De sobte, un dia, no sé perquè, et fixes que en aquell carrer per on fa anys que passes cada matí hi ha una porta de ferro amb una inscripció en la que mai t'hi havies fixat. I per serendipia t'adones que els carrers son plens d'història viva. El mateix passa amb les botigues o els restaurants, com per exemple La Cuina de Manresa.

La Isabel i la Marta, entaulades a la Cuina. Foto: Isabel Palà

Un restaurant que fa més de 26 anys que està al mateix lloc i que el Jesús ens va ajudar a redescobrir divendres.

Hi arribem tardet, a quarts d'onze, i ens asseuen en una taula raconera. Molt acollidora. De fons sentim els petards del correfoc d'hivern de Manresa, enretirem la cortina i veiem el carrer des d'una perspectiva nova. És divertit observar sense ser descobert.

Ens han preparat un menú a mida. És rodó això de no haver de pensar en què demanar i que et sorprenguin. Ens hi posem còmodes. Bé, de fet, ens sentim còmodes. 

Amanida tèbia amb carxofes i bolets. Foto: Isabel Palà

Comencem amb un aperitiu (Aviso: no aconsellable la lectura d'aquest document amb l'estomac buit): mousse de rocafort amb melmelada de carbassa i tomàquet, bombó de foie amb plàtan caramel·litzat, escamarlà amb tempura i seitó arrebossat. Deliciós.

Potser és l'ambient, potser la companyia, potser el menjar, potser un tan per cent d'això i un tan per cent d'allò, però la qüestió és que la conversa es torna intima, com l'espai. Aconseguim un MOMENT en majúscula. Un d'aquells instants en què no parles ni del temps, ni dels amors, ni de la feina, sinó de coses més de dins, d'emocions, de sensacions, que estan amb nosaltres, en el dia a dia, però que, com dèiem, ens passen desapercebudes fins que un estímul, una sacsejada ens les desperta. I aleshores... igualment en parlem poc. Perquè l'esser humà és molt gelós de les emocions que el fan dèbil.

El pastís de cocotxes. Foto: Isabel Palà

En fi, parlant de transcendències, arriba el primer: amanida tèbia amb carxofes i bolets i el segon: pastís de cocotxes (part inferior del cap d'un peix, bacallà o lluç).

Les mides dels plats són perfectes per no quedar empatxat, però sí per atipar-se. De fet, quan ens porten el filet amb foie gairebé no podem fer-li un forat. Això sí, amb el carretó de les postres no dubtem ni un segon a decidir-nos. Per una ració de xocolata sempre hi ha una porció d'estomac buit.

Pastíssos per acabar. Mhhh. Foto: Isabel Palà

Quan acabem de sopar el Jesús ens fa una visita per les instal·lacions del restaurant. Ens explica com s'organitzen, com treballen i com és l'essència de la cuina. Fem petar la xerrada una estoneta. Ens posem les jaquetes (més ben dit, ens ajuden a posar-nos-les) i ens acomiadem.  

La veritat és que estem contentes de la vetllada, sobretot per haver-nos retrobat amb La Cuina de Manresa, la de sempre. Tot i que, a vegades, les coses de sempre se'ns fan visibles, com per art de màgia, com si fossin noves.