Quan, l’any 1996, Brian de Palma va adaptar la sèrie de televisió Mission: Impossible a la gran pantalla, amb aquella sintonia tan èpica com reconeixible, una de les escenes més recreades de la història del cinema, i un Tom Cruise que començava a fer les primeres incursions en el terreny de l’acció, pocs es pensaven que en ple 2023 encara estaríem parlant de la saga. I no només parlant d’ella, sinó considerant-la una de les poques pel·lícules capaces d’arrossegar el públic fins a les sales. En aquella època, Netflix encara no havia enganxat els espectadors al sofà. I Tom Cruise era una estrella de Hollywood com qualsevol altra. Ningú l’imaginava com l’artesà en què s’ha convertit avui dia.

Perquè ho és, d’artesà. Segurament el màxim artesà del gènere. L’home que ha aconseguit fer cinema d’autor amb l’acció blockbuster. L’expressió més gran de l’acció feta amb cura, amb delicadesa, amb passió. I amb Mission: Impossible — Dead Reckoning Part 1, la setena entrega de la saga que fa 26 anys que rebenta les taquilles, només ha fet que consolidar-ho. Per penúltima vegada en la seva carrera.

La saga havia assolit un súmmum difícil de superar amb l’última entrega —Fallout, la que la majoria de fans coincideixen a anomenar la millor pel·lícula fins al moment. Produir-ne una millor era complicat, i més sumant-li el factor pandèmia, i un Tom Cruise tan profundament preocupat per la covid, que va protagonitzar un dantesc episodi en què esbroncava de valent el seu equip per no respectar la mascareta. Costa analitzar si amb Dead Reckoning ho han aconseguit, entre altres coses perquè és la primera part d’un últim capítol que encara s’allargarà amb total seguretat fins a l’estiu de l’any que ve. Però és ben fàcil de veure que la pel·lícula és un absolut èxit, en tots els sentits possibles.

Ethan Hunt, el ja veterà, temerari, i imparable espia és cridat a l’acció acompanyat del seu ara sí habitual equip (Simon Pegg, Ving Rhames, Rebecca Ferguson) per una nova missió. Una que recordarà l’origen del mateix personatge, i que suposarà una amenaça global sense aturador: una intel·ligència artificial que —no es podia saber— ha desenvolupat una consciència i s’ha proposat —oh, sorpresa— acabar amb els éssers humans.

Què, ens sona, no? L’enemic és una de les grandíssimes virtuts de la pel·lícula. No només és la qüestió de la IA recargoladament actual —fins a uns nivells que crec que ni els mateixos productors haurien vist a venir—, sinó que suposa un dels millors dolents que ha tingut mai la saga. Un ens imparable, que té a l’abast absolutament tot el que necessita, que juga amb els personatges com titelles vells i trencats. Que, sense forma física, costa d’imaginar com acabarà derrotat. I que, en una magnífica lectura múltiple més profunda, és un cop de puny a la cara de la indústria de Hollywood. Que el dolent de la pel·lícula sigui una intel·ligència artificial no només respon a una problemàtica curiosament actual, oportuna i punyent. És una declaració d’intencions en tota regla contra el cinema per algoritme. Aquell que ha consumit la majoria de pel·lícules d’acció d’avui en dia —hola, Marvel— i que ha perdut tota la imaginació, creativitat, i talent. Si Top Gun: Maverick era la primera punyalada al tractament que la indústria ha donat al gènere, aquest film és el colofó final, el knockout del qual no et pots tornar a aixecar.

Una feina extraordinària aconseguida per l’inseparable tàndem que formen, des de ja fa una pila d’anys, Christopher McQuarrie i Tom Cruise. De qui és més virtut, no ho podrem dir mai del tot —és McQuarrie un gran director d’acció, o és Tom Cruise un genial cervell productiu, d’aquells que ara escasseja? Si m’hi hagués d’apostar alguna cosa, optaria per la segona opció —per alguna cosa s’inventa Cruise stunts impossibles que du a terme posant en joc la seva integritat física. Que, aquesta és l’altra. Algun dia parlarem en profunditat sobre la temeritat de Cruise a l’hora d’encarar aquestes escenes —no tinc clar que sigui estrictament necessari que les faci de veritat—, i la seva sospitosa connexió amb la Cienciologia, la suposada no-secta que va posar fi al seu matrimoni amb Katie Holmes.

La pel·lícula no és perfecta. A estones peca de complicada, amb un guió sobreexpositiu que pot arribar a confondre. Res de nou, en una història de Mission Impossible. Coses d’un guió enrevessat d’espies que ha de deixar clara una gran quantitat d’informació perquè s’entenguin els riscos —més elevats que mai— de la pel·lícula i t’insufli el component sentimental i dramàtic que necessita per calar en l’espectador. I, com li passa a Dune, i a Spider-man: Across the Spider-verse, i a tantes altres pel·lícules que suposen només un començament d’un final, la pel·lícula és massa evidentment una primera part. I deixar amb ganes de més l’espectador té moltes virtuts, i també molts defectes.

La resta, però, funciona com un engranatge suís. Hayley Atwell suposa una gran nouvinguda, amb un personatge tant misteriós com enginyós. I que aporta a l’entrega una sorprenent dosi d’humor que arriba a fer la competència a Simon Pegg. Cruise sembla no haver deixat mai de caminar els passos d’Ethan Hunt, però el temps és traïdor i, per primera vegada, l’edat comença a atrapar-lo. No es nota en la seva proesa física, ni en la seva aptitud interpretativa. Però l’aura solemne, seriosa, i greu que envolta la pel·lícula apunta cap a un final de personatge que podria ser un final de carrera —almenys, en el territori del gènere. Déu no ho vulgui, perquè perdríem una de les últimes estrelles reals de Hollywood. Però cada vegada fa més la sensació que, si Cruise no mor saltant pels aires intentant assolir una nova i perillosa escena d’acció, són poques més les pel·lícules que li queden al repertori.

Faltarà veure si Mission: Impossible – Dead Reckoning Part 2 està a l'altura no només de la seva predecessora, però d’una saga que ha revifat el gènere i que l’ha dignificat. I, sobretot, si la gent es planta a les sales de cinema a veure aquesta primera meitat. En un estiu en què Indiana Jones, Barbie, Ethan Hunt i J. Robert Oppenheimer es veuran les cares cinematogràfiques, costa imaginar que les sales no s’omplin —ni que sigui una miqueta. I, si tot depèn de la promo, la cosa ha començat bé: Christopher McQuarrie i Tom Cruise ja han fet la volta al món, fotografiats davant de les tres grans pel·lícules de la temporada. Un repte que Greta Gerwig i Margot Robbie han assumit amb esportivitat, i que sembla impossible que Christopher Nolan i Cillian Murphy segueixin. En qualsevol dels casos, l’any cinematogràfic que comencem a deixar enrere i que encara resta per endavant promet una fornada digna de veure en les pantalles més grans possibles.

[plantillavirals]