De petit, Roc Bernadí (1997, Barcelona) ja somiava en arribar a ser actor de teatre musical. Abans d’acabar els estudis d’interpretació a l’Institut del Teatre, ja va començar a treballar, primer a El despertar de la primavera i després a La jaula de las locas, el primer musical de gran format dirigit per Àngel Llàcer el 2018, explica. Més tard, s’ha posat a la pell d’Aladdin i ara, acaba de protagonitzar El dia de la marmota, el primer musical de gran format en català que s’ha estat representant al Teatre Coliseum de Barcelona fins fa just una setmana.

Amb ell i des del mateix teatre de la Gran Via que acull els musicals de la capital catalana, valorem com ha estat l’experiència de protagonitzar el paper d’en Phil Connors, de com ha estat treballar al capdavant d’un muntatge d’aquestes característiques i del moment actual que viu enfocat a Svetlana, el grup de música que integra amb Júlia Díaz -qui coneix des de la infància quan van coincidir a l’orquestra on ell tocava el violí- i amb qui acaben de publicar el nou EP titulat Sarnalona.

Si pogués repetir un dia de la seva vida com ha estat representat a El dia de la marmota, ja té clar quin seria?
(Riu). No en tinc ni idea. Els actors de teatre musical sabem molt bé el que és viure en el dia de la marmota perquè podem arribar a fer 500, 600 o 700 funcions d'un mateix musical repetint sempre el mateix. Ha de ser horrible quedar-te atrapat a un mateix dia de la teva vida, per molt bonic que sigui, però imagino que em quedaria amb un casament o amb alguna festa.

Acaba de guanyar el Premi la Crítica a millor actor de musical per El dia de la marmota, enhorabona! Quina valoració en fa després de protagonitzar el primer musical de gran format en català?
Gràcies! Mai havia estat nominat a cap premi. El primer que vaig guanyar va ser l'any passat, el Premi a Teatre Musical (PTM), i no tenia aquesta sensació des que havia guanyat la millor prosa dels Jocs Florals de l’escola. M'encanta que em diguin que faig bé la feina, però els premis també són perillosos perquè generen una mica d'addicció. Són subjectius i poden arribar a fer-te pensar una cosa que en realitat potser no és. Què vol dir ser el millor? No ho sé, sempre he volgut ser el millor, però mai ho podré ser, sempre hi haurà algú millor. El dia de la marmota ha estat el repte més gran que he afrontat fins ara com a actor; és un personatge que està tota l’estona en escena i que mostra un ventall enorme d’emocions.

“A Catalunya malauradament no hi ha gaire diversitat de teatre musical”

Quan pensem en teatre musical com a societat i com a conjunt, pensem en El rey León, en Mar i cel o amb el musical que ens van portar a veure a l’escola quan teníem 12 anys. Llavors passa allò de'“és que a mi el teatre musical no m'agrada”, però el teatre musical és un gènere molt ric, molt divers i molt variat. A Catalunya malauradament no hi ha gaire diversitat de teatre musical, i això fa que tots anem al que coneixem i d’aquí que no ens agradi, com a mi, que tampoc em va agradar anar a veure el musical de torn amb l’escola i que era en anglès al Teatre Regina.

A què atribueix doncs que no hi hagi tanta oferta en català d’aquest gènere teatral?
Hòstia, no m'ho preguntis perquè no ho sé! No hi ha una solució ni una resposta clara. Mar i cel, per exemple, ha esdevingut una tradició i ara han jugat molt amb allò de dir que aquesta serà l’última producció, ara o mai. Fer teatre musical en català és una aposta política molt forta que pot tenir repercussions econòmicament molt dolentes.

El català no deixa de ser una llengua minoritzada i, per tant, quan fas cultura en català, estàs fent una aposta política, ja sigui en teatre musical, amb un grup de música o en el format que sigui. Segur que hi ha molta gent de l'àrea metropolitana que només pel fet de fer una peça en català, ja no els interessarà perquè no consumeixen cultura en català. Només cal veure el monòleg que ha fet Marc Giró fa poc i que és boníssim. El català és una llengua que desperta odi i, per tant, pel sol fet que sigui en català, independentment de la temàtica o del format, ja hi haurà gent no li interessarà perquè no s’hi representa.

“Fer teatre musical en català és una aposta política”

Per això és important reivindicar el teatre musical en català de gran format, perquè hi hagi diversitat cultural i perquè la gent pugui entendre el que és el teatre musical en el vessant del gran format. El teatre musical en català en gran format fa país, només cal veure Mar i cel. El que passa és que perquè existeixi, hi ha d'haver unes subvencions al darrere que puguin garantir la seva viabilitat. Com que partim que el català és una llengua minoritzada, si no hi ha una subvenció que ho ajudi a fer realitat, d'una manera privada és molt difícil que una peça de teatre musical en català funcioni.

Parlem de Svetlana, el duet musical que integra amb Júlia Díaz. Com va començar tot plegat?
Vam començar a l'estiu del coronavirus quan amb les nostres amigues vam anar a Torroella de Montgrí i, a casa d'una d’elles, vam fer el nostre primer concert oficial. Amb la Júlia fèiem cançons per riure'ns una mica dels heteros dolentots de classe! (Somriu). Allò ens va fer molta gràcia i va ser quan vam decidir posar-nos el nom de Svetlana -que a Instagram ja estava ocupat evidentment per una russa de torn- i, com que no som famosos ni tampoc rics per comprar-nos el nom, vam dir va, fem que tingui ritma i ens vam quedar amb Svetlana Marrana.

S’identifiquen com a marranes?
Sí, som molt marranes, marranegem bastant. Per començar perquè de per si, sortim de la norma només per existir. Des de petit convius amb la sensació de'“Ai, hi ha alguna cosa que no acaba d’encaixar”. Quan amb quatre anys et venen i et diuen "maricón", tu no saps ni què vol dir, però saps que allò no és bo i millor no ser-ho. O quan te'n vas al poble i tota la teva família et diu “mira que bona que està aquesta” i penses; jo això no ho veig. Tampoc vull pintar-ho com un drama, però hòstia, no encaixo aquí, amb les que suposadament són les regles del joc on tothom està bé. Al mateix li passa a la Júlia. Encara ens queda molt camí per recórrer, però la situació i les coses estan canviant si ho comparem amb deu anys o quinze enrere. Amb Fades, per exemple, ja es nota una mica, malgrat la poca distància que ens portem, ja hi ha un canvi. També depèn de la personalitat, on la seva és una personalitat enrotlladora que m'encanta.

“A Manlleu va ser el primer cop que em vaig sentir amenaçat”

Fa uns mesos mateix, vam anar amb Svetlana a Manlleu i ens van fer un compte d'Instagram -uns d'aquests heteros heavys-, que es deia "volaran glaçons". Hi vam anar amb Fades i clar, com que hi anàvem tots els maricons, es van enfadar! (Riu). Hi anava una mica espantat pensant, ostres, ens tiraran glaçons de veritat? Després van venir tots els maricons i va ser molt guai, guys and girls i més gent, formant un públic maquíssim i xulíssim. Però recordo que a Manlleu va ser el primer cop que em vaig sentir amenaçat. Que et creïn un compte d'Instagram de “volaran glaçons” a la festa jove és una mica xungo. Al final, com sempre, eren dos o tres pringats, els notes. Val a dir que a la vegada, va ser un dels llocs on millor ens hem sentit tractats per tota l'organització del Festa Jove. Fa molta ràbia que l'odi sempre sigui el gran protagonista quan realment són dos o tres, però això passa a tot arreu.

I respecte a la seva música, també marraneja?
Sí, som marranes també amb la música. Bé, sí i no. Va ser molt xulo perquè és una casualitat maca això de la rima de marrana, perquè ens vam posar a mirar el que volia dir ser una marrana i crec que el terme té arrels àrabs i està relacionat amb els jueus conversos amb una connotació de tot allò que està prohibit. A nosaltres això ens tocava molt, tot allò que està prohibit i que per la societat millor no parlar-ne, així que ho posem sobre la taula. Però la nostra música no és marrana, és música pop on intentem sempre jugar; ara fem una rumba, ara fem no sé què, però al final el que intentem fer sempre és pop, música pel poble.

Aquesta setmana acaben de publicar un nou EP titulat ‘Sarnalona’, que van presentar en petit comité dimecres al vespre, amb un públic -on vam poder veure a Anna Gabriel ballant dalt l’escenari-, format majoritàriament per guys and girls, com comentava…
Sí, en total són quatre cançons que es diuen I love bcn, Sarnalona -la cançó principal-, Posa't guapa i Carinyo. Barcelona està plena de sarna i és fort, cal una desinfecció total! El nostre públic són moltes noies i gays, però també tenim un públic molt divers. No quedarà bé dir-te que als meus pares també els agradem, però inclús hi ha boomers que no necessàriament són guys and girls que també els agrada la nostra música, o als nostres amics heteros. És cert que sonem amb un component molt punky i molt gamberro, sobretot més per part de la Júlia, que toca en un grup de punk que es diu Icarians i sempre posa aquesta reminiscència al punk que connecta molt de seguida amb heteros i no heteros.

En les vostres lletres parleu d'amor, de festa, de política, de vida en clau queer, de la precarietat, de la incertesa, de la violència o de la ciutat on viviu, de Barcelona.
Són temes que ens cremen i que sentim que hem de tractar i reivindicar. Sí totes les nostres lletres les diguéssim cridant o enfadats, el primer que faríem seria crear una mena de rebuig o de protecció. En canvi, si crees un ambient festiu i intentes fer comunitat mentre exposes tot això, és una manera més bonica de poder-nos entendre entre tots. Amb Barcelona tenim aquest amor-odi on al final ens disfressem de dos expats i ho portem a l'extrem.

L'altre dia em mirava el videoclip de I love bcn i pensava que podria ser un gag del Polònia. Aquest tema és de paròdia absoluta. Això està passant ara i tots coneixem a persones que els ha tocat viure-ho. Aquesta és una manera molt xula de fer una crítica, però girant la truita, com dient mira, això és el que passa. El que m'agrada d'aquest tema és que la cançó no acaba amb una moralina de si hem de fer això o allò, la cançó acaba simplement mostrant el que està passant. Ens estem mobilitzant amb la Casa Orsola i hi ha molta mobilització, però falta més ajuda, per exemple de part del govern.

Com d'important és per a vostè poder-se mostrar a favor de polítiques socials com la defensa del dret a l'accés a l'habitatge?

És molt important. Soc conscient que depèn dels actes que facis i depèn de com et posiciones, pots tenir una repercussió en l'àmbit laboral i professional. Si reivindiques certs drets, pot ser que després et tanquin portes i segons on no treballis. Està bé trobar el punt just, perquè tots hem de menjar i treballar, però també és molt important que ens posicionem i lluitem pel que és nostre o hauria de ser nostre. Si tens un mínim d’altaveu, almenys aprofita-ho per posicionar-te políticament. No cal que estiguis al capdavant d'una manifestació, però almenys pots compartir unes històries!

Amb els actors de teatre musical veig que de vegades hi ha certa despolitització, i no parlo d'aquí a la marmota. A Madrid ho veia molt com alguns companys, directament no sabien el que estava passant, i crec que això sí que és una cosa que hauríem de millorar, d'estar tots més alerta amb el que passant al teu voltant i de lluitar perquè les injustíces que t'envolten no siguin tan injustes. El cas de la Casa Orsola és un símbol, però quantes cases Orsoles hi ha a Barcelona? Moltes!

“Si tens un mínim d’altaveu, almenys aprofita-ho per posicionar-te políticament”

En quins projectes el trobarem ara?

Ara em centro en Svetlana a temps complet, de fet, han sorgit càstings de musicals i no m'hi he presentat perquè vull enfocar-me cap aquí. També ens comença a donar de si, però a la vegada, estem veient com de realment difícil és que et pugui donar diners i poder obtenir un sou. Svetlana és un somni que ens agradaria poder complir, encara que sigui durant un temps, però és molt perillós, perquè quan et comencen a donar recompenses econòmiques, vol dir que estàs funcionant, i què estàs fent perquè funcioni? Mantenir-se genuí és el complicat…

He de ser el que jo vull ser, o he de ser el que la gent vol que sigui?
És el gran dilema de tots en aquesta vida, que maco i quina putada! (Riu). Cal intentar trobar un equilibri. De moment amb Svetlana a tot gas; el dissabte 24 maig presentarem Sarnalona a Paral·lel 62 i després tenim un concert amb Fades el 4 d'abril on presentarem la nostra gira de l'estiu a la Sala Club de Mataró.