Cada vegada és més evident que els hi fem nosa https://t.co/fHxOY0UAtU
— Antonio Baños (@antoniobanos_) March 2, 2025
Corre la brama que Barcelona acull el Mobile World Congress 2025 del 3 al 6 de març. El tuit descriu la sensació de rebuig cap als habitants de la ciutat, que es fa palesa ara que les prioritats de Barcelona tornen a ser objecte d'escrutini; l'esdeveniment, que exhibeix les últimes novetats en telefonia mòbil, evidencia el contrast entre l'atenció als visitants internacionals durant aquest breu període de temps, i l'atenció a les necessitats dels residents locals al llarg de l’any.
El MWC potser no comet els set pecats capitals –o sí–, però ben segur que reuneix molts pecats a la capital, i contra la capital. Per citar-ne alguns: l'entrada més barata del MWC, l’Exhibition Pass, té un preu de 899 €. Una xifra que, irònicament, s’assembla al preu del lloguer mensual que molts paguem per viure en pisos insuportablement petits (això, si paguem una quantitat inferior al preu mitjà de viure de lloguer a Barcelona, que ja se situa per sobre dels mil-cent euros). Com a ciutadà de Barcelona fa angúnia pensar que, per assistir tres dies al congrés, caldria empenyorar trenta dies de lloguer. El preu de l’Exhibition Pass, efectivament, exclou la majoria dels locals de participar en un esdeveniment organitzat a la seva pròpia ciutat, i inevitablement desperta preguntes –i respostes– sobre qui es beneficia d'aquestes reunions internacionals a gran escala a Barcelona.
Però això no és tot: l’Ajuntament de Barcelona recomana l'ús del transport públic per desplaçar-se fins al Mobile World Congress, i ha anunciat que reforçarà tant el servei de metro i de tren, com la senyalització informativa a les estacions principals del recinte firal. Una peripècia més que suggereix la priorització de l'experiència del visitant –més concretament, del visitant amb alt poder adquisitiu–, per sobre de les necessitats dels residents durant la resta de l'any. Durant el MWC, els assistents reben abonaments de transport gratuïts per a viatges il·limitats en autobusos, metro i trens de FGC a la Zona 1. I tot i que la iniciativa promou els viatges sostenibles per als visitants, ens tornem a trobar que contrasta fortament amb l’apatia envers les problemàtiques continuades dels residents de la ciutat, que s’enfronten a l'augment dels costos de vida i les dificultats logístiques i econòmiques del transport públic la resta de dies. En la Barcelona actual, les reparacions adquireixen la qualitat d’urgents si és per quedar bé de cara a l’exterior. De portes endins, però, s’espera que els habitants esperem sense dates límit, i que suportem totes aquelles condicions insuportables. Reparar per aparentar, i no per facilitar. Com bé ironitzava un altre usuari, "potser si els congressistes del MWC no tinguessin altra alternativa que desplaçar-se en Rodalies, Rodalies funcionaria a la perfecció". Recordem que l'execució pressupostària en la xarxa de Rodalies continua sent deficient, i que l'any 2022, per exemple, l'estat espanyol només va executar la meitat de les inversions pressupostades; anys d’infrafinançament i incompliments alimenten la disfuncionalitat del servei.
Però tornem al MWC i el tracte preferencial cap als visitants. L'Ajuntament inverteix en atraccions turístiques i infraestructures mentre els serveis bàsics pels residents no reben la mateixa atenció o les millores necessàries per al seu correcte funcionament quotidià. Esdeveniments internacionals com aquest fan palpable la tensió que això genera, perquè acollir el MWC reflecteix un dels eixos vertebradors de les polítiques de Barcelona: un eix que prioritza el turisme i la rendibilització de la ciutat, per sobre de la seva funcionalitat i habitabilitat, i el benestar dels seus residents. El MWC 2025 és una mostra més que la sobreturistificació i el desplaçament i expulsió de residents de Barcelona no són danys col·laterals de les polítiques de la ciutat, sinó alguns dels seus objectius. Ens compren les cases i els negocis, ens expulsen dels barris, anestesien i descuiden la llengua. Les polítiques de Barcelona no només ho permeten: ho incentiven. No és pas casual: política és tot allò que es fa, i també tot allò que no es fa. Fora dels despatxos i dels documents oficials, i traduïdes al llenguatge dels efectes tangibles, aquestes polítiques volen dir: "si no et pots gastar entre 900 i 5000 euros en tres dies –preu de les entrades del MWC–, o si esmorzes i dines en lloc de fer brunch, o si menges pa amb tomàquet en lloc d’avocado toast… no tens lloc en aquesta ciutat".
Com tantes altres vegades, podem comparar la disfuncionalitat de la política amb les disfuncionalitats de la família. Tots dos sistemes –família i política– estan formats per persones: el denominador comú entre els dos és la ment humana. Només entenent com funciona la ment de les persones, entendrem el seu comportament en els diversos sistemes en què s’organitzen; tots els sistemes humans queden condicionats pel funcionament de la ment singular conjugant-se en plural. És per això que hi ha paral·lelismes. Penseu, doncs, en una família que, de portes enfora, sempre es vol mostrar com “ideal”, però que quan no actua pel públic al qual vol convèncer –altres familiars, amics, companys de feina…–, en privat és tot el que pretén no ser en públic. Potser és la vostra família, potser és la d’algú que coneixeu. De totes maneres, segur que la teniu al cap: és aquella família que busca generar la percepció de “família feliç”, desperta, exitosa, una família on tothom s’avé, sense conflictes, perpètuament de bon humor; una família que desitja ser “desitjable” als ulls dels altres. I que només en l’intent obsessiu de mostrar-se com a funcional, mostra una conducta pròpia d’algú disfuncional. Si els observéssim a través de l’espiell de casa seva, trobaríem, com se sol dir vulgarment, la merda que amaguen sota la catifa. Penseu, per exemple, en aquells pares que van a buscar els fills a l’escola i es presenten atents i orgullosos davant dels altres pares. Però, sota aquesta façana, quan arriben a casa, no atenen les emocions difícils dels nens, no els ajuden a explorar el seu món intern o els inciten a suprimir-lo, els encomanen frustracions adultes, imposen els seus anhels a les criatures, no modelen afecte entre ells o cap als fills, o els compren joguines per compensar la manca de suport emocional.
La dinàmica de prioritzar l'aparença de la família per sobre de la cura i atenció genuïnes als membres d’aquesta té moltes semblances amb les polítiques de Barcelona. En ambdós casos, hi ha la pretensió d’atendre els interessos externs mentre desatén aquells que haurien de ser l’objecte de preocupació principal. Així doncs, a les famílies disfuncionals, els pares presenten una imatge externa d’atenció i cura, mentre internament descuiden les necessitats reals dels seus fills. De la mateixa manera, Barcelona conrea una imatge com a destinació turística acollidora, que atrau milions de visitants anualment, tot ignorant la insatisfacció i els problemes dels seus residents. Així com els pares negligents poden prioritzar la seva imatge social per sobre del benestar dels seus fills, Barcelona prioritza les experiències dels turistes per sobre de la qualitat de vida dels residents: la dèria de la ciutat per atraure visitants erosiona directament les condicions de vida dels habitants. A més, les famílies que prioritzen les aparences gaudeixen de beneficis socials a curt termini a canvi de corcar els vincles familiars a llarg termini; d’igual manera, les polítiques de Barcelona es beneficien econòmicament del turisme, encara que aquest creixement amenaci l'estabilitat dels seus ciutadans a llarg termini, especialment en el mercat de l'habitatge. No oblidem, tampoc, que els nens de famílies negligents s’acaben sentint desplaçats dins de les seves pròpies llars, i així mateix, els barcelonins se senten expulsats o fins i tot són directament expulsats pels preus dels seus barris a causa de la proliferació de lloguers a curt termini i de l'augment dels costos de l'habitatge. Alhora, això comporta una pèrdua d'identitat comunitària –cultura, llengua, teixit social: les polítiques de Barcelona són un exponent de la política del país, que pretén llogar les nostres vides al capital, la globalització i l’espanyolisme.
El que en una família disfuncional com la que descrivia genera ferides de traïció i abandonament, i confusió i estrès per la incoherència entre el públic i el privat, en els habitants d’un sistema polític genera frustració i pobresa econòmica i identitària. Són símptomes similars a la incertesa i la buidor que genera ser criat per uns pares simpàtics, però no empàtics; és a dir, emocionalment absents o negligents. I les polítiques de Barcelona són polítiques simpàtiques (amb alguns), però no empàtiques. En recalco la diferència perquè la simpatia és una resposta ràpida, més superficial i automàtica, sovint motivada pel desig de quedar bé en societat o d’evitar incomoditats, i que posa el focus en projectar-se individualment com una persona "socialment acceptable". L’empatia, però, requereix un esforç conscient i un compromís més profund amb l'altre: no posa el focus en un mateix, sinó en connectar de manera autèntica amb l’altre i oferir un suport significatiu, centrant-se realment en les necessitats i sentiments de l'altra persona, sense recerca d’autovalidació. La simpatia pot manifestar-se amb gestos amables o expressions de compassió general, que fan el fet, però que s’executen per conveniència pròpia i mantenint certa distància emocional, sense una comprensió real de l'experiència de l'altre. Per contra, l'empatia busca posar-se veritablement en el lloc de l'altra persona, intentant comprendre i compartir els seus sentiments i perspectives. És per això que ara estem presenciant els fruits de polítiques simpàtiques que construeixen una Barcelona simpàtica, però no empàtica. Una Barcelona simpàtica i disfuncional que organitza esdeveniments com el Mobile World Congress, un esdeveniment motivat pel desig de ser percebuts com una ciutat “ideal” als ulls de qui no hi viu, en lloc de per desig honest de convertir la ciutat en ideal i habitable pels seus residents; un esdeveniment que posa de manifest la manca interna de qualitats de què presumeix externament.
La disparitat entre l'atenció donada als visitants i la negligència cap als barcelonins és un indicador clau de les prioritats de la ciutat, dissenyada per a turistes i congressistes, però inhòspita per als seus propis ciutadans, i projectada amb unes polítiques que no són aleatòries: no hi ha danys secundaris de polítiques maldestres, sinó una estratègia de polítiques planificades. Quan la ciutat depèn dels ingressos d’esdeveniments puntuals, i no d’un motor econòmic sòlid, constant, coherent i al servei de les persones que hi viuen, la ciutat passa a ser un objecte de subhasta. L’Ajuntament no vol una Barcelona habitable pels locals, l’Ajuntament vol convertir Barcelona en una ciutat d'un sol ús, descatalanitzada, i només per qui se la pugui permetre. Welcome/Bienvenidos/Benvinguts a Barcelona, ¿quién da más?