Com cada dia laborable de la meva vida, camino cap al metro per agafar la línia blava del Metro de Barcelona. Fa dies que la xafogor de la capital ens banya la pell com una mena de resina d’arbre, tèbia, persistent i indefugible en cas de no tenir aire condicionat a casa. Cada any, abans que comenci l’estiu, penso que potser aquest cop no n’hi haurà per a tant. Mentre esquivo turistes travessant l’Avinguda Gaudí, però, noto com la primera gota de suor del dia es fa pas des del meu coll fins a l’estèrnum, i maleeixo el gran infortuni que és la humitat de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Quan entro al vagó refrigerat de l’L5, jugo a endevinar quants joves dels qui ara estem compartint una estona d’aire fred ens atrevirem a encendre l’aire condicionat al nostre pis de lloguer, en cas de tenir pis i aire, o si, al contrari, preferirem poder pagar-nos els àpats i la resta de factures. Provant d’invocar un paisatge més fresc i bucòlic que aquest remenat de sandàlies, motxilles i maletes, em poso una cançó que em recorda a les muntanyes d’Àustria. The hills are alive with the sound of music, with songs they have sung for a thousand years.

Té un so molt concret, l’estiu. Hi ha més veus i sonen més greus, les sirenes de les ambulàncies es projecten més fort contra l’aire, els crits de les gavines esclaten més sovint. Això últim, sumat al xiulet dels falciots que volen en cercles davant dels balcons, és la banda sonora dels meus estius a Badalona. Dins d’aquest vagó, em sembla gairebé exòtic. Aquí, el sotragueig del metro fa tu-tum tu-tum, tu-tum tu-tum, com una arrítmia que un doctor es nega a atendre i que em neguiteja tant o més que la meva pròpia arrítmia. Ara feia uns mesos, que no en tenia, però l'estrès i el cansament que acumulo i reprimeixo es neguen a no manifestar-se’m a través del cos. Tot passa pel cos abans d’anar cap enfora, i el que hi ha enfora pot guarir el cos. Fa poc, de fet, llegia un estudi que demostra que els sons de la natura milloren l’estat d'ànim, redueixen l'estrès i potencien el benestar general. Connectar amb el món natural ens permet sortir de les realitats construïdes –o directament inventades– dins del nostre cap i entrar a la realitat més directa, tangible i arrelada que conforma el planeta Terra; la natura ens orienta, la natura ens nodreix, la natura ens fa tocar de peus a terra. Amb el cant dels ocells, per exemple. Des d’un punt de vista evolutiu, els humans ens hem desenvolupat en entorns on el cant dels ocells ens indicava que l’àrea era segura i que no hi havia depredadors al voltant. Els ocells canten quan se senten sans i estalvis. Sentir el cant dels ocells, doncs, emet senyals al nostre subconscient que l’entorn és segur, que no hi ha amenaces immediates a prop, i per tant redueix els nostres nivells d’angoixa; sentir el cant dels ocells rebaixa els nivells de cortisona, l’hormona de l'estrès, ajudant a relaxar i equilibrar el sistema nerviós. The hills fill my heart with the sound of music, my heart wants to sing every song it hears.

“Ara entenc el mem d’internet que et recomana que deixis les pantalles i surtis a tocar gespa”, penso. Quan les persones prenem consciència de la nostra connexió elemental amb la natura, ens podem tornar tan boniques i operatives com ella. Pràcticament, fins a sentir-nos com natura, gairebé fins a ser-ho, segurament perquè, en efecte, també ho som. My heart wants to beat like the wings of the birds that rise from the lake to the trees. Tot vibra, tot circula, tot parla o canta, tot respira. Les branques dels arbres, els traçats dels rius i afluents que serpentegen entre muntanyes, i la nervadura de les fulles recorden a les venes humanes per la seva estructura ramificada. La closca dels caragols, les banyes de les ovelles mallorquines, i les onades gegants sovint formen espirals semblants als de les orelles humanes o a l’espiral que dibuixa el lateral del dit índex quan tanquem el puny. Les empremtes dactilars són com els anells dels troncs. Les dunes de sorra, amb els seus patrons ondulats, recorden els plecs del cervell humà, que maximitzen la superfície per a processar informació. La correspondència és clara: la bellesa de la natura i dels humans respon a estructures semblants que emergeixen en diferents contextos per raons d'eficiència i d’adaptació. Tots els éssers vius depenem de sistemes intricats per mantenir la vida, demostrant la nostra convergència evolutiva cap a solucions òptimes per a la supervivència. Tant la natura com els humans tenim el potencial de barrejar la determinació i l’adaptabilitat nascudes de la necessitat de supervivència, i nosaltres podem comprendre’n els seus avantatges més enllà de l’instint de preservació.

Resulta condescendent i de cretí, doncs, fer veure que no pertanyem a la natura, que no som peces del mateix trencaclosques, o que no som un reciclat de dissenys que barregen bellesa i funcionalitat en cada racó i en cada persona. Prendre distància o forçar i estimular la desconnexió de la natura és autodestructiu: el contacte amb la natura ens connecta amb el món i amb el cos, ens inspira a existir de manera més conscient i respectuosa amb l’entorn, i ens anima a fomentar la gratitud i la responsabilitat cap al planeta i cap al nostre cos, fent d’ambdós un refugi de serenitat i una font d'inspiració i benestar. S'ha d'estar boig per creure que no tenim res a veure amb el món físic i que els humans no necessitem una coexistència harmoniosa amb l’aigua, els arbres, els falciots, els turons, el vent, les formigues, el Sol. S'ha de ser egocèntric, capsigrany, frívol, ignorant; menystenir la natura és menystenir la vida. My heart wants to sigh like a chime that flies from a church on a breeze.

Com ja vaig confessar en una altra peça, jo aprecio les persones com aprecio la natura. Ho faig amb un compromís de totalitat dimensional i temporal, amb incondicionalitat, que no vol dir que ho faci a qualsevol preu i a còpia d’autosacrificar-me, sinó que quan decideixo que algú es mereix el meu afecte o respecte vol dir “t’estimo així, t’estimo tot, t’estimo sencer i t’estimo sempre”. Llegia a Twitter algú que deia que la forma més pura d’estimar és comptar amb algú que vol aprendre sobre tu, que vol aprendre de tu, i que vol aprendre amb tu. Una de les coses que més m’agrada de mi és que estimo així. Una de les coses que menys m’agrada de mi és exactament el mateix. És un gran avantatge i un gran desavantatge que he après a no explotar per inèrcia, pel simple fet de tenir-ne la capacitat i de creure que, intrínsecament, tothom s’ho mereix; potser perquè sovint oferim el que esperem rebre. La natura sempre m’ha acceptat igual que jo a ella, i sempre hi ha estat i sempre hi és per molt que jo reculi a temporades. Penso, per exemple, en els falciots, que cada estiu dibuixen acrobàcies al cel, i en les gavines, que fan de guàrdies del meu tros de mar Mediterrani deixant anar xiscles impertinents. Penso en el tapís daurat que és la platja dels Pescadors, penso en el Sol quan s’eleva com un globus de foc per sobre de la platja del Coco, i penso de nou en el Sol quan cau com un rovell d’ou i s’esclafa darrere de les muntanyes de la serra de Collserola. El meu últim pensament abans de baixar del vagó és que no em puc imaginar vivint enlloc on no pugui anar i tornar diàriament del mar. I go to the hills when my heart is lonely, I know I will hear what I've heard before.

Espantada per la possibilitat d’estar sonant com una hippie, vull desmentir-ho puntualitzant que un hippie és algú que fuig de la vida i ho troba salvatge, però que jo habito precisament a l’extrem contrari: trobo que el veritablement salvatge és no fugir de la vida. Com a mínim, això és el que crec i, potser més important, és el que trio creure. El salvatge té molt més a veure amb mirar als ulls al món i entendre i acceptar l’ésser humà com un element més del planeta –i que conseqüentment el condueix a la convivència respectuosa amb la natura–, que no pas amb un mode de vida evasiu o rudimentari que exalta la persona i la fuga per sobre de la natura i la presència. Crec en una vida que integra l'humà com a part natural del món, on es veu reflectit perquè coneix que humà i naturaes retroalimenten i s’acullen l’un a l’altre. Hi ha músiques que fan de testimoni del respecte mutu entre els humans i el seu entorn natural, connectant les històries del mar amb les emocions humanes, descrivint-les amb serenor i contemplació. ¿Què és l’havanera, sinó una simbiosi entre l’home i la mar? Una havanera desdibuixa la línia entre el compàs rítmic d’una guitarra espanyola i les ones del mar bategant contra la costa, les melodies suaus com el vol de les gavines, i la llibertat i la calma que la mar ofereix. Igual que els ocells canten i els humans n’interpretem que ens trobem un indret segur, espero que, quan els humans cantem, els ocells també s’hi sentin. Que si la natura està en silenci, el so d’una melodia humana els resulti una promesa de seguretat compartida, i no una amenaça. Tots dos busquem refugi en aquest món. Ocells, humans. Tots cantem. Algú que canta és algú que estima la vida, i algú que estima la vida, sempre acaba cantant. My heart will be blessed with the sound of music and I'll sing once more. Pròxima parada: Hospital Clínic.