també, veure les cares i els gestos que feia la gent.

Actualment exerceixes com a Síndic de Greuges de la Seu. Els ciutadans són conscients que existeix aquest càrrec dins la Seu i hi recorren amb freqüència? O bé cal promocionar-lo més?
El problema recau en que la ciutadania no sap ben bé què pot fer el síndic. La gent a vegades em ve a explicar que li ha passat tal cosa i jo només puc fer que escoltar-la, ja que allò que ha de fer és formular una queixa a l’ajuntament.

Un síndic, només pot intervenir quan el ciutadà es veu agreujat per l’ajuntament del municipi. Si els problemes són fora del meu abast, el que es pot fer és un conveni amb el síndic de Catalunya per adreçar les queixes. Però allò que cal remarcar és que nosaltres únicament podem proposar i recomanar. Aquestes són les dues paraules amb les quals gairebé sempre acabem els nostres escrits. A vegades, fins i tot, exercir de defensor del ciutadà requereix un enfrontament amb l’ajuntament del municipi per arribar a un acord.

A la tardor intentarem fer un programa a Ràdio Seu, una vegada al mes, per explicar què és el síndic. A través d’aquest programa faríem saber a la ciutadania que si té un problema amb l’ajuntament el síndic el pot ajudar.

L'autor del llibre "Fem petar la xerrada", Àngel Rúbio. L'autor del llibre "Fem petar la xerrada", Àngel Rúbio.