Si existeix un nom del qual ja en sentim a parlar, però que sonarà amb més força en l’escena musical catalana, aquest és sens dubte el de la cantautora Mar Pujol (1999, Prats de Lluçanès). El seu estil de música intimista, caracteritzada per la senzillesa i la cruesa de la veu i la guitarra, l’ha fet mereixedora del Premi Enderrock pel Millor disc de cançó/pop d’autor per Cançons de rebost (Hidden Track Records), el seu primer àlbum que tracta de lo quotidià i que publica després de treure el primer EP que porta per nom Trepa. En aquesta conversa que té lloc un matí de Sant Jordi, quan les roses i els llibres prenen el protagonisme del carrer, escoltem la seva veu acompanyada de la guitarra, coneixem els projectes en els quals treballa i ens endinsem a saber com emergeixen aquestes melodies i lletres que, com diu la mateixa cantautora, provenen d’un àmbit rural amb tot el que això comporta. A més, ens confessa que un somni que té present, seria el de “fer una girl band amb la cantant Anna Andreu, la violinista Marina Arrufat i la Bruna González”, qui l’acompanya com a violoncel·lista creant una mescla de música i veus extraordinàries.

De petita ja l’acompanyava la guitarra?
Sí, des de petita que la música em mou moltíssim, sobretot amb el meu pare, que també fa cançons i li neix molt de dins. Sempre m'ha apassionat i des de petita que ens inventem melodies i lletres. Ara farà pràcticament un any que m’hi puc dedicar plenament, sense haver de treballar de res més. Fins que no m’hi he pogut dedicar, que no sabia que aquesta podria ser una professió. Recordo com farà un parell d’anys, les meves mànagers de NIU MGMT, l'Anna Tisora i la Joana Vilà, em van dir a la primera entrevista que vam fer per conèixer-nos: “A tu t'agradaria dedicar-t'hi?” I jo vaig riure pensant, és un hobby més, tant de bo. Tenia assumit que era impossible. De mica en mica m’hi he anat trobant i potser sí que va anant bé tot això.

Escoltant-la, m’ha arribat a posar la pell de gallina! La seva música convida a la introspecció i a l’escolta. Com sorgeixen les seves lletres i melodies?
A través de la guitarra, quan tinc un moment lliure o per procrastinació. Componc molt per procrastinació, és a dir, he de fer alguna cosa com posar rentadores, estendre la roba o cuinar el dinar i com que em fa mandra fer les coses logístiques dic espera, toco deu minuts la guitarra i aquí, en aquests minuts, surten moltíssimes idees! Durant el temps lliure també. És a través de la guitarra que van sorgint patrons i després hi sumo la resta. Això ho gravo i ja tinc la base. La música que faig és una música molt centrada a fer la cançó i a donar atenció al procés de fer la cançó. Això inclou un lligam molt estret entre la lletra i la música. D’aquí que intenti que tot el que dic estigui ben recolzat per la música que, en aquest cas, ara mateix és amb un suport de guitarra i veu.

La persona que soc és la música que faig

El fet de ser i de viure en un entorn rural, a Prats del Lluçanès, també em condiciona amb la música que faig. Viure a la ruralitat comporta viure d'una manera que ara mateix tampoc està tan allunyada de la ciutat, en el sentit que tots estem molt desconnectats de la terra. La majoria no sabem cultivar el nostre menjar a l'hort. Però sí que hi ha moltes diferències pel que fa a la socialització i tot això influeix en la música que faig. La persona que soc és la música que faig. L'argot o les paraules que utilitzo, crec que són diferents que les d’allà. També una manera de viure més pausada i menys estimulada.
 

I les seves lletres? Perquè tenen un punt poètic i proper.
Quan parlo també ho faig. Tota l’estona, per dins miro la vida molt poèticament. (Riu). És molt fort. Em costa molt poc trobar el simbolisme de les coses. Per exemple, quan veig l’habitació desordenada penso que és una metàfora de com estic per dins. Soc molt introspectiva i em costa molt poc fer metàfores entre el que passa a fora i el que em passa per dins. Llavors, és com una visió poètica de la vida tota l'estona i això que em va passant durant el dia, ho poso en les cançons, que no deixen de ser inquietuds que tinc i que em preocupen.

Un exemple pot ser la pressió estètica. Recordo un dia que em sentia molt lletja i estava molt trista. D’aquí que comencés a cantar-li a aquest complex. Vaig començar a imaginar-me per què ploren les altres coses. Si nosaltres plorem sovint per complexes, per què ploraria una pedra o una rialla? Vaig anar imaginant històries a través de diferents sensibilitats i objectes. La inquietud en aquest cas era la pressió estètica, però pot ser qualsevol tema de l'ordre del dia. Un altre tema és la cuina, però com un art. El disc de Cançons de rebost parla molt de menjar.

Què l’inquieta darrerament?
Una inquietud d'ara en la que estic treballant és sobre les contradiccions, sobretot tot allò que havies dit que no series o faries mai, i potser no acaba de ser del tot així. De petits mirem molt Disney i, per exemple, entens l’amor vinculat a un romanticisme molt concret. Desconstrueixes aquest concepte d’amor, proves i descobreixes altres vies que funcionen, o no, i t’acabes contradient de coses que pensaves o deies de petita que mai faries. M'he aferrat molt a una frase que és d'aquesta aigua no en beuré. M'ha anat ressonant molt com allò que t'han dit que no diguis, però després ho dius i penses, merda, potser no ho hauria d'haver dit. Potser només ens cal acceptar que ho diem i que ens contradiem tota l'estona.

El primer EP, Trepa (autoeditat), sortia el 2022 i el primer àlbum, Cançons de rebost (Hidden Track Records), el 2024. On la trobarem ara?
Trepa sempre li he dit EP, però en realitat és com un disc, perquè dura quasi igual que Cançons de rebost, on hi ha menys cançons, però són més llargues. En cap dels dos àlbums he volgut buscar un concepte molt ferm, però sí que hi ha una aura, un cistell que les envolta. Totes formen part d'un moment i volen parlar o estan situades en un espai semblant. Existeix una unió entre tot plegat com tot el que faré, que imagino que estarà molt connectat sempre, perquè dins de les diferents persones que seré, sempre seré la mateixa persona.

Dins de les diferents persones que seré, sempre seré la mateixa persona

Ara estic centrada fent concerts i, de moment, fent moltes col·laboracions, compartint música amb gent que admiro. Estic oberta a poder explorar a fer música amb altra gent i les col·laboracions per mi han de ser orgàniques. Ara hi haurà una mica de pausa de discos, però veurem l'any que ve què passa, m'ho prenc amb molta calma. Vindran col·laboracions divertides que hauran sorgit després d’haver compartit música amb artistes que m’inspiren i que podrem escoltar a finals d’aquest 2025 de forma més puntual com a singles.

Quin paper creu que tenen les dones dins el panorama musical català? Ha notat mai alguna barrera o pressió?
A veure, no anem bé, però anem millor que fa un temps, no només amb les dones, sinó amb totes les identitats dissidents. De barreres o pressions n’hi ha sempre, és un fet transversal el masclisme. Llavors, m’hi trobo tant a la meva vida diària com a artista. Un exemple podria ser: Per què he de destinar temps a pensar si em depilo o no em depilo? Perquè clar, si no em depilo potser es fixen més en els meus pèls a l'aixella que amb com canto! Tot això són qüestions que al final són pressions i que et preguntes a diferència d’un home, que ni hi pensa. Veig com continuen havent-hi festivals on la perspectiva de gènere no la tenen. Caps de cartells on sempre són homes heterosexuals i blancs. Tot continua funcionant una mica així, i això és el que hem d'anar treballant. La cultura serveix per transformar-nos i per anar com a societat cap on volem, i això passa perquè l'altaveu i els escenaris representin tota aquesta diversitat que tant anhelem. Hem de seguir picant pedra.

La cultura serveix per transformar-nos i això passa perquè l'altaveu i els escenaris representin tota la diversitat que tant anhelem

Sent que forma part d’una nova generació que s’obre camí en l’actual escena musical catalana?
Sí, en un àmbit diferent del mainstream, però sí. Hi ha propostes del mainstream que m'agraden molt, com Maria Jaume, Ouineta, Galgo Lento, Socunbohemio o Maria Hein, per exemple, m’encanten! Existeix una distància estilística, però és igual, justament el que mola d'aquesta fornada és que la sento d’obertura. En el meu cas he escollit i em sento cantautora, amb el format més tradicional de ser cantautora, però no vol dir que no puguem reinventar el concepte i transicionar cap a una altra cosa. No és el meu cas perquè em sento molt connectada amb el que estic fent, amb la cruesa de la veu i l'instrument. Soc molt romàntica del que és antic amb algunes coses com amb la veu, per exemple; Anna Andreu, Xarim Aresté o Silvia Pérez Cruz em fascinen.

Si només existís un tipus de música, ja podríem plegar, perquè significaria que ens hem homogeneïtzat fins a un punt molt bèstia. I és veritat que tendim a anar cap aquí. Al final, el mainstream de Llatinoamèrica o d’Estats Units s'assembla molt al nostre d'aquí. Estem tendint a això i no m’explico els motius, no sé si per si treure’n un rèdit econòmic, per pressió de les discogràfiques… Hi ha una part de mi que creu això i, de fet, hi ha gent que fa música de forma matemàtica. Tinc una fórmula d'èxit, i tiro cap aquí. No sé qui ho fa com a fórmula i qui no, però es nota i ho puc notar. No ho jutjaré.
 

I el fet de no pertànyer a aquest grup de música mainstream, l’afecta o li genera algun tipus de pressió?
M’afecta perquè som persones i vivim en un sistema on tot ens afecta, però és veritat que vaig molt a la meva bola en el sentit que m'encanta pertànyer on pertanyo. M’agrada molt ser del poble on visc, fer-hi la vida i rodejar-me d’un grup de gent que tant el que gravem com el que publiquem i mostrem en directe, té el mateix so. No utilitzem autotune i tampoc és que hi estigui en contra, em sembla una eina molt vàlida, però clar, cada cop és tot molt més homogeni, fet que provoca que les veus s’assemblin totes molt més i que soni tot molt perfecte. No hi ha gaires veus que surtin de l'àmbit rural i em sento orgullosa d'aquesta artesania. Em mou aquest tipus de música i em sento molt contenta de tocar un toco. No necessito anar a grans festivals, m'és absolutament igual.

Em mou aquest tipus de música i em sento molt contenta de tocar un toco

Rebre el reconeixement de l’Enderrock va suposar un punt d’inflexió en el seu camí?
Sí, els premis i per la incorporació a Hidden. A través dels premis és la forma com el teu nom va sonant i la gent et descobreix. És una merda, però funciona així. L'han valorat molt bé, doncs ens l'apuntem! Que et reconeguin la feina sempre està bé i més, en una societat on aquesta feina no està gaire reconeguda econòmicament parlant. Com a músics, les condicions són tan irregulars, descuidades i precàries, que almenys si et donen un premi mira, és un impuls per tirar endavant amb el teu projecte. A més, m'ajuda a reforçar l’autoestima. És una merda que ho hàgim de fer a través dels reconeixements, però, ostres, que hi hagi una massa de gent que cregui en el que faig és bonic!

Un camí precari on, malgrat això, li compensa!
Sí, és molt difícil obrir-se un camí en aquest sector. Si no tens estructures que et sostinguin, una discogràfica, un management… El camí de l'autoedició és molt guapo, però molt precari i dur. Durant un temps m’ho he autogestionat, però és veritat que sempre he tingut una xarxa. Els mànagers hi han estat des del moment zero i això és una gran sort, realment no puc dir que hagi viscut aquesta dificultat. Soc conscient que és una realitat molt difícil, perquè si no tens aquestes estructures, sobretot de la xarxa de la gent, és molt difícil que t’hi puguis dedicar, ja sigui per obtenir un sou o bé per trobar indrets on tocar. En el meu cas, a banda de tenir la xarxa, són les persones. La meva mare m'ajuda en els aspectes administratius i l'Anna i la Joana són persones que t'acompanyen i que compartim una ideologia molt semblant, que ens comuniquem molt i que són un equip molt humà.

Pròxims concerts on puguem gaudir de la seva música?
El dia 9 de maig estaré al Festival EnCanta, a Roda de Ter, amb en Ferran Palau i l'Anna Andreu, que farem cançons que hem arranjat tots junts. I després aniré cap a Figueres el 17 de maig amb 66butaques i el 25 de maig al Festival Floral de Vilassar.