Un cineasta pot perdre el talent? Pot, d’un dia per l’altre, deixar enrere el talent per mirar el món d’una certa manera, per explicar històries amb una gràcia innata? Es pot perdre una cosa tan aparentment natural i intuïtiva com la capacitat per narrar? Ja em perdonareu, no pretenia invocar l’esperit de Carrie Bradshaw encapçalant aquest article amb preguntes retòriques, tot i que admeto que la manera en què estic bevent-me un cafè i mirant nostàlgicament per la finestra mentre plou em fa venir ganes d’escriure això des d’una caseta al West Village de Manhattan. Però, si més no, trobo que val la pena posar sobre la taula aquest concepte, aquesta qüestió, perquè, darrerament, hi ha cineastes que ens han posat molt a prova.

Sense anar més lluny, Ron Howard, Roland Emmerich, Robert Zemeckis, i Francis Ford Coppola són candidats a l’onze titular de directors que es van fer arxiconeguts per fer algunes de les millors pel·lícules de la història (Apollo 13, Independence Day, Forrest Gumpi The Godfather), però que després ens han regalat autèntiques toies infumables: Hillbilly Elegy, Moonfall, Pinocchioi Megalopolis. I a la banqueta, preparat per substituir qualsevol d’aquests homes blancs heterosexuals que ronden la setantena, hi podríem afegir perfectament Tim Burton. L’autor de clàssics immortals com Edward Scissorhands o, la que avui ens ocupa, Beetlejuice, fa anys que semblava haver perdut el nord. Després d’un breu intent d’allunyar-se de la seva marcada estètica—ja la coneixeu, la de passadissos torçats, blancs i negres, corbes i ninots d’ulls rodons i colors llampants i monstres creats per stop-motion—i fer cinema més seriós i dramàtic, Burton no havia sabut retrobar-se amb allò que l’havia fet especial. I el resultat eren un seguit de pel·lícules—i, en el recent cas de Wednesday, també una sèrie—que no tenien cap mena de segell.

Per sort, el malson acaba ara. I ho fa de la mà dels sospitosos habituals dels films del cineasta californià: Burton ha reunit Winona Ryder, Catherine O’Hara i Michael Keaton per reencarnar, anys després, els protagonistes de la primera entrega, i hi ha afegit Jenna Ortega, amb qui ja va treballar a Wednesday, i Willem Dafoe per allargar la mitologia sobre el dimoniet entremaliat de qui no es pot dir tres vegades seguides el nom. I el que ha aconseguit és torpedinar l’espectador de cap a l’any 1988, quan aquell primer Beetlejuice va arribar a la gran pantalla i va canviar la història del cinema per sempre.

És, sense cap mena de dubte, la pel·lícula més Tim Burton de les últimes dues dècades de films de Tim Burton. L’estètica és aclaparadorament inconfusible, des del vestuari fins al disseny de producció de cada escenari, passant per les escenes oníriques d’humor absurd, surrealista, i fins i tot, infantil. No hi ha dubte, del primer a l’últim pla de la cinta, que qui hi ha darrere és el mateix geni visual que va plasmar Charlie And The Chocolate Factory, Mars Attacks!i Sleepy Hollow. És el Tim Burton que tots esperem quan veiem un pòster signat amb el seu nom: el que no decep amb terror-que-no-és-terror gràfic i que t’anima que no vegis una festa de Halloween per a tota la família. I, de fet, el pensament que no deixava d’envair-me mentre veia el film era aquest: així com milers de joves van tenir Beetlejuice com a pel·lícula indispensable cada nit del 31 d’octubre, una nova generació potser també la tindrà ara.

A favor, per tant, d’haver recuperat la visió i el talent d’un cineasta que, segurament per sobre de tota la resta, basa la seva obra en la seva visió creativa, única i inimitable. A favor de Catherine O’Hara aprofitant la llibertat psicològica i interpretativa del seu personatge, a qui porta a extrems que només ella podria no fer insuportables. I de Willem Dafoe en el paper d’un actor que es creu policia i que toca totes les tecles per fer mofa del prototip d’actor que no surt mai del personatge i que tant de mal ha fet a les produccions de Hollywood. I de Jenna Ortega, nova en aquest univers però que d’alguna manera sembla que sempre hi ha pertangut. I de Winona Ryder. Perquè en ple 2024 costa molt no estar a favor de Winona Ryder. La dinàmica que ha sorgit entre totes dues protagonistes—al film, mare i filla—ha estat la de dues ànimes incompreses que per fi s’han trobat. I costa molt no caure rendit a dues generacions de dones que s’estan ajudant mútuament en una indústria que constantment les fa competir.

En contra, potser, el guió del film, que cau en totes i cadascuna de les trampes clixés que han generat els darrers reboots/revivals/preqüeles/seqüeles/interqüeles en què es basa la cartellera actual. Mare i filla que tenen mala relació i que es retroben al llarg de la pel·lícula, check. Un malvat que en realitat no era tan malvat i que ara en realitat és només trapella en el bon sentit de la paraula tot i que faci bromes fora de to que han caducat, check. Un callback o flashback o picadeta d’ullet a una escena, un objecte, una cançó icònica de l’original, check. Una broma sobre influencers molt, però molt boomer i gastada i gens pensada, check. L’evasió d’un actor important pel film però que amb el pas del temps ha quedat aniquilat pel Me Too i pel moviment social reaccionari de Hollywood, check. Ho té tot. I en el mal sentit. I acabes amb la sensació que d’original, malgrat la seva aparença lluentona, en té ben poc.

Però costa sortir del cinema amb mal cos, perquè la sensació és que tot aquell fan de Tim Burton que fa anys que espera el seu retorn—el de debò, el del cinema que els va enamorar en un principi i que fa temps que no es veia—per fi ha tornat a casa. Com una espècie d’Almendro de zombis en grisos i negres i verds foscos, i bromes que potser ja hauríem de superar com a societat en ple 2024 però que a un sector de la població encara fan gràcia. Per a aquells Burton-heads que cada octubre celebren l’art d’una de les ments més singulars—i, perquè no dir-ho, potser també pertorbades—de l’audiovisual nord-americà, Beetlejuice Beetlejuice és exactament la seva droga. I en sortiran contentíssims. I jo que me n’alegro.

I, si encara hi ha un rastre de la societat semblant al que hi havia l’any 1988, potser els números en taquilla ens faran haver de dir el seu nom tres vegades.Beetlejuice, Beetlejuice... Ja si d’això us ho deixo a vosaltres.