Amablement rep a Manresainfo.cat al local que l'associació té al barri, just un dimarts, dia de gran moviment pel mercat, o "mercadillo", sobradament conegut. Nascut el 5 d'octubre de 1945, va cursar els estudis bàsics d' EGB, a la nostra ciutat. A l'hora d'explicar la seva virtut diu tenir-ne poques i al cap d'uns segons afegeix que li agrada estimar a les persones que l'estimen, com a defecte diu que crida molt i li costa bastant encaixar una crítica. Té fòbia a les coses mal fetes i que molesten als demés. Religiosament parlant diu creure amb ell mateix i amb les persones, no creu amb gaires coses més. Políticament no amaga la seva preferència amb Convergència i Unió. Diu que no pot pas amagar-ho ja que és pública la seva opció però vol remarcar que no és el mateix tenir el carnet d'un partit polític i l'altra és coincidir plenament amb algunes accions del mateix partit.

- Possiblement sigui el president més antic d'una associació de veïns?
- Segurament sí. No estic segur si més antic que jo era en Víctor Feliu, però ara ja no ho és. Des de les eleccions passades ja no hi és. També hi ha qui comenta que en Pablo Fernández Poderoso era dels antics, cert, però va venir bastant després que jo, és d'una altra època.

- Com sorgeix la idea de dedicar-se en cos i ànima al barri?
- Mira, jo vaig venir a viure al barri l'any 1975. Vaig estar un parell d'anys en què no participava. Era l'època en que vaig començar a estar en el comitè d'empresa de “Lemmerz” i passats aquests anys no recordo exactament si em vaig presentar pel meu compte a una assemblea de veïns, o algú em va convèncer. Era una època en que l'associació estava molt polititzada. Entre els membres del PSUC i els del PSC es parlava molt de política però molt poc de coses que convenien al barri. Em van arribar queixes d'aquest fet, em penso que parlo del 1978 o 1979, i vaig decidir presentar-me con a vocal. Els nostres estatuts contemplen que la llista candidata només posa els noms i els càrrecs es decideixen a l'assemblea següent. Per tant anar de número u, no significa, necessàriament sortir-ne president. El fet d'estar al comitè d'empresa d'allà on treballava, conèixer gent d'una època molt significativa, en Fuentes, en Padullés, etc. em va despertar el cuquet i vaig dedicar-me plenament al barri. No sé que m'ha donat, però em va absorbir totalment.

- S'assemblen gaire les associacions de veïns dels anys setanta amb les d'ara?
- No s'assemblen absolutament en res. Jo diria que només s'assemblen amb la necessitat d'assolir un barri segur i digne, però les formes també són diferents.

- Com és que hi ha associacions amb càrrecs quasi vitalicis, no necessàriament de president, però que no fan res. Evidentment aquest no és el seu cas, però la pregunta és: els altres barris no tenen ganes de fer coses i aquí n'hi ha masses?
- Bé, jo no sé els demès que fan i que deixen de fer. Simplement puc explicar el que vaig fer jo a l'entrar, ara fa uns trenta anys. Primer s'ha de pensar en les mancances del barri, i a partir d'aquí s'ha de lluitar perquè aquestes millores es facin. Tampoc és una cosa difícil, el que passa és que s'ha de ser emprenyador, una persona constant, tant a l'Ajuntament, com a la Generalitat com a qualsevol administració. Hi ha moments que m'han dit “Es que eres pesado” i jo penso que d'això es tracta. Mira la sala polivalent que tenim aquí és la conseqüència d'una lluita que vam tenir durant deu anys. A tots els governs els hi estàvem al damunt, que necessitàvem una sala en condicions per fer activitats, i torna a insistir, etc.

Al final, en l'última campanya d'en Jordi Pujol, jo ja estava a Convergència, vaig poder-li agafar el compromís de què si ell guanyava, ens faria la sala polivalent. Va guanyar i al formar govern, de consellera de Benestar Social va nomenar la senyora Irene Rigau que al anar a veure-la ens va dir-nos que els objectius de la Conselleria era treballar per a la gent gran i que la sala s'hauria d'esperar. Vam treure de la cartera el tríptic on el President es comprometia i al veure-ho va tenir que recular i acceptar la realització. Resumin que has de reivindicar coses però també has de saber com, on i quan.

- Diuen que hi ha una associació que desapareixerà i s'ajuntarà amb una altra. Què en sap d'això?
- Bé, no sé de quina en parles, però em consta que hi ha alguna associació que tenen greus problemes per trobar participació. Mira aquí a la Font, jo volia plegar i vaig dir-ho perquè els candidats a substituir-me tinguessin temps per preparar-se. Es van enviar cartes personalitzades a les vuit-centes vint-i-quatre vivendes del barri i el dia de l'assemblea no es va presentar ningú. No puc deixar-ho de cop perquè tenim set persones contractades i m'haig de responsabilitzar d'elles. Espero que la propera assemblea hi hagi algun candidat que jo gustós l'assessoraré si ho necessita i m'aniré cap a casa.

No hi ha candidats però alhora has de sentir que jo estic fent un tap al desenvolupament de la junta. Això és molt injust. Quan acabi el mandat jo, t'asseguro, no em tornaré a presentar i no vull tornar a ser president. Respecte als problemes de participació d'altres associacions potser haurien de ser elles qui t'ho expliquessin, però no és una mala idea fusionar-les. No és normal que una ciutat com Manresa tingui vint-i-dues associacions de veïns. Quatre torres i quatre cases no és un barri. Quan vaig ser president de la federació vam començar a treballar el tema del reagrupament de territori, però ni els polítics ho volien. Ells també tenen les seves parcel·les.

- Com va sorgir la idea, pionera a Manresa, de retallar el pressupost de les festes per ajudar socialment a famílies necessitades?
- Mira, si estàs a l'aguait de les coses que passen al barri, nosaltres funcionem com un petit ajuntament, escoltes a la gent que ve al local que ens explica, es queixa, etc. M'havia trobat amb persones que venien i em demanaven si trobava alguna feina pel seu home, o si podia ajudar en una factura del gas que no podien fer-ne front i li tallarien. Pensem que aquest és un barri obrer i la crisi es nota molt més en barris com el nostre que no pas d'altres. Vam arribar a la conclusió de què no podíem gastar un pressupost, parlo de l'època bona, de vint-i-cinc mil euros, en festes, castells de focs i tota mena d'actuacions, quan a la casa del costat hi havia gent que no podien sopar o no podien pagar el gas o la llum. Així ho vaig comentar en una junta i tothom va estar d' acord en destinar aquest pressupost en tasques més profitoses. Vam decidir fer uns vals per la gent necessitada i així va néixer "La Font Solidària".

Cal agrair expressament a tots els grups que normalment contractàvem per les festes i van insistir en actuar gratuïtament per tal de no abandonar la festa. Clar, d'entrada hi vam posar els vint-i-cinc mil euros pressupostats per la festa i després a trucar portes. Primer el Camprubí, aleshores alcalde, també vam demanar a "Adigsa" i d'altres. Aquell any "La Font Solidària" va comptar amb quaranta-cinc mil euros. També vam pensar que si el barri era solidari amb aquestes persones, també elles haurien de ser solidaries amb el barri i com que sempre hi ha activitats, col·laboren en la neteja de jardins, recuperació de zones verdes, etc. El problema que tenim és que ja s'ha acabat, i ja estem lluitant per aconseguir al Setembre una altra edició. Malgrat les crítiques, que n'hi ha hagut, puc assegurar que per aquest barri, mentre en Rueda estigui al capdavant, el més important són les persones.

Josep Rueda, durant l'entrevista de Joan Soler. Foto: Reyes Fortó

- Bé, canviem de registre. Vaig assabentar-me, fa poc, que hi han problemes amb el mercat dels dimarts, conegut com el "mercadillo". Què hi passa?
- Abans que res vull deixar clar que el "mercadillo" ens l'estimem i volem que continuï estant aquí. El que passa, com tot en la vida, és que si no està ben organitzat origina problemes i aquí el principal problema és la seguretat. Hauria d'estar preparat per si hi hagués alguna emergència poguessin entrar els bombers o l'ambulància, com passava al principi que el mercat tenia la figura d'un director que vetllava per totes aquestes coses. Aquesta figura va desaparèixer i ara el que passa és que no es respecten els espais que s'haurien de deixar lliures perquè les persones puguin entrar i sortir. Tampoc es respecten les distàncies que hi ha d'haver entre una parada i l'altre. Ens vam queixar d'això i de la Policia Local, que no n'hi ha prou que vinguin a les set del matí a repartir les targes, autoritzant la parada, i no apareguin fins a la una per vigilar el tancament. Hi hauria d'haver sempre una o dues parelles de policies sempre voltant pel mercat.

Diuen que ja hi són i si no els veus és perquè, diuen, van de paisà, però la sensació d'inseguretat que notes quan comences a veure gent a córrer, normalment els amics de les pertinències dels demés, es total. Més d'una vegada hem trobat carteres buides llençades per les cantonades. Insisteixo, tenim una sensació de desprotecció total. Caldria que es deixessin veure i la seva presència dissuasòria, segurament, faria desistir d'intencions poc honrades d'alguns visitants que de vegades tenim i que són molt fins treballant.

- Aquest mercat, beneficia al barri?
- Sense cap mena de dubte. Aquest mercat beneficia al barri i a la ciutat. Pel barri, concretament, perquè pots comprar alguns productes, malgrat que últimament no regalen res, quelcom més econòmics, sobretot roba. També fa que ”La Font” sigui molt més coneguda a la resta de la ciutat. Ve gent d'altres barris, i del centre, a comprar. També beneficia als comerços habituals del barri. Mira, ves un dimarts al Mercat de la Sagrada Família i veuràs com està de ple. Molt més del que està habitualment.

- I què passa amb la Residència Assistida de la Font del Capellans?
- Mira, quan vam arribar al barri, amb l'alcalde Joan Cornet, la vocalia de gent gran va reivindicar la necessitat de fer un esplai per a la gent gran. Després de molt lluitar s'aconsegueix fer el que hi ha ara. Amb el temps es van adonar que també es podia fer una residència assistida i així es va fer. Amb el president de la Generalitat, Jordi Pujol i un servidor, es va inaugurar la residència. És un lloc que el sentim nostre ja que si existeix ha estat gràcies al barri i a la seva reivindicació. Durant tots aquests anys mai hi havia hagut cap queixa de tracte amb els usuaris, ni del menjar, ni amb el personal que hi treballa, etc. A finals de l'any passat, la residència surt a concurs i la Fundació Sociosanitària de Manresa, que havia estat sempre la gestora no es presenta al·legat que és deficitària. És quan apareix "Eulen", una empresa molt forta, estesa per tot l'estat i per l'estranger , que guanya el concurs i, suposo, pensa treure beneficis d'on ja sabia que no n'hi havia. Va pensar que amb la seva gestió també obriria camp per Catalunya, ja que per aquí aquesta empresa no tenia gaire representativitat.

El primer que fan és dir-li a una noia que feia vint anys que treballava allà, i que viu al bloc 13, que si no signa un acord en el que renuncia a una part important del seu sou, no sé si eren plusos o alguna cosa així, aniria al carrer. Després em diuen que la directora comunica a totes les treballadores que si no volen que aquesta noia vagi al carrer, totes han de firmar aquesta renúncia al seu sou. Ella mateixa els hi diu a les seves companyes que no signin res ja que ella està sentenciada i que anirà al carrer igualment, tot i ser l'única que aportava un sou a casa seva. Per altra banda comencen a venir familiar d'usuaris queixant-se de que el servei que ara es dóna no té res a veure amb el que es donava abans. Per acabar-ho de rematar, la mare d'una noia de la junta de l'associació, usuària de la residència i amb noranta-un anys, una nit cau del llit, es trenca el fèmur, la tornen a allitar i no avisen ni a ambulàncies, ni a metges, ni a ningú. Va ser la mateixa filla la que va anar a veure-la i va comprovar el seu estat d'abandonament sanitari. Diverses famílies m'han portat les signatures per deixar constància de la seva protesta. Nosaltres ja hem demanat hora amb el Conseller, responsable màxim, per trobar les solucions que facin falta. No podem tolerar el tractament que reben els avis i els sindicats han pres mesures per solucionar la problemàtica laboral.

- Per acabar, senyor Rueda; què li manca al barri?
- Al barri li falta civisme. Hi ha un tema que no hem tocat, el tema de la immigració. Aquest barri ens ha costat molt que la gent s'hi trobés a gust, identificada. Quan arriba la immigració, crec que estem en un setze per cent, produeix un trencament d'estructures total. Comunitats, la convivència del dia a dia, els comportaments es ressenten. No hi tinc res en contra de forma generalitzada, però si estic en contra del poc civisme que demostren alguns. A mi em fot molt veure aquests jardins que tant ens ha costat mantenir, passar per la tarda i veure homes grans, amb una manta, estirats al damunt. Ah! I no els hi diguis res que, a sobre, et munten un sidral.

- Hi ha president per anys?
- A l'assemblea de l'any passat, em penedeixo de no haver decidit plegar sense discussió. L'amor per al barri, al veure que no hi havia candidatures, en va fer continuar però ja hauria d'haver plegat. Ara segur, si aguanto els quatre anys que queden, que no ho sé, serà l'última vegada. Ja em faig gran i tinc algun problema de salut. Haig d'anteposar el meu estat personal i que algú prengui el relleu.

TEXT: JOAN SOLER i GOLOBART
FOTOS: REYES FORTÓ I GARCIA