Quim Masferrer ha rebut Manresainfo.cat per parlar-nos sobre el seu nou espectacle teatral i d'altres qüestions relacionades amb la seva gran passió, l'humor. Pot presumir d'haver dirigit i interpretat un ampli ventall d'espectacles que han estat representats a teatres de renom, com ho serà també el cas de El Xarlatan, que el 15 de setembre arriba al Teatre Club Capitol de Barcelona, a la Sala Pepe Rubianes.

- El subtítol de El Xarlatan és "Et canviarà la vida". En quin sentit està posat?
- Aquest és el leitmotiv que el xarlatan li diu a l'espectador. És l'esquer: et canviaré la vida. Això és depèn com t'ho miris, perquè a mi em diuen "et canviaré la vida" i no m'interessa perquè ja m'està bé la meva vida. Però els xarlatans sempre fan servir alguna cosa per impressionar, alguna petita demostració. "Mira aquesta fregona què és capaç de fer" i quan arribes a casa se't trenca! Però sempre hi ha alguna cosa que t'intenta impressionar. Si esteu fotuts, si teniu problemes de parella, si esteu estressats... jo us canviaré la vida.

- I d'alguna manera, doncs, aquesta obra ha de canviar el pensament de l'espectador, fer-lo reflexionar?
- Ui, no! Jo no pretenc que l'espectador s'emporti una lliçó. No, no, no!, Déu mos en guard! El que sí que pretenc és dir-hi la meva. És a dir, ja que em poso dalt d'un escenari i aprofitant la avinentesa de què ve gent a veure'm, hi he de poder dir la meva en segons quins temes i poder criticar. En definitiva, fer servir el poder del comediant, perquè crec que té el deure de fer de megàfon del que pensa la gent: de poder dir coses, fer anar la destral, proposar... Després hi ha espectadors que vénen i s'ho passen bé i riuen i ja està; d'altres que diuen: "Ostres, doncs a mi m'ha fet pensar". Fantàstic! Però jo no tinc cap pretensió de canviar res, seria ser molt agosarat tenir aquestes intencions. El que jo pretenc és que el públic s'ho passi bé i dir unes quantes coses que penso. Si això els fa reflexionar, fantàstic, i si hi ha gent que està en contra del que jo dic, fantàstic.

- És l'essència de Teatre de Guerrilla, doncs...
- Sí. Precisament això fa que Teatre de Guerrilla tingui molts seguidors però també molts detractors, perquè l'humor que jo faig o escric no és un humor blanc. No és de gags en els que tothom riu o t'enganxes els dits, és un humor que va una mica en sentit crític i això fa que hi hagi gent que vegi el meu espectacle i es senti molest, i a mi m'agrada que això sigui així.

- La gràcia d'alguns gags de l'espectacle es basa en la reacció del públic, si actua o no com és esperat. Si en algun no reacciona com és previst, toca improvisar?
- Sí. El Xarlatan és un espectacle que té un guió molt acotat, gairebé sempre és el mateix. El que passa és que el personatge del xarlatan fa una conferència, una mena de taller davant els espectadors, que els parla mirant-los directament als ulls. Això fa que, si passa alguna cosa, l'actor, el manipulador de titella d'aquest personatge, ha d'improvisar, però gairebé sempre saps com reaccionarà la gent. Quan l'estrenes sempre és una aventura, però ara que porto gairebé més de 75 simpòssiums ja tens uns quants rocs a la faixa per veure què pot passar.

- Depèn de la població on actues i fins i tot de l'hora, notes diferents actituds per part del públic?
- El públic sempre és diferent, aquesta és la màgia del teatre: aquella funció és una cosa irrepetible. En teatre els actors i el públic respirem el mateix aire. Fins i tot m'ha passat que una mateixa funció en un mateix lloc i en un mateix dia sigui del tot diferent a la següent. Sí que és cert que hi ha diferents tipus de públic segons la població, però és que fins i tot en una mateixa ciutat, per exemple aquí Manresa, si fes una funció l'endemà d'aquest dissabte n'estic completament segur que la reacció seria del tot diferent.

- Arribats a aquest punt, volem parlar de Quim Masferrer com a humorista. Amb tres paraules o adjectius, què fa falta per ser un bon humorista?
- (Murmurant) Ai pobre de mi...

- És una mica complicat dir-ho en tan sols tres paraules...
- Ai, pobre - de - mi, seria! (rialles). (Pausa) Per mi és discurs, que hi hagi un discurs darrera perquè l'humorista ha de ser crític i dir coses; ha de tenir presència, per explicar aquest discurs; i ha de tenir un ritme, saber col·locar les coses. Un mateix acudit te'l poden explicar tres persones diferents i només et farà riure un dels tres. Per què?, si és el mateix, si han dit les mateixes paraules! Clar, però és que un té presència, un té intenció, i l'altre no hi posa comes. Per això els humoristes es creen autèntics referents. El que feia en Gila, una cosa tan senzilla com unes trucades per telèfon, per què funcionaven amb en Gila i si jo em planto aquí al Kursaal amb un telèfon em tirarien tomàquets? És l'encant d'aquesta feina. L'art, una cosa tan efímera i tan poc tangible, fa que es produeixi un fenomen en què algú que diu alguna cosa provoqui una rialla.

Quim Masferrer, de Teatre de Guerrilla, durant l'entrevista. Foto: David Garriga

- Neixes amb aquest do o pots arribar a entrenar per tenir tot això que tu dius?
- Això és extensible, no és només de la meva feina. Per exemple, en Xavi, jugador del Barça, va néixer ja amb unes qualitats per jugar el futbol? Sí, però si no hagués entrenat, si no hagués tingut el coco posat, si no hagués tingut uns bons assessors segurament no seria el millor mig centrecampista del món. Doncs un humorista suposo que és el mateix: pots néixer amb un seguit d'aptituds però després hi falten les actituds per portar-les a terme.

- I en el teu cas com va ser?
- Des de petit sempre m'havia entusiasmat el fenomen del teatre, em captivava. Jo no vinc d'una nissaga d'actors ni res d'això (el meu avi és pagès i la meva mare té un restaurant, i el meu avi era pagès de tota la vida!). Els de casa m'expliquen que, de petit, si anava al carrer i veia algú que feia titelles ens havíem de parar, perquè quedava bocabadat i no podia marxar d'allà. Doncs hi havia alguna cosa especial, el fenomen de què algú t'expliqui alguna cosa i tu l'escoltis; és una cosa que sempre m'ha captivat. Llavors, a mesura que et vas fent gran, vas indagant amb això. M'entusiasmava consumir teatre, fins que hi ha un moment en què t'adones que aquestes sensacions les vols viure, i llavors ho vas cultivant. Clar, vaig néixer predestinat aquí? No ho sé, no en tinc ni idea.  

- És una llegenda urbana o realment és cert que hi ha menys dones que es dediquen al món de l'humor?
- Mmm... És així.

- Hi trobes alguna explicació?
- No. A veure, suposo que és d'aquestes coses que s'han d'anar regularitzant. Hi ha més policies homes que dones, més notaris que notàries. Venim d'una manera de fer en què hi havia una sèrie de coses que només feien els homes, però per sort això està canviant. Per sort! Per això crec que cada vegada van sortint més dones que es dediquen al món de l'humor (fins al punt que Andorra ja fan un festival exclusivament de pallasses!). Però encara arrosseguem una mica això de què els humoristes eren homes, però de la mateixa manera que passava amb altres oficis. Fa trenta anys endarrere una dona es plantava damunt l'escenari a explicar alguna cosa i era mal vista. Per tant, això són qüestions socials que es van regularitzant i jo crec que d'aquí uns anys s'equipararà i els més bons seran independentment del seu sexe.

- Per anar acabant, un moment que recordis amb especial il·lusió damunt l'escenari.
- Ufff...! És clar, n'hi ha molts. (Rumia). Bé, les estrenes... Els nervis, saber què passarà, allò que has estat treballant durant tant de temps, ensenyar-ho, etc. No tan sols les estrenes del Teatre de Guerrilla sinó de les companyies anteriors en les que he estat. Totes les estrenes les tinc com coses molt especials. L'estrena del 15 de setembre el Club Capitol amb El Xarlatan, que estaré allà set setmanes fent temporada, doncs segur que serà un dia especial, és un espectacle que porta 70 actuacions però és una estrena a Barcelona, i aquests moments són els que recordes més.

- L'humor és garantia de futur?
- Els humans sempre ens hem agafat a l'humor. Primer amb un humor de conversa, de tu a tu, però sempre hem hagut d'agafar-nos-hi per tirar i passar-nos-ho bé i fer més amè el dia a dia.  Per això penso que l'humor és d'aquelles coses que perdurarà. Potser perdrem moltes coses, però l'humor no, perquè és tan intrínsec de l'espècie humana que ens ha d'acompanyar sempre.

Web del Teatre de Guerrila