Hi ha imatges certament icòniques de la història del cinema: Jack i Rose fent de reis del món a la proa d’un vaixell de final tràgic; King Kong enfilat a la punta de l’Empire State de Nova York; Sharon Stone encreuant les cames sensualment davant d’un accelerat Michael Douglas. Charlton Heston plorant sobre la platja davant la imatge d’una Estàtua de la Llibertat ensorrada. I quan una d’aquestes imatges esdevé tan marcada en els annals de la història cinematogràfica, és molt difícil de superar amb unes posteriors seqüeles que revisquin o donin peu a una franquícia digna. I, si no, que li preguntin a Karate Kid —dar cera, pulir cera— i a Ghostbusters—who you gona call?—.
A Planet Of The Apes, però, la jugada li havia sortit força rodona. A Heston, l’any 1968, el van seguir fins a quatre pel·lícules més, de relatiu èxit a taquilla —algunes entregues van funcionar més que d’altres— fins que Tim Burton va posar màscares de simi a Helena Bonham Carter i Tim Roth i va fer el seu particular remake el 2001. I només 10 anys després, es va optar per la via Star Wars i Fox va reviure la franquícia amb Rise Of The Planet Of The Apes, que explorava l’origen d’aquell planeta inhòspit comandat per simis que el 1968 havia deixat els espectadors glaçats. La jugada, ara sí, va sortir rodona: tres pel·lícules que es dedicaven a omplir el buit narratiu entre el nostre aleshores present amb el futur postapocalíptic que originalment havia escrit el francès Pierre Boulle.
La trilogia, capitanejada per Andy Serkis en el paper del simi Cèsar —l’Adam de la societat de micos que posteriorment s’apoderen de la terra— i sota la direcció de dos grans cinematògrafs com Matt Reeves i Rupert Wyatt va suposar un abans i un després tecnològic i narratiu. D’entrada, els protagonistes —majoritàriament mamífers— tenien un realisme excels mai vist en la ficció cinematogràfica —si no fos per la ficció a través de la qual es comuniquen verbalment i amb microexpressions facials, podria tractar-se perfectament d’imatges d’arxiu del National Geographic. A aquest realisme pràcticament impossible se li ajuntava una trama narrativa que combinava l’emoció amb la ciència-ficció en uns personatges animals que resultaven tant o més interessants que els humans amb qui es relacionaven. Rick Jaffa i Amanda Silver havien construït un univers llaminer, complex i amb uns personatges riquíssims que formaven pilars bàsics del que, fins a enguany, era una trilogia quasi impecable.
Però tot el que és bo s’acaba —o mor d’èxit. I el que sàviament s’havia construït el 2011 s’ha esguerrat aquest 2024. Kingdom Of The Planet Of The Apes ens endinsa encara més en el futur —més a prop d’aquella platja de Charlton Heston— generacions després del nostre simi preferit, per presentar-nos nous protagonistes que han de recollir el testimoni d’uns que, d’entrada, ja ho dic, els donaven mil voltes. Noa, un simi que perd casa seva i ha de retrobar-se amb la família després d’un atac despietat d’un altre animal amb aires de grandesa, s’embarca en un viatge que el farà qüestionar el seu passat, la seva història, i el que creu conèixer de la seva espècie i el seu món. I més que una continuació de la trilogia, sembla un reboot del reboot per omplir un tros d’història que, francament, potser no calia omplir.
Les comparacions són odioses, i, en aquest cas, ho són especialment. Perquè al Cèsar el que és del Cèsar, literalment: Noa no arriba ni a la sola de la sabata del personatge d’Andy Serkis. És avorrit, tallat directament del manual de Com construir un personatge protagonista estàndard, sense una motivació especialment clara ni una personalitat cridanera. És el Txigrinski de la pel·lícula —ni molesta ni aporta, i al final, ha de ser una venda clara de mercato. A ell se li suma un 11 inicial de poques estrelles, amb secundaris gairebé tan intranscendents com ell que, a 20 minuts de pel·lícula, són impossibles de diferenciar. No ajuda que, en aquest cas, els efectes visuals siguin considerablement pitjors inclús que els de la primera entrega d’ara fa 12 anys. I que el seu director, Wes Ball —que, per cert, serà l’encarregat de dur a la pantalla gran les aventures de Link i Zelda—, tot i talentós, no acabi de decidir-se entre el realisme i la fantasia.
La història de base i l’antagonista, un ésser embriagat de poder que s’apodera del missatge de Cèsar per modelar-lo al seu gust, crida l’atenció, però, en el guió, està molt mal executat. Ni s’explora la superficialment llençada idea de fanatisme religiós i polític que la mateixa pel·lícula planteja, ni se li dona a l’antagonista —que ni recordo com es diu, imagineu-vos l’impacte que ha provocat en mi— una motivació anímicament o èticament prou forta perquè suposi un perill per a l’espectador i els personatges. I el ritme és tan feixuc, tant depenent de la destinació del viatge de l’heroi, que s’oblida d’explorar-lo a ell mateix i a les seves noves relacions durant el camí —la base de qualsevol bon Ulisses. Ho remata tot una confrontació descafeïnada amb una humana que, en cas d'haver-se aprofitat com a les anteriors tres pel·lícules, podria haver dibuixat un nou horitzó en la trasbalsada i complicada relació simis-humans en què tant recau la saga. Però jugant a mig gas, pocs gols es poden marcar.
El resum és tan insubstancial i avorrit que a mitja pel·lícula vaig trencar la regla sagrada de l’experiència cinematogràfica i vaig haver d’aixecar-me per anar al lavabo. I no em va saber ni greu. Perquè vaig ser fora cinc minuts, i, quan vaig tornar, la cinta no havia avançat gens. Però gens, gens. Per un moment vaig desitjar haver estat més temps fora del meu seient. Ja diuen que el temps passa més de pressa quan t’ho estàs passant bé.
Ara es veu que a aquesta, Kingdom, la dels personatges sense sal que encara no sé distingir i que no em poden importar menys, la seguiran mínim cinc pel·lícules més, perquè ja se sap que poques coses agraden més als estudis que fer nou pel·lícules de dubtosa qualitat en comptes de fer-ne tres d’absolutament magistrals. Perquè, és clar, si fan calés, fan calés. I a veure si els simis hauran de ballar per nosaltres de gratis. Al cap i a la fi, el Floquet de Neu va morir engabiat al Zoo de Barcelona. I bona entrada que havies de pagar per veure’l.