Quan camines pels carrers de Barcelona trobes pocs somriures. Veus persones amb presses, carregades de bosses, a vegades enfadats, a vegades només inexpressius. Quan veig algú que somriu als carrers, sempre li torno el somriure. Potser és que són contagiosos, potser és que avui en dia ens sorprenen les persones que són felices.
La porta de la terrassa del restaurant Belvedere de Barcelona sona i darrere hi ha un somriure, el d'Artur Martínez, cantant del grup La Fúmiga. Ens presentem i ell ho fa tot emocionat. És la primera entrevista, de moltes que venen aquests dies, per presentar el seu nou discTot està per fer. El seu somriure és dels contagiosos, ràpidament connecta amb la gent, igual que fan les lletres i les harmonies de la banda valenciana d'onze músics.
L'Artur m'explica que el nou projecte de La Fúmiga és un disc on "totes les sensibilitats tenen cabuda", una casa oberta a tothom que hi vulgui construir i una extensió del bon rotllo que caracteritza els valencians. Sense oblidar els seus orígens al conservatori i de grup de versions, Tot està per fer, és un nou projecte per continuar creixent, aprenent i somrient, també pels carrers de Barcelona.
Artur Martínez cantant de La fúmiga Foto: Hugo Fernández
Comencem pel principi. Què és el que està per fer?
Tot està per fer per a nosaltres. És la manera de dir que estem en constant canvi. És un crit a l’aprenentatge constant, que és el que vivim com a persones, des del grup, i el que creiem que el nostre públic també viu de manera individual.
No és una frase pessimista sinó al contrari. Tot el que hem passat, sigui bo o sigui dolent, ens serveix per a continuar construint allò que volem ser, com a persona, com a grup de música i inclús com a societat.
“A aquesta casa només està convidat i convidada la gent que està disposada a construir un món millor”
En aquest missatge de "tot està per fer” també veiem una casa a mig fer, que està oberta a tothom qui vulgui construir. La vostra música també és molt així, bon rotllo amb la gent, oberts a celebrar i ballar amb tothom. Teniu molt en compte aquesta filosofia en el vostre projecte?
Sempre hem tingut aquesta filosofia i tot s'engloba en això. En el disc físic cada lletra és un espai d’una casa inacabada. Una casa sense parets, on cada un dels habitatges està explicant una història. El més important, és que a aquesta casa només està convidat i convidada la gent que està disposada a construir un món millor. La gent vingui d’on vingui, i pensi el que pensi, si té la pretensió de destruir aquesta casa, no està convidada, i els hi diem: aquí no podeu passar.
El disc té un Principis i un Finals, però entremig hi ha molta cosa i molt diferent. Què diferència aquest disc dels dos anteriors?
Entre un Principis i un Finals hi ha la vida. A nosaltres ens agrada molt versar sobre la temàtica de l'amor i a la vegada també del desamor, però des d'una visió molt més sana.
Gràcies a aquestes cançons, hem après molt a saber acomiadar, a saber quedar-te amb el que és bo i d'alguna manera també hem pogut marcar tot allò que ens ha fet mal i que no ho volem a la nostra vida. Al mig d’aquest principi i final hi ha un creixement personal, que és propi, però també compartit.
Artur Martínez cantant de La fúmiga Foto: Hugo Fernández
En l’anterior disc ja vau començar a tocar estils diferents, però en aquest estan més presents. Es consoliden aquests nous estils en Tot està per fer?
El segon disc va ser com l'última prova d'allò que nosaltres volíem ser, i en aquest tercer únicament hem fet aquelles coses amb què nosaltres ens sentim còmodes. Ens agrada provar tots els llenguatges musicals, perquè els escoltem i ens agraden molt, però és cert que en aquesta música electrònica que bombeja, que sense voler et fa moure, amb aquelles melodies festives, és on nosaltres estem còmodes, és casa nostra.
Aquesta casa té 11 músics tocant alhora. Com és crear música amb tanta gent?
Som un grup que va decidir de manera consensuada no abandonar les seves professions. Jo soc qui s’hi pot dedicar més i en el procés creatiu estic més sol, m'agradaria tindre els meus companys, els meus amics amb mi, però és impossible per a nosaltres.
Els discos de La Fúmiga, i sobretot aquest, els penso molt per al públic, però també per als meus companys. No vull emocionar-me perquè estic molt sensible últimament, però el suport que a mi m'han donat sempre en tots els processos, creatius, d’idees, i tota la resta, sempre ha sigut increïble. Confien cegament. Quan em diuen que estan orgullosos del disc, amb això, jo ja estic content. Tant de bo el públic el rebi igual que l'han rebut els meus companys.
“Molts ajuntaments han parat de programar concerts, siguin de música combativa o no, únicament pel simple fet de fer-se en valencià"
A cadascuna de les cançons hi ha una història, un tema per tractar, però n’hi ha una en concret que parla d’una història amb nom i cognom. El de Vesna Vulović. Per què?
Va passar durant la gira. Va ser un dels nostres tècnics, amic i company, que ens va explicar una història d'una persona que havia sobreviscut a un accident d'avió caient des de 10.000 metres d’altura. Vesna Vulović és una persona que treballa d’hostessa en un vol que pateix un atemptat. L'avió es parteix en dos, ella es queda atrapada i es desmaia immediatament quan l'avió es despressoritza i cau. Per sort, cauen en la neu i això atenua la caiguda, però ella està absolutament rebentada, té tots els ossos trencats. Tots els tripulants i passatgers moren, però ella passa alguns dies en coma i acaba tornant a la vida, fins i tot torna a caminar.
És molt bonic, perquè ella es fa hostessa perquè somiava amb conèixer els Beatles. D’aquest accident fatídic, ella guanya un rècord Guinness, que casualment li l'entrega Paul McCartney. Em sembla la història més increïble del món, però no estava contada des de la música. Teníem molta por perquè fa quasi un any que la tenim, i la manteníem molt guardada, no volíem que ningú se’ns avancés. A més, té un missatge molt clar aquesta cançó: Si Vesna Vulović va tornar a caminar després de caure de 10.000 metres, com no ho hem de fer nosaltres.
Vesna Vulović no només va rebre un rècord mundial, va utilitzar la seva visibilitat per manifestar-se en contra del règim de Slobodan Milosevic. Vosaltres també utilitzeu la vostra veu per reivindicar les lluites que us representen?
Així és. Nosaltres fem servir la música sense pretendre ser predicadors ni donar lliçons d'absolutament de res, perquè l'únic que sabem fer és música. Però fem servir el nostre altaveu per parlar i detectar totes les injustícies. D'injustícies i de coses que no haurien de passar en ple segle XXI, d'això els valencians anem servits.
Artur Martínez cantant de La fúmiga Foto: Hugo Fernández
Després de les darreres eleccions, el País Valencià ha estat un dels territoris que més ha patit l’entrada de Vox a les institucions, amb influència en el govern de la cultura.
És una molt mala notícia. Teníem la sensació que les coses estaven anant molt bé, ja no sols a nivell de serveis socials, educació, sanitat… sinó que el clima del País Valencià era molt més tranquil, molt més integrador. Totes les sensibilitats començaven a trobar el seu lloc, i, de sobte, un canvi de fulla i ens trobem que la persona que lidera la cultura valenciana és un torero amb ganes de recuperar els bous i que dona subvencions a ramaderies que no són ni del País Valencià. Nosaltres som uns demòcrates i creiem molt en les eleccions, però si Vox és qui ha de decidir quina és la línia editorial de la cultura del País Valencià, anem molt malament.
Companys com Smoking Souls ja han patit les conseqüències d’aquest canvi de govern, a vosaltres us ha afectat?
De manera directa encara no ens ha afectat. Encara. M’agradaria dir que nosaltres som uns privilegiats en el País Valencià, perquè sí que tenim molts concerts tancats. Tot i això, jo que estic en contacte amb els companys d'altres grups, puc dir que la programació s’ha reduït. Molts ajuntaments han parat de programar concerts, sigui de la música que sigui, sigui combativa o no, únicament pel simple fet de fer-se en valencià. Això és un problema molt fort que nosaltres pensàvem que havíem superat, és odi per la llengua pròpia, la parlis o no. Tant de bo les coses canviïn, i des d’aquí li dic a la gent que governa el País Valencià que reflexioni, que el valencià no li fa mal a ningú, al contrari, ens fa més forts com a societat valenciana.
A Catalunya us tenim els braços oberts.
La veritat és que per a nosaltres, Catalunya, sempre ho hem dit, és la nostra segona casa, però és cert que nosaltres hem de lluitar perquè el País Valencià les coses continuïn funcionant. Hem de trobar els espais perquè la música en valencià continuï sonant.
La música valenciana ha sigut sempre des de la trinxera i de lluitar contra les injustícies. Ara ens hem de tornar a fer forts i fortes, perquè no se censuri cap concert en valencià, ni cap grup pel fet de cantar en la llengua pròpia. Tant de bo em pogués asseure amb algú del Govern per fer una reflexió des de la calma i poder fer-los entendre. Això sí, menys amb Vox, perquè amb ells no tinc res a parlar.
Artur Martínez cantant de La fúmiga Foto: Hugo Fernández
La Fúmiga té un origen molt interessant, veniu del conservatori i al principi éreu un grup de versions. En el nou disc hi ha força referències a aquest origen. Apareix Mon Amour (Aitana i Zoilo), Se Fue (Laura Pausini), La vida es un Carnaval (Celia Cruz), Let it be (The Beatles), entre moltes altres. Com us han influït els vostres orígens a la producció actual?
Ens encanta deixar referències que per a nosaltres formen part de les nostres vides. N’hi ha algunes que són molt clares, com les que has dit tu, però hi ha algunes d'amagades, inclús línies melòdiques d'algunes cançons. Hi ha referències a Mecano, a Laura Pausini, a la Gossa Sorda… Totes aquestes referències ens connecten una mica al que féiem abans.
A nosaltres ens agrada molt gaudir de la música i quan de sobte ens coincideix una harmonia i ens ve una referència, com la de Laura Pausini, i una frase que coincideix amb la història que estem explicant, ens genera molta màgia. No ens posem dogmàtics en com ha de ser la música. Què va, la vida és un carnaval, no? Sempre diem que quan això s'acabi farem una gira amb temes propis i amb versions.
Artur Martínez cantant de La fúmiga Foto: Hugo Fernández
També he trobat referències al cinema, a La Casa Plena apareix el famós diàleg de “Sayonara baby” de Terminator 2. En l’anterior disc hi havia cançons sobre cinema i també vau treballar molt els videoclips. Què uneix La Fúmiga amb el món cinematogràfic?
Jo crec que tant la música com el cine és el vehicle perfecte per a explicar històries. Nosaltres estem molt lligats al cine perquè sempre necessitem arribar al fons de la història. Per això, també sempre hem fet una aposta molt decidida per l'audiovisual. No sé quantes cançons tindrem, però si tenim 33 cançons, tenim 32 videoclips. Clarament, el grup és insostenible de totes (riu), però no estem aquí per pasta.
Aquesta vegada hem fet una passa endavant, volíem que tot el disc tingués un concepte global i general. D’aquí ve el concepte de la casa gran, una casa plena d’històries. Per gravar els videoclips, vam construir en mig d’un camp de futbol una bastida de quatre plantes que tenia tres habitacions en cada una. A cada habitacle es grava una cançó, però totes viuen en la mateixa llar.
“Catalunya, sempre ho hem dit, és la nostra segona casa"
Heu col·laborat amb grups molt potents ara mateix: The Tyets, Figa Flawas, Ginestà i Naina. Com ha estat l’experiència?
Els Tyets són amics des de fa ja molts anys. Al principi dèiem que la nostra carrera anava de la mà de la seva, fins que els Tiets van decidir volar i la nostra carrera segueix en un creixement lineal. Entenem la música de la mateixa manera, crec que componem igual, que ho vivim de la mateixa forma, i que ens agrada estar rodejats de la nostra gent. Aquesta cançó ha estat un retrobament.
Amb els Figa Flawas ens vam conèixer aquest estiu i des d’aleshores hem coincidit moltes vegades. Em sembla un grup que pot canviar moltes coses, perquè són una cosa absolutament fresca i absolutament impressionant. Jo sempre dic que en Pep és la persona més hipnòtica que he vist mai dalt d'un escenari.
Amb Ginesta, parlem d'amor, un tema que ens agrada i que ells són els millors per tractar-lo de tota l'escena catalana. La seva cançó és la que posa nom al disc. M'encanta que em facis aquesta pregunta, perquè la nostra intenció amb Naina, és donar visibilitat a projectes que comencen al País Valencià. Creieu-me que començar un projecte al País Valencià, si a Catalunya és complicat, al País Valencià ho és més. Ella era una persona que ja teníem controlada perquè la música que estava fent ens agradava molt i, la veritat, és que crec que li ha donat el toc perfecte.
Artur Martínez cantant de La fúmiga Foto: Hugo Fernández
Us ha quedat alguna col·laboració pendent?
No, realment hem tingut la sort que les quatre col·laboracions que volíem al disc, les hem tingut.
I algú amb qui vulgueu fer-ne una?
Jo és que soc molt fan de la Julieta i la Mushkaa. Molt fan. La Julieta em sembla una cosa boja i el flow de la Mushkaa és com... Què passa en aquesta família, no? Quina aigua han begut?
