Deixo per escrit, per facilitar la feina alshatersi als ferms defensors de les tradicions i les cultures nostrades—col·lectiu del qual no m’excloc, que quedi clar, amb la següent frase—que a mi, Halloween, és que sempre m’ha agradat molt. A dia ú de setembre estic prenent-me Pumpkin Spice Lattes, traient les espelmes d’olor a canyella, decidint disfressa i baixant de l’armari totes les decoracions temàtiques de vampirs, aranyes, carabasses i altres elements decoratius. Canvio els panellets per galetes amb forma de fantasma. I quanta més teranyina falsa decori els locals, més feliç sóc. I sense ser especialment fanàtica de les pel·lícules de por, poc puc resistir-me a una bona col·lecció terrorífica a plataformes i les sales de cinema, plenes de títols com Beetlejuice (o Beetlejuice Beetlejuice), Hocus Pocus, Practical Magic, Goosebumps, i The Witches. Ja tindrem temps de debatre si som més de Castanyada o de Halloween, i si les tradicions ianquis ens han d’ocupar la cultura com ja ho han fet els expats al barri del Poblenou de Barcelona. Perquè ara, a sobre, Marvel, el Déu mediàtic de l’oportunisme, se suma al debat amb una nova producció que s’allunya dels superherois i, no per casualitat, s’estrena aquesta setmana i acabarà el dia 31 d’octubre. Justament, per Halloween. Deu ser que s’apropa la temporada de les bruixes.

I és que Agatha All Along potser—segur, vaja—arriba tres anys massa tard, quan la inèrcia que va generar Wandavision ja s’ha esfumat i ha quedat ensorrada entre altres fracassos televisius de la marca de Disney. Ja ningú recorda com acabava el personatge, com acabava la sèrie, ni perquè, de cop i volta, ens ha d’importar el que li passi. Ja fa mesos que el projecte sembla innecessari, irrellevant, i de públic més aviat efímer. Però el que és evident és que si en alguna època tenia opcions de triomfar mínimament, era en aquesta.

L’spin-off liderat per Kathryn Hahn en el paper d’Agatha Harkness segueix la bruixa que ens va deixar a uns quants taral·lejant “it was Agatha all along” durant mesos mentre busca recuperar el poder que Wanda Maximoff li havia tret en aquesta sèrie anterior que ja ningú recorda exactament com acaba. Per fer-ho, haurà de caminar el Camí de les Bruixes, ple d’obstacles i reptes perillosos, juntament amb quatre bruixes més i un jove adolescent (Joe Locke, Heartstopper) d’identitat desconeguda. Una premissa que, en mans de directors com Alex Garland, Ari Aster o inclús Mike Flanagan donarien per una producció de terror—elevat o no—més que interessant i atractiu: un grup de bruixes vingudes a menys ha de superar uns reptes personals, psicològicament traumàtics, per tal de recuperar la seva essència. Una espècie d’Anihilation amb un contingut sobrenatural d’explotació infinita. Aquí, però, Marvel ha apostat per un to camp, molt, molt gài—la nota positiva, sens dubte—i que recorda més a les pel·lícules originals de Disney Channel que no pas a una obra de terror d’interès i qualitat.

I la sèrie ho intenta, eh. En un primer capítol que ressegueix a la perfecció el que acaba sent la tònica de la sèrie—és a dir, que va de més a menys—ens recorda a Wandavision, a aquella sèrie per la qual ningú donava un duro, semblava absolutament irrellevant en el panorama televisiu i intrínsec de Marvel, però que després es va convertir en la millor sèrie que ha fet la productora de Kevin Feige a dia d’avui. Agatha, en els seus inicis, juga amb el factor autoconscient, a la paròdia dels gèneres televisius de moda, com el true crime, i a la creació d’una atmosfera que sura entre la realitat i l’onirisme. L’humor amb què aposta per aquesta distracció és una injecció de novetat molt necessària en un univers cinematogràfic que sembla haver esgotat tots els cartutxos. Però el miratge es trenca massa aviat, i el que s’entreveia com un bri d’esperança creativa queda només en això.

La sèrie, en el seu lloc, opta per una odissea psicològica que ja hem vist massa vegades. No acaba de decidir si entregar-se a l’aspecte musical amb què flirteja—amb una gran cançó original del tàndem que va originar els èxits de Frozen i la mateixa cançó Agatha All Along de Wandavision—o si intentar prendre’s més seriosament, a estones, del que estrictament li aniria bé narrativament. No sap si vol ser una sèrie que parodia la televisió, com tan astutament ho feia la seva predecessora, o una sèrie d’aventures lleugerament terrorífiques. Divaga, a estones massa, en la repetició i la sobreexposició per acabar desenvolupant més aviat poc les seves riques protagonistes, que estan prou ben interpretades per un elenc d’actrius que supera de llarg la qualitat dels guions (la mateixa Hahn, i també Aubrey Plaza, Patti LuPone, i Debra Jo Rupp) i acaben desaprofitades. I, visualment, cau en el parany de Marvel i està gravada de manera tan convencional que no es pot ni apreciar del tot el terror a què intenta arribar en moments puntuals.

És el seu pecat capital: apuntar moltes idees interessants que, de moment, en els quatre capítols proporcionats a premsa, no acaben de fructificar. Sí, i tant que és interessant reflexionar sobre l’origen de les bruixes, la història masclista que s’amaga al darrere i que per sort tantes vegades s’ha revisat al llarg de la història. I tant que compro intentar trencar estereotips i tabús—les bruixes no portem barrets de punta ni ens mengem nadons, tot és culpa de Halloween!—, i encara més si els missatges són metàfores per parlar de l’opressió femenina. Però aquí les reflexions són purament superficials, simples línies de diàleg que sovint serveixen més per a fer gags que no pas per a emetre un missatge mínimament polític i social.

I potser és cert que és injust demanar-li aquest tipus de contingut a una sèrie que, en el fons, només pretén divertir durant 37 minuts a la setmana, fer-nos entrar en el mood Halloweenesc, i proposar una aventura divertida a unes quantes bruixes a qui la vida no els hi ha anat massa bé. I, perquè no dir-ho, també oferir una mitja hora televisiva de tensió homoeròtica que et fa venir ganes de dutxar-te amb aigua freda. Potser és injust assumir que el paper d’Agatha All Along ha d’anar més enllà del paper que interpretava una sèrie com Sabrina The Teenage Witch. Potser simplement és televisió per desconnectar el cervell i endur-te algun ensurt tonto els divendres de tardor. Potser el llistó ja està massa baix i ens hem d’anar acostumant a que sempre serà aquest sobre el qual hem d’avaluar les produccions de Marvel. I, en aquest sentit, s’ha de reconèixer que la sèrie excel·leix.

Però llavors potser hem d’abanderar amb més convicció que pugui representar simplement una sèrie per tenir de fons durant una festa terrorífica, o per passar una nit de 31 d’octubre hipotecats al sofà, enrotllats com un caneló amb una manta gruixuda, sense passar-ho massa malament. Potser, fins i tot, menjant castanyes i bevent moscatell. Els panellets sí que us els deixo a vosaltres, que a mi, com em passa amb les sèries de Marvel, se’m fan cada vegada més bola.