Feia molt temps que tenia ganes d'entrevistar-lo. Recordo que el primer cop que vaig sentir-lo anomenar (si més no, conscientment) va ser l'any 2015, durant una conversa amb el Joan Morros per parlar del 20è aniversari d'El Galliner. "Vam ser vuit persones, les que vam engegar, i una d'elles era en David Pintó Codinasaltas, el més jovenet i enèrgic de tots, que segur que el coneixes perquè està posat en mil projectes i ha treballat en grans produccions de teatre musical", em va dir.
Vaig fer un somriure d'ignorància ("ostres, Joan, ara no hi caic!") i em vaig prometre que quan arribés a casa em submergiria en la seva biografia. Vaig al·lucinar quan vaig veure que tenia pàgina a la Viquipèdia i tot. Havia format part de La Cubana durant els anys de l'aplaudidíssima Mamá quiero ser famoso. Havia dirigit espectacles musicals i de teatre musical amb grans espases de l'escena catalana. El Mag Lari l'havia escollit per portar les regnes d'Ozom (un any més tard va venir Dolce Vita, i despès 25 il·lusions). Havia fet d'ajudant de direcció del Mar i cel del TNC. Havia traduït i adaptat al català (i també al castellà) no sé quants musicals...
D'aquell 2015 en què vaig descobrir David Pintó, han passat gairebé deu anys. Durant aquest temps, la trajectòria professional d'aquest manresà de 47 anys no ha fet més que créixer i eixamplar-se -ja ho tenen, això, les persones vitals, inquietes i apassionades. Aquest dilluns, 23 de desembre estrenarà, al Teatre Coliseum de Barcelona, el musical que probablement més li ha costat de traduir: El dia de la marmota; un projecte compartit amb Enric Cambray i Manu Guix, que ha anat gestant paral·lelament a la resta de muntatges que el fan viure però, sobretot, que li donen vida.
Com van els nervis?
La veritat és que més que nervis, el que tinc són moltes ganes d'estrenar. Em sento una mica com si estigués a punt de fer un viatge a Nova York; un viatge d'aquells que saps que serà una aventura i que, passi el que passi, et farà feliç. És una sort tenir l'Enric Cambray com a capità d'aquest viatge, que està remant infatigablement perquè tot surti molt bé!
Què ha de tenir un projecte perquè et motivi a involucrar-t'hi?
Principalment, un equip que m'agradi i amb qui cregui que hi podré aprendre coses; una bona remuneració; una proposta artísticament atractiva, i la possibilitat de posar-me a prova.
No t'estàs de res!
No cal que es compleixin tots els requisits, però sí que quan això passa, és fantàstic.
Després de més de vint anys de carrera -i ben reeixida- deus poder-te permetre dir que no sense remordiments.
He dit que no algunes vegades, sí. I això passa sobretot quan veig que no podré comprometre-m'hi al cent per cent o quan se'm solapa amb alguna cosa que em necessita a temps complet. No suporto haver de faltar a classe o als assajos.
També ets professor, és veritat.
Sí. Des de fa uns anys que em dedico a fer classes d'interpretació de cançons per a actors professionals a l'escola Eòlia, on recentment també hem engegat un màster de creació en teatre musical. De fet, i a partir de l'experiència adquirida treballant amb els alumnes i barallant-me per sistematitzar l'assignatura , vaig escriure el llibre L'artesania del teatre musical, publicat l'any 2020 per l'Institut del Teatre.
Barallant-te per sistematitzar l'assignatura, dius?
Sí. I m'explico: si bé és cert que l'art de la interpretació és un ofici que s'aprèn amb els anys, les escoles de teatre, el lloc on ens formem, és imprescindible per créixer com a actors i actrius. Quan jo vaig estudiar a l'Institut del Teatre (del 1997 al 2001) hi havia moltes coses de les que van ensenyar-me que no entenia. I això, ara que soc professor, no vull que em passi amb els meus alumnes: sempre m'ha preocupat molt que entenguin les eines que els intentem ensenyar. I d'aquí aquest llibre, que no deixa de ser un manual -del qual me'n sento molt orgullós!- que dona moltes pistes a la gent que té ganes d'aprofundir en la interpretació del teatre musical.
Realment, el teatre musical és la nineta dels teus ulls.
Em fa feliç! Quan sento algú que diu que no li agraden els musicals, se'm fa un nus a la gola. Penso: "Quina llàstima que no hagis tingut la sort de veure les propostes que a mi m'han impactat i remogut".
Cadascú és com és, suposo.
Sí, però de musicals n'hi ha per a tots els gustos, de debò! El teatre musical (el bo i el que està ben fet) té una artesania que fa que les emocions et travessin d'una manera més directa la pell. És allò que en diuen el poder de la música. Però és que també hi ha el ball, les grans escenografies... I aquesta cosa de la comunió del fet teatral; el fet col·lectiu de ser un grup de persones que assisteixen a una celebració que mai més es tornarà a repetir en aquestes circumstàncies. És meravellós!
El que encara deu ser més meravellós és poder treballar del que t'apassiona.
Completament. Tinc la fortuna d'estimar i gaudir molt de la meva feina. I de tant en tant, m'agrada mirar enrere i pensar que he tingut molta sort i que la vida m'ha ofert oportunitats molt boniques i estimulants i m'ha fet conèixer gent molt especial. Treballar o ser a prop de gent amb talent que has admirat des que eres petit és brutal. I si s'esdevé la màgia i a més hi tens una certa connexió i pots compartir-hi algun moment més enllà de la feina, encara més.
Sents que estàs a la cresta de l'onada?
La sensació que tinc és que encara no he arribat enlloc! Em queda molt camí per fer i molts somnis per realitzar que encara no s'han acomplert.
"Sento que em queda molt camí per fer i molts somnis per realitzar".
Per exemple?
Vam escriure un musical amb l'Albert Guinovart que m'encantaria que veiés la llum ben aviat. Però la vida és molt llarga i ha més dies que llonganisses; tot arribarà! A més, que ara vindran mesos de bastanta intensitat, perquè, d'una banda, al gener tornarem a estrenar Les dones de Guido contini amb la Mariona Castillo i el Gustavo Llull al Teatre Gaudió, i de l'altra, properament presentarem l'òpera de l'Arnau Tordera La gata perduda en versió concert.
Et queda temps per la vida extralaboral?
Oi tant!
I a què el dediques?
Doncs, per exemple, a fer croquetes, a escriure cartes (m'encanta el ritual i m'encanta també rebre'n la resposta), a anar al teatre, a menjar (de tant en tant) en algun bon restaurant, a jugar a l'UNO o al Codi Secret, a fer escape rooms, a viatjar...
Tinc la sensació que tot i haver treballat amb els grans noms de l'escena catalana, no tens els fums gens pujats.
És que la vida està plena d'aprenentatges et fan tocar de peus a terra. Molta de la gent que té la sort de començar a dalt de tot, si no té el cap molt a lloc, pot tenir una gran decepció al cap d'uns anys. És una cursa de fons, el món del teatre, i cal tenir paciència i fe, perquè en molts moments llençaries la tovallola. Me'n faig farts, de dir- ho als meus alumnes (que tenen com una espècie de dèria perquè tot els surti bé a la primera): "Hem de caure per aprendre a aixecar-nos".
Són els de la generació de la immediatesa...
Són nanos que pugen molt preparats però que, alhora, també són més fràgils. S'ha d'estar molt alerta perquè l'exposició a la informació els ha engandulit i desconcentrat a parts iguals, i això els fa ser molt vulnerables. Jo recordo que anava a la biblioteca per trobar informació de les coses que necessitava o m'interessaven; ara, en canvi, tenen tot el món a dos clics de ratolí.
Vius a Barcelona, oi?
Sí. Ja en fa vint-i-cinc anys!
Quina relació hi tens, amb Manresa?
El meu vincle amb la ciutat està intacte. Quan em demanen d'on soc, no dubto ni mig segon.
"El meu vincle amb Manresa està intacte. El Galliner i el Kursaal són una insígnia que porto al cor".
Suposo que haver format part de tot el que va significar El Galliner, t'hi mantindrà arrelat de per vida.
El Galliner i el teatre Kursaal són una insígnia que porto al cor. Va ser una gran sort anar-hi a petar i connectar amb aquella moguda ciutadana tan bèstia. És una història increïble de passió, i això et marca, òbviament.
Parlem de la salut del teatre musical a Catalunya. Com la veus?
Crec que té una qualitat excepcional però que no es creu el seu propi potencial. A Madrid hi ha una consciència d'indústria que aquí ens falta. Han vist que el món del teatre musical pot generar molts diners i s'han organitzat molt bé. Potser que ens comencem a creure tota l'excepcionalitat que podem oferir, no? Perquè hi ha gent molt bona, a Catalunya; primeres espases!
Dintre del món de la faràndula se sol dir, això que si es vol tenir feina, millor anar a Madrid; que és allà on hi ha les grans oportunitats. Hi estàs d'acord?
No. Però cal ser conscients que es fan tres vegades més musicals allà que aquí. Per tant, si algú vol trobar feina fent teatre musical, per estadístiques, és més probables que en trobi allà.
Què és per a tu, l'èxit?
L'èxit és poder tenir diners per pagar la casa on vius i permetre't capritxets com anar a sopar amb el teu nòvio o comprar-te roba. Continuo estalviant perquè aquesta feina i aquesta vida és molt incerta i val la pena ser previsor per si venen les vaques flaques.
Si tinguessis el súper poder de poder viatjar en el temps, què li diries a aquell David que estava a punt de començar a l'Institut del Teatre?
Li diria que intentés gaudir de cada moment de la vida, i que seguís fent riure i cuidant la gent. Li diria que confiés en els guionistes de la seva vida, perquè no deixarien que la seva existència fos avorrida ni permetrien que ho passés malament durant gaires episodis. I que seguís amb un esperit curiós. Perquè tot fa bullir l'olla.