Falten cinc minuts per dos quarts de sis. Arribo a l'Aroma del carrer Sant Miquel, l'Aroma vell, que n'hi diuen. Entre les taules disposades a fora intento buscar el Carles. Vaig una mica perduda perquè no l'he vist gaires vegades i no sé pas si el reconeixeré. Les úniques referències que en tinc són l'anunci de l'onze vuit onze (aquell telèfon d'informació al client), on surt disfressat amb una perruca negra i arrissada, i també l'obra de teatre Operació Bolquer -una coproducció manresana-, on ell representa l'Enric, un home de mitjana edat que davant el desig irrefrenable que té la seva dona de tenir un fill, li respon amb el desig irrefrenable de no tenir-ne cap. Aquest vodevil és un retrat del que moltes vegades passa a les parelles quan arriben a una certa edat i el rellotge biològic, sovint, se'ls desperta.

Amb un caminar decidit, veig que el Carles arriba. De sobte, els meus dubtes sobre la seva identitat es fonen; el seu físic és difícil de confondre. Dos petons i una rebuda agradable. "A dins o a fora?". "Potser a dins, que no hi haurà tant soroll". Entrem i demanem; una aigua amb gas i un tallat descafeïnat.

- Quan vas decidir que volies començar a estudiar teatre?
- Quan em vaig començar a prendre seriosament el teatre, encara no n'estava estudiant, però després de tenir una experiència més o menys seriosa en aquest món, vaig pensar que m'havia de treure alguna carrera amb més garanties, per dir-ho d'alguna manera, i vaig començar-la a estudiar.

- Quina carrera?
- Filologia catalana.

- Per tant, abans de començar a fer Filologia catalana, ja havies descobert que t'agradava el teatre.
- Exacte. A més, hi havia molta gent que des de fora m'animava i em deia que m'hi havia de dedicar. I mentre estava estudiant la carrera i fent pràctiques al "Regió7" com a corrector, em vaig adonar que no volia continuar fent el que feia i que volia provar de fer teatre.

- I a partir d'aquí et van anar sortint coses...
- Sí, a veure... Al principi passes per un primer periple en què fas de tot, des de màrqueting telefònic, obres de teatre infantils, animacions de sopars de comiats de solters... També hi ha el tema dels càstings per a la televisió... I gràcies a això ja fa set anys que puc viure de la meva feina sense haver de fer-ne d'altres.

- Què t'estimes més fer, cinema, teatre o televisió?
- En el cas del cinema, és molt diferent interpretar un personatge protagonista que no pas un de secundari, que surt un parell o tres de vegades i no té un gran pes dins la pel·lícula. En el meu cas, només n'he fet de secundaris i, per tant, no puc saber com em sentiria fent-te un de principal.

- Sempre hi ha la tendència a dir que amb el teatre connectes més amb el públic, i per això molts actors declaren que els agrada més fer teatre...
- Jo crec que l'experiència és molt més brutal i completa en el teatre, perquè és un salt al buit. Cada dia que puges a l'escenari és un nou dia, i cada frase que dius l'has de dir com si fos la primera vegada. Si la cagues, ja no hi ha volta enrere. És aquella lluita constant per sostenir l'obra entre tots...

- Tu sents molt el lligam i el caliu entre el públic?
- Oi tant! Òbviament.

- Si un dia et trobes un públic molt apàtic i poc receptiu, quines estratègies utilitzes per animar-lo?
- Recordo una vegada, fent l'obra "Entre pocs i massa", al Club Capitol, que ens vam trobar un públic que era del sector, cosa que posa molt més nerviós, perquè sempre tendeix a ser molt més crític. En aquella ocasió no me'n vaig sortir; vaig voler forçar per aconseguir certes reaccions, però aquell públic no va respondre. Crec que forçant, el que vaig fer va ser empitjorar-ho més, perquè el que estava fent era desviar-me del que era la proposta.

- Dins de l'obra amb què estàs treballant, Operació Bolquer, interpretes l'Enric, un home de quaranta anys que pensa que no està preparat per ser pare. T'hi sents identificat?
- Des del moment que amb els gairebé quaranta anys que tinc i tenint en compte que no sóc pare, suposo que en part sí. Potser també hi influeix el fet de la feina que tinc, tot i que no és una excusa perquè hi ha molts actors que tenen fills, que no m'ho ha fet plantejar mai.

- I ara, fent aquesta obra, no t'has preguntat en algun moment què faries?
- Home... jo suposo que tiraria endavant.

- Penses que el rellotge biològic és una cosa que generalment es desperta abans en les dones, o també hi ha homes que aquest sentiment de ser pare se'ls manifesta aviat?
- Jo crec que parteixen de llocs diferents.

- Explica't
- Una dona pot sentir la necessitat fisiològica, gairebé, de tenir criatures, perquè, de fet, ha estat concebuda per això. I un home, sí que pot tenir el desig genètic de perpetuar el seu llinatge, però generalment potser són les dones a qui les inquieta més aquest tema.

- Penses que l'Enric en certa manera no vol ser pare perquè veu com ha acabat el seu amic que sí que ho és?
- Sí, és clar. Se suposa que per ell, la parella amiga són una mena de mirall. El seu amic és el que té més a prop... i és clar, com que veu que la situació que viuen no l'apassiona, això el fa fer enrere. De tota manera, crec que hi ha altres motius pels quals l'Enric no vol tenir fills.

- Per exemple?
- El de la llibertat. El fet de cada any poder fer un viatge amb parella, poder fer les coses que els vingui de gust fer... La feina ja els té prou collats perquè, a més a més, ara tinguin una criatura.

- Amb la Magalí Mestres compartiu escenari com a parella protagonista per segona vegada. Preveieu un futur llarg i profitós?
- Jo crec que pot ser, perquè amb l'altre muntatge no érem ben bé una companyia, ja que nosaltres cobràvem a sou pel projecte. Aquesta vegada la cosa ha anat una mica més enllà i ara tots coproduïm, tots estem ficats en l'obra al mateix nivell. Ens coneixem molt, el treball d' Entre pocs i massa va ser brutal i jo penso que sí, que podem anar fent coses xules.

- L'obra que estrenareu, Operació bolquer, és en clau humorística, però més enllà de l'humor hi ha un missatge seriós o fins i tot filosòfic?
- Jo crec que darrere de qualsevol comèdia el missatge seriós sempre hi és. En una comèdia, l'únic que fas és comititzar situacions serioses de la vida. En aquesta obra hi ha moments de drama, que en segons quins registres els caracteritzaries per anar a buscar la llàgrima del públic. Aquí no. Aquí el que nosaltres volem és que la gent sàpiga relativitzar segons quines situacions i que tinguin en compte que el que els pugui passar a ells, també els pot passar als altres. Tots tenim les nostres desgràcies i ens hem d'afrontar als nostres fantasmes.

- Catalunya és petita i la indústria, limitada. Hi ha prou pa per a tothom o molts directors, per assegurar el tret i tenir èxit, van a buscar actors amb cert reconeixement públic?
- Tot el tema de la televisió marca molt. Per tant, si un  director de teatre es vol assegurar que la seva obra tindrà fama, és més fàcil si contracta actors coneguts arran de la televisió. Al mateix temps, però, els directors van a buscar gent amb qui ja confien, que ja hi han treballat diverses vegades, i ja saben que els trauran les castanyes del foc.

- Hi ha poca tendència a arriscar-se, doncs?
- En general sí. A vegades et trobes que de cop i volta hi ha gent nova que entra, i que és molt bona perquè hi ha hagut un director que ha apostat per ells o també perquè tenen un físic característic per fer un paper concret. Jo, per exemple,tinc un físic característic i sé que això m'ajudarà en segons quines obres, però alhora també em perjudicarà en segons quines altres. De fet és com si hi hagués dos tipus de mercat; el del teatre públic, que treballa més amb les cares públiques i el teatre de sales petites, on hi som més tots.

- T'agradaria arribar al teatre públic?
- Sí, sí que m'agradaria.

- T'agrada la fama?
- La fama... no. Però sí que m'agradaria que arribés un moment que el meu gremi em respectés per la feina que faig. Però és clar, la veritat és que ara, així com estic, estic molt tranquil, amb la família, els amics...

- I la família i els amics es poden compaginar amb la feina? És viable treballar d'actor, moure't per ambients professionals reconeguts i alhora mantenir un contacte regular amb la família i els amics?
- Crec que es pot arribar a trobar un equilibri entre aquestes dues coses. Potser sí que els veuràs molt menys, però no els eliminaràs.

- Creus que t'han pujat una mica els fums?
- No, jo penso que no. Ara, sí que defensaré la manera com faig la feina i també que cada vegada és més vàlida i que estic molt content de com l'estic fent. Jo crec molt i estic convençut de la meva feina. I si això la gent ho interpreta com que tinc els fums pujats, doncs que ho faci, però no és així. D'altra banda també sé quines són les meves limitacions. Els actors ens equivoquem i hi ha d'haver un company que ens ajudi perquè ens hem quedat en blanc, per exemple.

- T'ha passat alguna vegada?
- Fent "La comèdia dels errors", de Shakespeare, em vaig quedar totalment en blanc. Em vaig posar molt nerviós i fins que no hi va haver algú que em va dir una frase que em va ajudar a recordar, jo no vaig poder seguir.

- Suposo que és important que els actors estigueu pendents que l'obra rutlli...
- Sí, és molt important. Tot i això, de vegades hi ha actors que només es limiten a parlar quan els toca, i no vol dir que siguin més bons ni més dolents, simplement entenen el concepte d'actor d'una manera diferent que jo.

- Com portes el fet de fer l'obra en castellà?
- Ho porto bé. Jo ja he treballat en castellà i no hi tinc cap problema.

- Què et sembla que es faci en castellà a Barcelona?
- Jo ho veig com un plantejament d'ús en el mercat. L'any passat, quan van estrenar "Entre pocs i massa" hi va haver gent de Madrid que la va venir a veure per portar-la allà, i com que no l'havíem traduït, ells no es van voler arriscar. Ara, que es faci en castellà perquè hi ha molta gent a Barcelona que el parla i que preferiria anar-la a veure amb aquesta llengua, si depengués de mi, potser no ho faria, però no perquè li tingui cap mania, sinó perquè la meva llengua és el català i és amb la que m'expresso millor.

- L'obra "Entre pocs i massa" la vau representar tant a Manresa com a Barcelona. On vas veure qui hi havia un públic més agraït i entregat?
- Home... primer hauríem de partir de la base que a Barcelona ens hi vam estar més de mig any, i per això, en aquests sis mesos ens hem trobat de tot. Hi ha dies que els actors estem més baixos i llavors l'obra no surt tan lluïda i això el públic ho nota.

- I el fet de fer-la a la vostra ciutat natal, us fa estar amb més pressió?
- Actuar a Manresa és actuar a casa, i això vol dir que molta part del públic et coneix i estàs més còmode perquè els tens al palmell de la mà. És obvi que has de fer bé la teva feina, perquè si no, poden ser més crítics que ningú.

- Amb "Operació bolquer", quina resposta esperes, del públic?
- Pel que hem anat veient, la sensació és que aquesta obra no serà de grans riures com va ser "Entre pocs i massa", sinó més aviat hi haurà un riure més còmplice

- Això són hipòtesis, perquè encara no heu estrenat...
- Exacte, això és el que ens pensem d'entrada. Potser ens acabem sorprenent i en algun moment que et pensaves que reaccionarien d'una manera determinada, resulta que reaccionen exactament al contrari. De fet, quan estàs tan posat en el teu paper no veus les coses com les veu el públic, i a mi això m'ha passat més d'una vegada.

- Ah, sí?
- De vegades fas una funció en què no t'has acabat de sentir bé i et sembla que t'ha sortit malament i resulta que la percepció del públic és que ho has fet genial...