El lector afí a les meves crítiques en aquest diari sabrà que poques vegades eludeixo la temptació de referenciar-hi el millor club de tots els temps, el Futbol Club de Barcelona—i que normalment ho faig per deixar caure alguna suau clatellada al seu actual migcampista holandès. Ja m’ho perdonareu, però és força inevitable créixer a dos carrers del Camp Nou, en el barri que ha acollit dos estadis i que va batejar un carrer amb el nom de Joan Gamper, i no sentir els colors blaugrana al cor. Especialment quan un dels primers records que tinc de la meva infantesa és colar-me per sota el torn d’entrada del Camp Nou, sentir el culer tres files per davant insultar greument l’àrbitre, i meravellar-me en veure jugar un mag brasiler sobre el terreny de joc. És el sentiment de molts culers que ara ens hem tornat a il·lusionar amb l’equip de Hansi Flick, hem plorat amb el retorn de Gavi, i tenim més ganes que arribi un dia de partit que el nostre propi aniversari.
És l’esperit que impregnaEl nou clam, el nou programa que 3Cat produeix de la mà del Barça, que dirigeix i presenta David Carabén, líder de Mishima, fill del cèlebre president del club Armand Carabén—l’home que ens va portar Johan Cruyff—i veu més sexy de tot Catalunya. Carabén és comissari del 125è aniversari del Barça, encàrrec que li va com anell al dit i que, entre altres feines, inclou la creació d’un nou himne per celebrar l’aniversari de la ciutat que porta el nom del nostre club. Una feina que Carabén, excels lletrista i millor persona, podria haver solucionat de primera mà amb una guitarra, quatre acords, i dues hores de feina. Però que, en el seu lloc, s’ha externalitzat a aquells que fan que el Barça sigui el Barça: els aficionats. Nosaltres posem la lletra, Carabén i un llarg equip de músics, compositors, productors, arranjadors, i crítics fan la resta. I de tot això se n’ha fet un programa de televisió. Que ja us avanço és el més semblant al Barça de les sis copes que ha fet la televisió pública catalana.
Carabén s’embarca en una sèrie de missions amb l’objectiu de contestar una pregunta impossible de resoldre: com ha de ser l’himne del 125è aniversari del club amb més història del planeta? D’allà en deriva una subpregunta encara més complicada de resoldre: ha de superar el cant del 75è aniversari, tan essencialment perfecte que va acabar esdevenint l’himne oficial del Barça? A partir d’aquí, Carabén—que sembla estar tan lligat al Barça que fins i tot va obrir una cocteleria al carrer, efectivament, Joan Gamper—recorre Catalunya per trobar-se amb representants dels pilars essencials dels 125 anys d’història del club. O el que és el mateix, per radiografiar la cultura catalana.
Perquè l’excusa és boníssima: parlem de futbol, parlem de Messi, Iniesta, Ronaldinho, Joan Laporta, Josep Lluís Núñez, Aitana Bonmatí, Alèxia Putellas, de les penyes blaugranes, de les celebrities que en senten els colors, de la història de l’himne i dels socis. Però el programa no ens intenta enganyar mai—parlar de tot això és parlar, inevitablement, del nostre segell, de la nostra cultura, de la nostra terra, de la nostra història. Parlar de Barça és parlar de Catalunya. Buscar les claus d’un bon himne és furgar en la nostra identitat. La resposta que donen tots els convidats a la inevitable pregunta de Carabén—què ha de tenir un bon himne del Barça?—és la mateixa: ha de transmetre valors, història, sentiment i passió. Respostes no massa diferents a les que donaríem qualsevol de nosaltres si ara ens qüestionéssim què ens fa únics als catalans.
Els paral·lelismes que estableix el programa són tan inequívocament nostres com evidents: els rondos amb els quals entrenen els jugadors per assegurar el joc posicional i el tiki-taka es poden relacionar amb Ramon Llull; l’estructura del joc de combinació amb el treball en equip dels castells; els càntics de la grada d’animació amb els grans musicals catalans i els clàssics poemes nostrats. I tot això—i segurament el més lloable que aconsegueix el programa—sense caure en el tietisme ni en allò tan carrincló que també és tan català. És per això que s’uneixen en aquesta missió el passat i el present de qui som. Carabén allista Alizzz, el productor musical que ha dut el Baix Llobregat als Grammys, Josep Montero, líder d’Oques Grasses (un dels grups musicals més exitosos del panorama musical català actual), la catalanoirlandesa grandiosa Núria Graham, i el compositor Albert Guinovart (“les veles s’inflaraaaaan”) per donar-li forma musical. I compta, entre d’altres, amb els periodistes Monica Terribas i Jordi Puntí, i el músic Lluís Gavaldà per triar-ne, d’entre 500 propostes, la lletra. Tots, des de músics fins escriptors, cervells que reflexionen sobre què ens fa únics com a club, i per tant, com a país.
Amb l’excusa, Carabén, que presenta i dirigeix el programa gairebé tan bé com compon i canta, es troba amb aquelles figures que han estat essencials en els darrers anys d’història del club, i aquelles que en formen el seu futur (Pep Guardiola, Andrés Iniesta, Alèxia Putellas, Pau Cubarsí i Lamine Yamal, entre d’altres) i ens obre la porta, així, a la llaminadura que suposa pels culers les declaracions dels nostres ídols. Sense anar més lluny, la conversa entre Cubarsí i Lamine Yamal, en què tots dos joves comenten quina música escolten i quin és el vers de l’himne que els fa posar la gallina de piel, és un dels documents més virals de les darreres setmanes. Perquè poca cosa més agrada a un culer i a un català que veure dos astres futbolístics parlar, en català, sobre Catalunya amb absoluta normalitat.
I així, com qui no vol la cosa, el programa que ha de decidir quin nou càntic estrenarà el Nou Camp Nou i entrarà, amb sort, en el repertori de la grada d’animació, ens ha radiografiat per complet. Quan Guardiola, en la comoditat i la distància de l’Hotel La Florida de Barcelona, explica per enèsima vegada que va marxar del Barça perquè la pressió era insuportable, tant de dins com de fora, el subtext que desprenen els seus silencis expliquen la disconformitat, el perfeccionisme, i, en definitiva, l’esperit tribunero de tots els catalans. Quan Carabén indaga en la física dels castells i la fluïdesa de la sardana, explica la nostra solidaritat i la nostra cultura de l’esforç. Som, al cap i a la fi, la gent blaugrana.
La sensació que queda del programa és que, al final, tant se’ns farà quin sigui l’himne guanyador. Bé, de fet, no, perquè, al cap i a la fi, som catalans i els catalans—i els culers—mai estem contents amb res. Ja ho diu, sàviament, Alizzz: part de l’emoció del repte de fer aquest cant és que tothom el criticarà. Pel que sigui. Igual que alguns critiquem Frenkie de Jong per conduir excessivament la pilota. Però tant se’ns farà, perquè això no va del nou cant del Barça. Va de qui som nosaltres. Del que ens fa únics. Del que ens fa celebrar un 0-4 contra el Madrid com qui guanya un títol, i rajar a mort quan quedem eliminats al descompte en una semifinal de Champions. I el cant—que no dubto que serà tan bo com el programa, perquè David Carabén és indubtablement la millor persona a qui haurien pogut confiar aquesta feina—haurà estat el McGuffin per retratar-nos com a país. Perquè el Barça, agradi o no—i creieu-me que no agrada massa—, és català. I els catalans, si ens llevem ben d’hora ben d’hora... Ja sabeu com va la cosa.