Les sèries i les plataformes formen part de la quotidianitat de milions de persones arreu del món. En aquest 2023 hem estat espectadors de grans produccions televisives que han enamorat un públic massiu: algunes s'acomiadaven amb una temporada final i altres aterraven amb una estrena exitosa com poques altres han aconseguit enguany.

Ara bé, moltes altres sèries de qualitat han passat desapercebudes entre menús de tria de serveis d'streaming, però la nostra crítica de confiança, la Marta Ferrer, que ha devorat desenes de produccions aquest 2023, ha decidit posar fil a l'agulla i triar-ne les millors. Siguin de consum massiu o altres que no han tingut tanta sort, però potser ara poden gaudir d'una segona vida:

10. The Fall Of The House of Usher (Netflix)

​

Mike Flanagan s’ha redimit després dels desastres que havien suposat Midnight Club i Midnight Mass amb aquesta adaptació de les històries d’Edgar Allan Poe que fa posar la pell de gallina i venir malsons a les nits. En el seu esforç per rescatar actors que el cinema i la televisió ha oblidat, li ha regalat a Bruce Greenwood un rol que no és el de president dels Estats Units (si algú es pot queixar del typecasting, aquest és ell) i que Greenwood ha atacat amb total tenacitat i passió. El resultat és una història que et caga de por i alhora et fa sentir alguna cosa real pels personatges. 

9. Platonic (Apple TV+)

​

Sense aixecar gaire rebombori, la sèrie liderada per Rose Byrne i Seth Rogen s’ha consolidat prou entre el públic per guanyar-se una segona temporada a Apple TV. Cosa estranya, perquè la premissa de dos amics que es retroben en l’edat adulta i s’ajuden mútuament –això sí, de manera totalment platònica—no sembla donar per més d’una temporada. Però si la segona s’assembla en alguna cosa a la primera, apunteu-m’hi de cap, perquè he rigut amb poques sèries com amb aquesta. I el seu retrat de les relacions –platòniques i romàntiques—és tan adult, realista i sa, que costa de trobar en el panorama televisiu. Sí a tot.

8. Good Omens (Temporada 2) (Amazon)

​

Qualsevol cosa que porti lligat els noms de Neil Gaiman, David Tennant i Michael Sheen és sinònim de qualitat. I en la seva primera temporada, Good Omens havia estat un regal. Un que ha superat la segona temporada, que s’ha fet esperar però ha valgut la pena. Una revisió del llibre original, amb una història d’amor preciosa i dramàtica –poques coses més es poden demanar. La millor notícia és que tindrà tercera temporada, i jo ja fa mesos que me la faig a sobre.

Aquí pots llegir la crítica:

7. Daisy Jones And The Six (Amazon)

​

M’ha sortit a l’Spotify Wrapped. Vull dir que ja ho he dit una mica tot. Però la sèrie basada en l’homònim llibre protagonitzada per Riley Keough i Sam Claffin ha estat injustament menystinguda per tots aquells que li criticaven ser “per ties”, “flonja”, “ensucrada” i “una simple història d’amor”. Només cal veure’n un o dos capítols per veure que Daisy Jones va molt més enllà d’això: retrata uns personatges femenins imperfectes i reals, una història d’amor hipnòtica, i tot amb un format innovador i tremendament creatiu. Agradarà a la teva mare i a la teva àvia, i també al teu veí, i al teu cosí, i fins i tot al teu cap. I tindreu la banda sonora al cap constantment. Tot temassus. A veure si s’animen a venir al Primavera Sound.

6. Shrinking (Apple TV+)

​

Que sigui dels creadors de Ted Lasso em fa ser molt lleugerament –i amb això vull dir molt descaradament—subjectiva. Però és d’aquelles sèries que, tot i estrenar-se a principis d’anys, saps que acabaran al top. Humor que surt per les orelles barrejat amb reflexions profundes sobre la salut mental, la necessitat de trencar-ne els tabús, el dol, la pèrdua, i la superació. I amb Harrison Ford fent comèdia! Encara no l’estem apreciant prou, i espero que una segona temporada ens faci apreciar-la millor.

Aquí pots llegir la crítica:

5. How To With John Wilson (Temporada 3) (HBO Max)

​

Crec que no hi ha hagut temporada de la docusèrie que no hagi acabat en el top de cada any. Saber que acaba és un sentiment profundament agredolç, perquè cal lloar la integritat artística de Wilson d’acabar-la a temps, però sap molt greu no veure més de les seves històries –rares de collons, curioses fins a la medul·la i entretingudes com poques—per Nova York. En l'última temporada ha sabut resumir la sèrie, elevar-la, i acomiadar-se en una oda al format i a la ciutat que fa saltar les llàgrimes. Xapó.

4. Barry (Temporada 4) (HBO Max)

En un any de sèries que acaben, en un món de sèries que no saben quan ni com acabar, Barry ha estat una de les excepcions. La sèrie de Bill Hader i Alec Berg sobre un assassí a sou que es fa actor ha estat prou intel·ligent com per mantenir el to, el ritme, i la qualitat i, fins i tot, superar-se. I l’última temporada no ha decebut. Hader ha pres el timó de la sèrie, se l’ha carregat a les espatlles, i ha creat un final apoteòsic que és just, necessari i molt llest.

Aquí pots llegir la crítica:

3. The Bear (Temporada 2) (Disney)

​

Era difícil superar una primera temporada pràcticament impecable a tots els nivells, però The Bear ha assumit el repte amb una nota perfecta. En una temporada dividida per capítols específics a cada personatge ha aconseguit enfortir el seu punt més vàlid: l’elenc protagonista. De ritme més relaxat que la primera però amb el mateix sentiment de fons, té dos episodis que són història de la televisió. I a Jeremy Allen White li ha anat tan bé que ha acabat sortint amb Rosalia. Ho té tot.

Aquí pots llegir la crítica:

2. The Last Of Us (HBO Max)

​

Ha estat difícil disputar-li el primer lloc, però evidentment només hi ha una sèrie que ho hagi pogut aconseguir. Passa que The Last Of Us va ser de les primeres sèries en arribar-nos, i a mi em va fer caure de genolls a terra. L’adaptació del videojoc que lideren Pedro Pascal i Bella Ramsey excel·leix en tots els sentits en què ho pot fer alhora que es manté fidel al material original. Una barreja difícil d’aconseguir –acontentar els fans dels videojocs era una problemàtica pràcticament impossible de resoldre bé—però que aquí funciona com un rellotge suís. A part, que el tercer capítol és tan meravellós i et destrossa tant el cor que encara hi penso diàriament.

Aquí pots llegir la crítica:

1. Succession (Temporada 4) (HBO Max)

​

No se podía saber. D’aquelles sèries que sabem que passarà a la posteritat i que ocuparà el rànquing de les millors sèries de la història i serà un rang més que merescut. L’obra magna de Jesse Armstrong ha fet l’impossible explotant encara més totes les virtuts que semblaven inexplotables per crear una última temporada apoteòsica, sorprenent, commovedora i maquiavèl·licament intel·ligent com poques. Successionserà el varem per mesurar la qualitat de les sèries que la segueixin a partir d’ara, i ho tindran complicadíssim. Un fenomen cultural, social, televisiu, i font de milers de mems. Costa infinit fer les coses millor del que ho ha fet aquesta sèrie. Als seus peus.

Aquí pots llegir la crítica: