En l’era dels Estats Units post-Trump —la del país més dividit per les pells morenes que l’any 1861, la dels magnats dels diamants de sang controlant Twitter, la de school shootings a dojo, avortament il·legal, i un president que fa la sensació que no s’aguanta dret— una sèrie com The Boys semblava una proposta radical. Va ser la reacció —populista— a un país governat per la dreta que semblava caure a trossos i que encara ara no se n’ha refet. Va ser una anàlisi social i polític emmascarat d’entreteniment sanguinari, cruel, i lasciu que pretenia satiritzar fins a tal exageració la societat i la cultura nord-americana, que a estones acabava caient en els missatges fàcils i evidents —però no per això menys importants— de l’esquerra —entre moltes cometes— dels U. S. of A. Segurament per això quan es va estrenar a Amazon Prime Video —i la ironia del propietari de l’empresa no se’ns ha d’escapar— va ser unànime en la valoració professional: per a la crítica demòcrata, The Boys va ser el paracetamol de la realitat.
Era fàcil endur-se el títol amb la premissa. La sèrie d’Eric Kripke basada en els còmics de Garth Ennis i Darick Robertson proposa un món en què els superherois són reals, i són pals de paller estructurals en la política nord-americana. Les masses els adoren, i els veuen com una salvació real. Els superherois, agrupats en un equip anomenat “The Seven”, fan tots els papers de l’auca; són ídols el tot intocables i gaudeixen de llibertat absoluta en tots els sentits. A nosaltres, el perfil, ens sona: Vinicius Jr. i Leo Messi no n’estan tan lluny. El líder d’aquests Set és Homelander (aquí traduït brillantment com El Patriota), un ésser tan despietat que s’acaben els adjectius per descriure la seva absoluta maldat. Una barreja insuperable dels pitjors homes de la història si no haguessin tingut cap mena d’aturador —és l’equivalent a Superman pel que fa a poders sobrenaturals, sense cap mena de sentit ètic ni humà. És a dir, la metàfora perfecta de la capacitat corruptiva del poder absolut. A Homelander l’intenten aturar, temporada rere temporada, un grup de perdedors autoanomenats The Boys: una amalgama de diversos personatges —alguns amb superpoders— que, per venjança personal, s’alien contra els superherois per aturar-los i construir un futur millor.
En l’època en què Kevin Feige tenia milers de persones agafades pel coll amb el seu Marvel Cinematic Universe, que essencialment consistia a venerar encara més aquestes figures profètiques de superherois, molava que Amazon hagués contrarestat Disney un cop més amb l’antítesi a la seva proposta. Era refrescant i interessant que algú s’hagués atrevit a postular com seria realment el món injust i corrupte en què vivim si els superherois existissin: la teoria que no serien fars d’esperança sinó l’origen del mal més insuperable se sustenta cada dia més. I si no, que els ho diguin als parlamentaris europeus que noten l’alè calent de l’extrema dreta rere el coll ara més que mai. Hola, Alemanya. Tot bé?
Durant tres temporades, la sèrie s’havia sustentat bàsicament gràcies a aquest comentari polític senzill però eficaç per la fina ironia amb què l’efectuava, i la creació del dolent més pervers que segurament ha vist mai la televisió. I perquè l’atreviment narratiu i visual a l’hora d’aniquilar la censura superava la mentalitat de Quentin Tarantino. De debò, a una sèrie que mostra sense cap pudor una persona fent implosió des de dins quan un superheroi que té la capacitat de fer-se petit s’introdueix dins del penis d’un home, poca cosa més se li pot exigir. I per molt que t’obligui a apartar la mirada de la pantalla durant seqüències senceres, qualsevol fan de l’escatologia i el gore tenia infinits motius per venerar-ne la valentia. Sobretot en una època en què tot contingut audiovisual és més blanc que un MiniMilk en ple estiu. Però, fins quan aguanta un comentari polític així en una sèrie que té una proposta narrativa més aviat limitada?
Per molt que l’actualitat superi la ficció, hi ha un cert nombre de capítols que pots aguantar bé criticant els supremacistes blancs, la incultura dels estats surenys de la república federal, i els Founding Fathers. Durant un o dos anys —o potser tres a molt estirar— fa gràcia que te’n riguis dels Musk, i els Sarandos, i fins i tot els Bezos. Perquè en la decisió hi ha un component sorpresa que esdevé un sospir d’aire fresc en un món on Jonathan Glazer pot fer una pel·lícula denunciant un holocaust, però no pot fer un discurs d’agraïment denunciant-ne un altre. La paròdia aguanta mentre la teva narrativa aguanti. I si la teva narrativa es basa en com matar un personatge que t’entestes a demostrar que és del tot immortal, la resta perd força.
És el que li ha passat a aquesta quarta temporada de The Boys, que des d'un punt de vista objectiu és tan bona com qualsevol de les anteriors. No ha perdut l’essència, ni la brillantor humorística, ni la genialitat dels personatges. Homelander és impossiblement pitjor del que pensàvem que podia ser. Jack Quaid és encara més encantador. I un Billy Butcher moribund continua sent millor protagonista que la meitat dels antiherois actuals. Però és impossible desfer-se de la sensació que tot el que passa a la pantalla ja ho hem vist abans. Els nous superherois malèvols no són tan icònics. Les escenes de sang i fetge fastiguegen, però ja no impacten tant com abans. L’anàlisi política i social és acurada, i està ben trobada, i engresca humorísticament. Però continua atenent a un públic molt específic que dona la raó a la sèrie, i aquí, l’atreviment, és més aviat nul. The Boys ha acabat sent un dels polítics que parodia donant-se un bany de masses entre els seus propis seguidors dient coses tan radicals com “les dones i els negres mereixen tenir drets!” a un públic que assentirà amb el cap i dirà que, a més, també s’ho mereixen els del col·lectiu LGTBIQ+. Triomfarà perquè el seu públic —i els crítics— detesten els republicans que tan en evidència queden a la sèrie. I mentrestant, els Youtubers neonazis, masclistes i racistes que es fan dir Wall Street no sé què i Xokas no sé quantosl’hi dedicaran un vídeo per demostrar que és que clar, Irene Montero ens vol morts a tots. O sigui, el mateix que la sèrie ha aconseguit durant tres temporades. I l’ombra del disc ratllat comença a amenaçar el llindar de la qualitat.
El seu creador diu ara que la sèrie dona per una cinquena temporada, i potser s’allargarà encara més. Vaya vayita. No em negareu la ironia cruel i capitalista que s’amaga rere la seva decisió. Un creador que critica la sobreproducció d’obres audiovisuals i l’afició per esprémer tant una idea que acaba quedant-se sense substància caient en l’enganyosa trampa de, oh sorpresa, els diners. I, així, The Boys acaba sent víctima real del seu propi problema narratiu: intentem combatre Homelander quan ja ens ha quedat força clar que Homelander és el Madrid a la Champions.