Hi ha pocs estudis fets sobre el tema. El més recent seria la miscel·lània Aspectes de la llengua catalana al Bages, que el Centre d’Estudis del Bages i Òmnium Cultural del Bages van editar l’any 1997, amb treballs de Montserrat Alegre, Ramon Carreté i Rosa Galí. N'hi ha d'anteriors, però ja hauríem de remuntar-nos a la República, amb alguns dels mots que ja s'han perdut. Aquest article s'ha basat en el que va publicar la revista El Pou el mes de juliol de 2020.
Amb la normalització de l'ensenyament de la llengua durant la dècada dels vuitanta, algunes d'aquestes particularitats s'han llimat, però la majoria continuen molt actives, fins i tot en generacions joves. Això no vol dir que sempre s'usi el lèxic propi. Aquestes paraules acostumen a usar-se, moltes vegades, en paral·lel a la forma normativa.
Del racó a la torreta passant pel melic
Si una paraula és el paradigma d'aquesta particularitat lèxica manresana és torreta per referir-se al test de les plantes, però n'hi ha moltes més. El racó per assenyalar les escombraries, o el melic -al DIEC fa pocs anys- per fer el mateix amb el llombrígol, en són dues més. Entre els substantius també destaca la postada per parlar d'un prestatge, la senalla com a cabàs, els basquets a l'hora de parlar de vambes, o el simpàtic pipiripip per referir-se a les roselles.No en tot som tan originals els manresans, però. Algunes de les particularitats més nostrades serien petites variacions sobre la forma reglada. A molts punts del Bages diem tenca la porta en comptes de tanca-la, pronunciem el més amb l'accent obert, usem el punxir pel normatiu punxar, fem el singular de nussos amb nuc, parlem de tiraranya i no ho fem tant de teranyina, o transformem el vímet en vímec.
Els girs manresans més populars no acaben aquí, però. Pleguem de terra una cosa en comptes de recollir-la; piquem per pegar; deixem passeres al trepitjar i no rastre; no esbandim la roba sinó que la balaiem, o ens acotem per ajupir-nos.
La llista no s'acaba aquí, i s'allargaria molt més si hi afegíssim referències a animalons o, sobretot, a plantes -encara més, si són silvestres. Totes elles són paraules particulars de Manresa i de municipis de la regió central. Això no vol dir que, puntualment, alguna d'elles no es faci servir en altres indrets, però cap, encara que en alguns casos es faci estrany, no està normalitzada arreu dels Països Catalans.
I per a la canalla, el cuc amagar que usem a l'hora de jugar seria fet a amagar si fossim a qualsevol altre punt dels Països Catalans.
