Era divendres. Ho recorda com si fos ahir. Aquell 20 de setembre de 2024, la Núria Serch Colas (Manresa, 1991) sortia de comptes. Amb la seva parella, el Nasi, van assabentar-se que serien pares el mes de gener. En tenien moltes ganes. L'embaràs, a més, va ser molt plàcid, i totes les proves de control sortien bé. Quan la ginecòloga els va dir que el que esperaven era un nen, van posar-se d'acord força de pressa amb el nom: es diria Guiu. Guiu Larrea Serch.

Feia unes setmanes que havien enllestit l'habitació del seu fill (havia quedat preciosa!), i també tenien a punt la canastreta per quan toqués anar cap a l'hospital a parir; un hospital (el de Sant Joan de Déu de Manresa) que la Núria coneixia d'allò més bé: feia 9 anys que hi treballava d'infermera -a la planta de Cirurgia General i Digestiva-, i allò li donava tranquil·litat.

El divendres 20 de setembre, el dia que sortia de comptes, tenien ecografia de control amb la ginecòloga. El que va passar un cop van entrar a consulta, els va canviar la vida per complet: "No hi ha batec", va dir-los amb tant tacte com va poder la metgessa. I allà va començar el tràngol més gran a què s'ha hagut d'enfrontar aquesta parella del Bages; un tràngol que ara, mig any després, la Núria vol visibilitzar, "perquè se n'ha de parlar", diu. I d'aquí aquesta entrevista que tot seguit podeu llegir.

Quin malson...
Va ser un xoc bestial. Recordo que el Nasi, just després que la ginecòloga ens digués allò, va demanar si era possible fer un part d'urgència i reanimar el Guiu, però la resposta va ser que no, que ja no hi havia res a fer, però que l'hauria de parir igualment, a la mateixa planta on hi havia altres embarassades donant a llum a bebès vius.

El recordes amb nitidesa, aquell dia?
No, en absolut. El tinc molt difós i borrós. El cop va ser tan gran que prou feina tenia a assimilar que tot allò no era una pel·lícula. És fort perquè jo tinc la percepció que entre la mala notícia i el part va passar molt poca estona; en canvi el Nasi m'assegura que va ser etern. I té raó, perquè em van baixar a la sala de parts que devien ser quarts d'una del migdia de divendres, i no em van pujar a planta fins les set del matí del dia següent.

Te'l van induir [el part], imagino.
Sí, sí, és clar. Afortunadament, va ser vaginal (només m'hauria faltat una cesària!), tot i que me'l van haver de treure amb ventoses perquè ell, evidentment, no feia cap mena de força.

I un cop va ser fora, què?
Ens van demanar si el volíem veure i vam dir que sí. Fins i tot van deixar que la nostra família entrés per poder-se'n acomiadar. Va ser molt, molt dur. També li vam fer fotos, per poder-les tenir sempre amb nosaltres, tot i que ara encara ens costa veure-les; és molt dolorós. Després d'això, ens van demanar que què volíem fer amb el cos, i vam decidir que l'incineraríem i que ja pensaríem on llençaríem les seves cendres. Finalment, em van dir que em pujaven a planta, i que, tot i que podia escollir anar a la de Cirurgia, ells m'aconsellaven ingressar a la de Maternitat. Vaig flipar.

En quin sentit?
Home, doncs que després de parir una criatura morta, de l'últim que tens ganes és de compartir espai amb dones que han tingut la sort de parir fills vius.

És clar...
A més, la de Cirurgia és la planta on jo sempre he treballat: la gent ja em coneixia i això també em va reconfortar, perquè tothom va portar-se súper bé amb mi durant l'ingrés.

Quants dies hi vas estar?
Un parell. Dilluns ja vam tornar cap a casa, i aquí va venir una altra bufetada de realitat: posa't a desmuntar l'habitació, a guardar la robeta... Sort que els meus pares van venir a ajudar-nos.

El dolor compartit pesa una miqueta menys, diuen.
Estava tan destrossada, ja, que no podia caure més avall. L'únic que recordo d'aquells primers dies a casa era la necessitat imperiosa que tenia de saber què carai havia passat; què era el que havia anat malament.

Us van fer proves, imagino.
Sí. A posteriori, per això. De fet, no vam saber el què fins al cap de tres mesos; una espera que se'm va fer eterna però que com a mínim ens va donar respostes.

Va sortir algun resultat alterat?
Sí. En una analítica que em van fer van veure que tenia uns anticossos autoimmunes (unes IgG, que en diuen) positius, i que patia la síndrome antifosfolípid (SAF), una afecció que causa pèrdues gestacionals en les dones que la tenen, però que normalment es donen durant el primer trimestre d'embaràs i no pas en estadis tan avançats com el meu.

Va ser un alleugeriment saber això?
Sí, perquè saps on agafar-te i tens més eines i informació per mirar que això no torni a passar. Ara m'hauré de prendre anticoagulants de per vida, i si em quedo embarassada m'hauré de punxar heparina. I saps què és el que trobo més fort de tot plegat?

Què?
Doncs que arran d'aquest diagnòstic he descobert és que hi ha un munt de dones que se n'han de punxar, d'heparina, quan estan embarassades, perquè moltes es troben que tenen pèrdues gestacionals, els fan proves i els surt alguna cosa semblant a la meva. El que no entenc és que com és que no s'ho miren abans, això. Ens estalviaríem molts disgustos!

Us deveu haver fet farts de donar explicacions.
Uf! Això ha estat horrorós, perquè jo estava embarassadíssima, ja, i la gent, quan em veia, em demanava: "què? Ja l'heu tingut?". I, és clar, et cau el món a sobre. Recordo, sobretot, trobar-me noies amb qui havíem fet el prepart juntes i patir molt.

Sortir al carrer no et devia venir gens de gust.
No. I menys encara si veia cotxets. Clar, et diuen, surt a passejar que et tocarà l'aire, però el dolor de veure cotxets amb mares i pares contents, caminant pel Passeig, és inexplicable. O veure mares amb quatre o cinc fills i pensar: per què jo no? Per què a ella li ha anat bé? Sentia una barreja entre ràbia i dolor.

T'has sentit ben acompanyada, durant tot aquest procés, per la gent del teu entorn?
La gent m'ha acompanyat com ha pogut i com ha sabut, perquè el cert és que com a societat ens falten eines per saber com actuar davant d'aquestes situacions. Hi ha qui parla massa o que fa comentaris amb tota la bona fe del món però que no t'ajuden ni són els que necessites.

Per exemple?
Més d'una persona m'ha dit: "Ets jove! Ja en vindrà un altre!". I el meu pensament intern era: "Ja, soc jove, però jo volia el meu fill i que no m'hagués passat això". També, per exemple, m'he trobat amb molta gent que m'ha enviat whatsapps demanant-me com estic. ¿Què se suposa que els he de respondre? Perquè no em surt dir que estic bé. I estic farta de respondre "anar fent".

A vegades no calen paraules.
He agraït molt més la gent que m'ha enviat un cor o un "penso en tu", que no pas aquests "com estàs?" que no sé ni com contestar. També valoro la gent que és sincera i que em diu: "No sé què dir-te", i t'abraça. Perquè el que necessites en aquests moments són menys paraules i més presència i contacte.

Falta molta educació en aquest sentit...
Molta. Fins i tot dintre del món sanitari, perquè resulta que després de tot aquest tràngol, les visites de control me les han fet fer al mateix lloc on van les embarassades, compartint-hi sala d'espera. ¿De debò que no em poden visitar enlloc més o habilitar una sala d'espera per a casos especials?

Queda molta feina per fer.
Sí. I així ho vaig concloure en el meu Treball de Final de Carrera, que casualment -i encara ara al·lucino- parlava d'això; de com haurien d'actuar les infermeres davant d'una mort gestacional.

I aquest treball el vas fer abans de la teva pèrdua?
Sí, sí; molt abans! Quan hi penso... Qui m'hauria hagut de dir que seria jo qui ho patiria en pròpia pell...! Però mira, em reafirmo en el que vaig exposar: que el més important en aquests casos són les abraçades i la presència. I no tant les paraules ni els comentaris.

Has tornat a treballar?
Sí. Al gener em vaig reincorporar, després de les setze setmanes de baixa.

I com van anar els primers dies?
Millor del que m'esperava. Clar, pensa que vaig estar ingressada a la mateixa planta on treballo, i em feia patir no poder entrar a l'habitació on vaig estar. Però per sort, tinc unes companyes fantàstiques que m'han ajudat molt, i mica en mica tot es va posant a lloc.

En quina fase del dol creus que estàs?
Jo m'imagino el dol com una muntanya. Molt i molt alta i dreta, i crec que l'estem pujant mica en mica. No sento que estiguem a baix de tot. L'estem escalant. I poc a poc anem recuperant aquella vida que teníem abans que això passés.

Ja heu escampat les cendres del Guiu?
Sí. En un lloc simbòlic i molt significatiu per a nosaltres. Cada cop que hi anem, connectem amb ell; el nostre fill estimat.