Aquest drama humà que relata les vivències dels Òrrit-Pires i explora les investigacions relacionades amb el cas -que encara no està resolt- té com a escenari únic i principal la planta de pediatria de l'Hospital Sant Joan de Déu de Manresa. Aquell 5 de setembre de fa 35 anys, la Dolors cuidava del seu germà Isidre a l'habitació del centre sanitari en qüestió, on estava ingressat. Des de llavors, ningú els ha tornat a veure. Mai més.
I des de llavors que en reiterades ocasions, la família dels desapareguts ha intentat trobar-se amb els responsables de l'equipament sanitari en qüestió "per parlar amb ells del cas i, sobretot, perquè ens reconeguessin que va ser per una negligència seva que l'Isidre i la Dolors van desaparèixer", assenyala Mari Carme Òrrit, la quarta dels quinze germans. Feia anys que ho intentaven, i la resposta de l'hospital (ara Fundació Althaia), "sempre era negativa", segons explica. Tot i així, des d'Althaia s'aclareix que mai fins ara no han rebut una demanda de reunió, "si més no, no en tenim constància oficial".
Fins que va sortir a la llum el documental, i el ressò mediàtic que va tenir va fer reobrir els -fins aleshores inexistents- ponts comunicatius entre l'equipament sanitari i les víctimes de la tragèdia. Va ser la directora de Comunicació d'Althaia, Antònia Raich, la que els va citar aquest passat 25 de setembre. Per a la família, aquella reunió va suposar una passa endavant per desencallar el que ells consideren que és una qüestió de justícia i dignitat: "L'únic que els demanem [a la Fundació Althaia] és que reconeguin que va ser a les seves instal·lacions on va tenir lloc el robatori dels nostres germans", exclama la quarta germana Òrrit, que també posa de manifest el bon tracte rebut per part de Raich i la seva empatia: "Va interessar-se molt per tots els anys de lluita que portem amb l'objectiu de trobar respostes".
El Patronat d'Althaia desestima crear un espai a Sant Joan de Déu que recordi l'Isidre i la Dolors
"Fa gairebé un any que vam reunir-nos amb l'alcalde de la ciutat, Marc Aloy, per explicar-li la nostra història". En aquell encontre, explica Mari Carme Òrrit, "li vam exposar el nostre desig de disposar d'un espai físic on poder plorar i recordar els nostres germans, que alhora els homenatgés i reivindiqués totes les criatures desaparegudes sense causa aparent". La resposta del batlle, continua, "va ser molt positiva". De fet, afegeix, "va ser ell qui ens va suggerir de proposar a la Fundació Althaia de situar-lo allà". Als Òrrit-Pires, "ens va semblar una molt bona idea: al cap i a la fi, va ser a Sant Joan de Déu el darrer lloc on els vam veure".Sense que la família ho sabés, fa uns mesos es va presentar, en una de les assemblees del Patronat de la Fundació Althaia, la proposta de penjar en algun punt de l'equipament sanitari, una placa d'homenatge a l'Isidre i a la Dolors. "Per sorpresa nostra, ho van desestimar", lamenta la germana, que reflexiona: "Potser es pensen que dedicant-los un espai estaran acceptant que van errar, i que això els perjudicarà la imatge i la reputació. Però jo ho veig completament al revés: penso que és una gran oportunitat que tindrien d'acceptar que en el passat hi va haver coses que no es van fer bé".
Decidits a seguir lluitant per tenir un lloc físic a la ciutat de Manresa -i, a poder ser, a Sant Joan de Déu- pels seus germans desapareguts, els Òrrit-Pires asseguren a NacióManresa que tornaran a intentar citar-se amb l'alcalde Aloy per "trobar la manera de parlar amb la resta del Patronat d'Althaia cara a cara i fer-los empatitzar amb nosaltres".
