Escric des de l'avió que ens està tornant a Catalunya. Fa molts dies que havíem de continuar amb els articles però cada hora que dedicàvem a escriure era una hora en la que no compartíem moments amb totes les persones refugiades a Grècia. Així que vam decidir continuar amb els articles quan tornéssim.

El dimecres de la setmana passada era el "women's day", 25 de juliol. Per aconseguir que més dones refugiades coneguessin el projecte "Where is the life?" (WITL) vam decidir anar-les a conèixer als camps. Moltes d'elles no gosen sortir de les seves "cases" per por al racisme que pateixen al carrer, per la calor, etc. 

Per tot plegat vam anar al campament de Lagadikia, un camp a l'est de Salònica, on hi malviuen unes 600 persones. La meitat d'aquestes encara no estan registrades. Això vol dir que no tenen cartilla sanitària, no tenen la targeta de crèdit que té cada persona refugiada (amb 150€ al mes) amb la qual han de comprar el seu propi menjar i allò que vulguin. Tampoc tenen la targeta d'autobús, amb la qual poden moure's per la zona gratuïtament. Com que reben aquesta ajuda, en el camp de Lagadikia no hi ha menjar comunitari. O tens aquesta targeta i te'l compres -amb aquests diners o els propis- o no pots menjar ni fer res.

En Suhaib, refugiat Kurd, ens hi va acompanyar. El vam conèixer el dia anterior i ell és l'únic refugiat que cada dia va des del camp de Lagadikia a Salònica per assistir a les activitats de WITL. 
 
A mig matí, després de gairebé dues hores d'autobús -sorollós, antic i brut- arribem al camp. En Suhaib ens ajuda a entrar per una porta petita que hi ha a l'est del camp. Com sabreu, nosaltres no hi tenim permesa l'entrada en aquest camp ja que només hi poden entrar organitzacions oficials.
 
Per això hi entrem. No hi ha voluntaris ni res. Només hi entra el servei mèdic i poca cosa més. Si ens trobem i descobreixen que en Suhaib ens ha ajudat, això pot penalitzar-lo de cara a la seva acceptació al país i a la UE. Ell s'arrisca i nosaltres també. És allò que entenem com trencar fronteres col·lectivament. De fet, no ho hauríem d'estar explicant per aquí, públicament. Si ho llegiu, no ho expliqueu gaire!
Entrem a dins i en Suhaib ens ensenya el seu contenidor-casa. Després, aconseguim conèixer diferents habitants del camp. Necessiten parlar, relacionar-se, sortir d'allà. Necessiten que passi alguna cosa més que restar esperant.
 
Poc a poc ens hi endinsem. Aquest està format per contenidors-casa. Cadascun d'aquests té dues habitacions i lavabo. A part dels contenidors, no hi ha res més. No hi ha cap ombra ni espai comunitari. Això fa que les famílies no surtin de les seves "cases" i que la vida social al camp -allò més important- sigui molt reduïda, ja que a fora podem estar a 40 graus tranquil·lament i alguns fa més de sis mesos que no surten d'aquí. Penseu-hi. Sis mesos multiplicat per les hores, minuts i segons. Famílies senceres.
 
Aconseguim conèixer algunes dones picant porta a porta. Ho anem fent mentre vigilem que cap persona del camp ens vegi, ja que ens demanarien -amablement o no- que marxéssim del camp. Aconseguim parlar amb cinc dones diferents en els contenidors que visitem. Al obrir-nos la porta s'estranyen molt de la nostra visita. Fa mesos que no en reben cap. La Marina i la Mariona els expliquen el projecte WITL perquè vinguin a passar la tarda amb nosaltres a Salònica. Aquesta tarda serà el dia de les dones i ens encantaria que vinguessin a compartir aquesta estona juntes. Jo em mantinc en un segon pla ja que volem que la conversa sigui únicament entre dones. En Suhaib si que hi serà en la tasca de traductor. Moltes dones són molt joves. Algunes tenen entre 20 i 25 anys i la majoria tenen fills. Moltes no surten d'aquest contenidor fa dies, més que per anar al lavabo. Els seus ulls són de desconfiança, por, però alegria alhora. No sabria explicar-ho millor. Ulls foscos amb una història al darrera que fa por alhora que em desperta una admiració inimaginable.
 
Sortim del camp i marxem amb un gust agre-dolç. Tornem a Salònica. Jo em quedo al pis descansant i escrivint mentre la Marina i la Mariona van al centre a fer l'esperat "women's day". Al cap d'una estona em truquen i em comuniquen que no ha vingut cap dona. Cap.

Sensació d'impotència que ens recorre el cos. Especialment a la Marina i a la Mariona. Tranquil·litat. Detectarem les causes d'això i intentarem revertir-ho. Per això, ens trobem i en parlem amb l'Eduard i el Chis, el coordinador del projecte i un altre voluntari americà amb qui conviurem aquests dies.

Aprofitem el vespre per preparar les activitats de demà dijous. Vindrà algú? Quin misteri. 

Veient com ha anat avui el "Women's -fail- day" aprenem a no tenir expectatives. Sabem que a moltes dones els costa sortir dels camps i fer dues hores de bus -infernal- per fer una activitat de tres hores i tornar. Alhora, sabem que les refugiades que venen és perquè tenen pis a Salònica o tenen diners per a pagar-se el viatge. Per això volem estar al centre WITL i també visitar els camps. Doble acció.

Dijous -26 de juliol- al matí pinto la guitarra que vaig comprar el dimarts per a regalar-la al centre. Va quedar tal i com va ensenyar la Marina a l'article anterior (l'heu llegit?). Volia regalar-lis alguna cosa que fos útil i que perdurés en el temps. I ja sabeu com estimo la música. 

Dinem i a la tarda arribem al local per fer la classe d'acro-yoga. Si he de ser sincer, no m'esperava l'èxit que vam tenir. Vam omplir el local d'espelmes i a la que anaven arribant els i les joves els anàvem indicant el camí. Es treien les sabates i es col·locaven a lloc. No tenim fotografia perquè vam gaudir tant l'estona que ni hi vam pensar. Al principi algun jove no volia venir. Els estranyava molt aquella escena de pau. Havíem posat música de relaxament al fons i tot tenia un caire "zen. Ara em fa molta mandra explicar-vos com va anar tota la activitat profundament, ja que les coses que van passar a en els següents dies encara son molt més potents i, a més a més, vosaltres no arribareu al final de l'article. Així que, simplement, us diré que aquelles tres hores de pau, de respiracions lentes, de moviments relaxats, etc. els va aportar un moment que feia mesos que no tenien.

Fins i tot un parell de nois que tenen l'edat del "pavo" -i que són més que nerviosos, sumat a l'experiència traumàtica que arrosseguen- van gaudir l'activitat en silenci i amb una pau que ens va emocionar molt a tots i totes. Brutal. La Marina va dirigir l'activitat mentre la Mariona, en Chris i jo anàvem organitzant les refugiades que anaven arribant i també ajudàvem les mares que venien amb nens. Un èxit i una primera recompensa després del "fail" total del "women's day" del dia anterior. Un a un.

Divendres al matí vaig anar a donar un vol per Salònica. Em sentia molt cansat. Era com si la calor i l'esforç psicològic d'aquests dies -i amb la tralla que ja portàvem d'Itàlia- m'estigués afectant als ossos. Necessitava una estona per mi i vaig marxar a donar un volt. 
 
Vaig descobrir racons de Salònica preciosos. En aquest viatge hem trobat una Grècia molt diferent al que vaig viure fa dos anys. Ho explicarem també en els propers articles. 
 
Així que, tot caminant, torno a la botiga de música on vaig comprar la guitarra i tinc la meva primera conversa llarga amb una persona grega. Una hora de conversa fantàstica amb el venedor de la botiga sobre Grècia, història, economia, etc. Em va ajudar moltíssim a saber més coses sobre els últims anys al país a nivell polític, sobre la crisi econòmica i com els grecs entomen l'arribada de tants milers de persones refugiades. 

A la tarda, abans de l'activitat, quedo amb dos nois per fer la primera classe de guitarra a les 17h. Era la primera vegada que feia una classe en anglès i a dos nois Kurds. En Suhaib i en Gaes són dos nois de 17 i 18 anys als que els flipa la guitarra. Em miraven i escoltaven al·lucinats. No es creien capaços de tocar la guitarra algun dia. Al seu darrera aquests dos adolescents porten dos anys de guerra i un camí infernal. Tots ells han vist morir al seu davant a desenes de persones. Moltes d'elles éssers estimats. I estan aquí, tocant la guitarra. Desitjo que algun dia converteixin aquest dolor en cançons i que ens ajudin a fer una Europa millor. Ells ens podran ensenyar allò que els mitjans ni els nostres representants volen que veiem. Són història viva i ni ells en són conscients.

Per cert, com que alguns amics ens heu escrit dient que "els articles són massa llargs" i els fa pal llegir-los sencers, farem un joc: si heu arribat fins aquí, escriviu un comentari aquí sota al web que digui "JO!" i us estimarem molt. I si compartiu l'article al vostre Facebook ja serà brutal.

Després de la hora de guitarra començava a arribar la gent pel moment de cinema. Al centre arriben tots els usuaris diaris i decideixen veure una pel·lícula de "tiros" americana. Curiosament una de les nacions que s'ha carregat més els seus països. 
 
Una estona abans, però, surto a fora i em trobo en Gaes -un dels dos alumnes- amb la guitarra assegut en un portal, quan veig que té unes cicatrius força grans al braç dret. Li pregunto com se les ha fet i m'ensenya un vídeo de "Youtube" on es veu un avió americà llençant una bomba que es converteix en centenars de mini-bombes als segons. En el vídeo es veu com totes aquestes cauen sobre la població siriana. M'explica que, una d'aquestes, va caure a casa seva. Creu que els americans sospitaven que en la seva comunitat de veïns s'amagava algun membre d'ISIS. Per això, els americans van decidir bombardejar tot un barri sencer de persones innocents. Fantàstic.

Una bomba d'aquestes va caure davant casa seva. Em va explicar que, un cop cauen, es converteixen en centenars de mini-bombes d'un centímetre de gruix. Una d'aquestes li va caure al braç, exactament al canell. Un cop li va tocar la pell, aquesta, va explosionar i tot el braç es va convertir en flames. D'aquí les seves marques. Em va explicar moltes més coses d'aquell dia i de la vivència a la guerra que ara no explicaré per no ferir massa sensibilitats. Qui en vulgui saber més que vingui a alguna de les xerrades que esperem fer aviat.

Així doncs que la pel·lícula comença i la Marina, la Mariona i jo decidim marxar per Salònica a conèixer un centre ocupat d'ajuda a les persones refugiades mentrestant. Al vespre vam fer bé en tornar a casa ràpid i descansar ja que, sense saber-ho, el dia de platja seria un dels pitjors dies de la nostra estada a Grècia. 

Dissabte. Ens trobem a "Aristotelus", al centre de Salònica amb les famílies de WITL i marxem cap a la platja. 
 
Marxem a una platja prop del poble d'Ipanomi. Després de gairebé dues hores d'autobús sorollós i antiquat arribem a aquesta platja. Comptem disset persones i arribem a la sorra enmig d'un "jolgorio" insuportable de centenars de persones i para-sols amb un 'xiringuito' que punxa música amb un volum més propi de la discoteca Pont Aeri. El "xumba xumba" em ressona per tot l'espai sinàptic del meu cervell però aconsegueixo convertir-ho en un mantra. Quin remei. Tot i això -i les mirades racistes que ens trobem a tot arreu-, l'estada a la platja és força agradable.

Dinem i, llavors, comença el drama. A les 16:40h ens escriu el coordinador del centre per dir-nos que a les 16:50 sortia l'últim bus de la platja. No se n'havia recordat de dir-nos-ho fins aquell moment i faltaven deu minuts. Tothom estava dispersat. Drama absolut. Corro a la parada per corroborar aquesta informació infernal. Efectivament. El bus marxa davant els meus nassos i, deu minuts després, arriba tota la colla a la parada esperant respostes. Jo em sentia com un monitor d'esplai novell.
 
No tenim més remei que llogar quatre taxis. El primer que arriba és un grec mal carat. Em recorda molt als centurions dels còmics d'Astèrix i Obèlix. Els teniu en ment? Doncs així era el taxista, física i psicològicament. El paio intentava regatejar-nos i cobrar-nos tot allò que podia. Penseu que portàvem des de les 9h del matí al sol i, sumat a que la platja en sí ja cansa, només ens faltava quedar-nos tirats i aguantar el mal geni d'aquest pobre home que ja en té prou en treballar 10 hores al dia portant 'guiris' a munt i a vall. Però en fi, no és el meu problema.

Finalment, aconseguim pactar un preu i el taxista deixa als vuit primers a una parada de bus al poble més proper en dos viatges. És llavors quan veiem que havíem comptat malament i seríem una persona més del que pensàvem. De setze a disset. Això vol dir que ens havia de deixar pujar amb cinc persones al taxi. Dos eren nens. Ho comento amb el taxista i el centurió se'm posa a cridar en grec fins que diu una cosa en anglès que sí entenc: "closa the door!", amenaçant-me en que, o acceptem els seus nous preus o no ens fa el viatge. Aconsegueixo calmar la fera i finalment marxa cap a la platja de nou. En aquesta estona els altres que falten per venir aconsegueixen trobar altres taxistes i quan el centurió arriba es queda amb un pam de nas, ja que per la seva "mala onda" al final s'ha quedat sense dues carreres. A meditar, tu!

Això no acaba aquí. Tres dels taxis ens trobem en el mateix lloc però el quart no arriba. En Chris amb tres refugiats més (una dona i dos nens) no apareixen. Cap d'ells contesta al mòbil. Esperem una hora i decidim tirar cap a Salònica o perdrem tots els busos. 
 
Confiem en que en Chris haurà anat cap al poble al veure que s'ha quedat sense mòbil i marxem. Per sort, quan arribem a la ciutat ens els trobem i sí, efectivament, és el què havia passat.
 
Fets "caldo" sopem en un restaurant grec una 'super' amanida fresca i anem, de pet, a dormir. El dia més llarg de tot el viatge. Demà ens llevarem quan ens ho permeti el cos i anirem a Salònica a dinar a casa de'n Mustafa. Ens ha convidat a dinar amb ell i els seus dos fills –Ahmed i Mohamed- i gaudirem del primer àpat purament kurd-irakí. Bona nit!