Com cada dia laborable de la meva vida, camino cap al metro per agafar la línia blava del Metro de Barcelona. L'arbre de davant del pis ja esquitxa verds i blancs. De sobte se'm revela, modesta epifania matinera, que m'estimo la natura igual que m'estimo les persones –o que m'estimo les persones igual que m’estimo la natura, el meu dilema de l'ou i la gallina particular–: compromesa des d'una distància íntima, acompanyo l’existència i diferents metamorfosis de l’arbre sense l'expectativa urgent d'un canvi sobtat, sabent que lentament, però ferma, ja vindrà el temps de mudar-se i adornar-se els dits amb flors. Quan vivia a Badalona, el paral·lelisme el trobava al mar: onades que marxen, reflexionen una estona allà on l’aigua és més fonda, ben endins del ventre de la Terra, i un cop han fet la digestió sempre tornen a la superfície, gentils amb els peus que marquen la frontera entre l’escuma i la sorra. L’ambient de dins del vagó de l’L5 és la nèmesi d’aquest locus amoenus. Començo a dubtar si és veritat, això meu amb la natura: aquest espai artificial em xucla la sensibilitat per limitar-me a la funcionalitat, aïllant-me de l’exterior i facilitant que me n’oblidi. Dins del metro, em sembla que tota altra realitat desapareix i que el món es redueix a aquestes finestres sense vistes, al compte enrere dels minuts fins que arriba el següent tren, a cossos cansats i neguitosos, i a desesperances, presses i cinismes diversos d’un dia laboral a primera hora del matí.

Slow down, give me just a moment. I’m so grown now, in my own apartment, cooking my own dinner, spaghetti for one. Though I'm getting older, my life has just begun. Torno a reproduir la cançó des de l’inici perquè, pensant en tot el que tinc a fer abans del divendres, m’he distret i no m’he concentrat en la música. I wish it would slow down. M’estic desfent de la tendència a sobrecarregar-me amb responsabilitats i compromisos, però aquesta setmana no me n’he sortit gaire bé i, a més, el meu cos ha decidit unilateralment que cap i cos no podien continuar jugant al mateix equip i s’ha posat malalt. El cos ha cedit, obligant-me a respectar un stop que no tenia previst i que ha interromput l’evolució del check, check, check de la meva llista de tasques pendents. Malauradament, conec massa gent que, més que viure, troba estones de vida entre deures. En el meu cas de persona que va associar prematurament el seu valor als aconseguiments i l’excel·lència, amb més capacitat i autonomia que esforç i guia, m’he acostumat a posar el focus en els objectius (premi) i no gaire en el procés (camí): a col·leccionar trofeus costi el que costi. I d’aquí que acabi amb més feina sobre les espatlles de la que un ésser humà pot assumir sense acabar cremat com  un misto  ruixat de gasolina: si menystens els possibles sotracs, temps i ritmes del procés, et col·loques tu solet la corona d’espines i entregues les sabates per emprendre un esprint sobre un caminet de lava fins als objectius. Podries caminar sense pressa pel passeig marítim, però enfiles constantment un carreró de pujada sense escales mecàniques. I wish it would slow down even for a second, I'm so old now.

Mentre miro algunes fotos al mòbil durant el trajecte, m’hi trobo una captura de pantalla oblidada. Les captures de pantalla del mòbil són com les amigues d’escola que et trobes pel carrer després d’algun temps amb qui us prometeu “fer un cafè un dia d’aquests”: normalment, mai més les tornes a veure. Aquesta captura, però, la vaig marcar com a preferida per tornar-hi quan necessiti un recordatori existencial. És el comentari d’un vídeo de YouTube (ja no recordo quin) on algú fa servir la cirereta del pastís per diferenciar la gola de la gana emocional dels humans. Sovint, explica aquest amable anònim d’internet, les coses que ens atreuen –sigui persones, pel·lícules, menjar o música– són com la cirera brillant i dolça d'un pastís: capta la nostra atenció, sedueix el nostre gust i ens la mengem amb ànsia i delit… però el plaer no dura gaire. Més d’hora que tard, el nostre paladar es cansa de la cirereta i anhelem alguna cosa més discreta, menys embafadora. Tot allò que conservem a llarg termini i al que li tenim estima –per exemple, una pel·lícula–, és més aviat simple, sòlid, durador: sobreviu a múltiples visualitzacions. Perquè el que necessita la nostra naturalesa, sobretot, és la llesca de pa amb tomàquet, oli, all i sal, i no tant la cirereta o el fondant rosa del pastís. I conclou: ens passa el mateix amb les persones. Les qualitats brillants i espurnejants són com la cobertura ensucrada del pastís, però el que ens ancora més fondament als altres són les qualitats més subtils, però constants, que duren no només un afartament fugaç, sinó tota la vida. És irònic, com és d’ensucrada la comparació. Left my adolescence going out to parties and getting way too drunk, think I found somebody but don't think that it's love. I wish it would slow down, slow down.

Fer, fer, i fer. Ho fas per tu? Ho fas per qui et mira? Ho fas per qui creus que et mira? Hi ha un grapat de motius pels quals pots acabar convertint el teu mode de vida i identitat en un reflex de les expectatives dels altres. És molt més probable que sense les expectatives d’altri i la conseqüent pressió per mostrar-los com compleixes objectius, no sàpigues treballar sense el patiment o l’adrenalina –cadascú se la busca com pot– com a substituta de la supervisió/expectatives d’un altre ésser humà. O que no sàpigues què dir o què fer. O, al contrari, que facis cas de la veueta que t’ho dictava fins ara, i que encara que ja no hi sigui, continuïs sentint-la o imaginant-te-la. Perquè has acabat coneixent què volen i què els agrada, als altres, però no a tu. No has après què vols, què t’agrada, qui ets. O sí, però ha quedat reduït al gust d’aixecar el trofeu davant de qui volia veure’t guanyar aquell premi. Has desenvolupat pànic als errors i a la intimitat, perquè tot això voldria dir donar permís a algú perquè vegi que no ets perfecte, que sovint et costa arribar a tot, que en realitat no saps s’hi arriba, fins al trofeu, només que el pots aconseguir.

Per procurar posar fi a tantes turbulències, un truc que tinc és preguntar-me si vull fer alguna cosa, no si puc. Ja sé, que puc, que en soc capaç, que tinc el potencial. Però la pregunta que em permet assegurar-me que comissiono amb cura la meva existència aprenent a sumar, a restar, i a trobar equilibris allà on calgui per a apropar-me a una cosa similar a la vida que desitjo per mi és: vull? Quan has associat la teva capacitat de fer X amb l’obligatorietat de fer X, el més intuïtiu és fer-ho només perquè saps que pots, deixant de mirar-te a tu per alçar la vista i detectar on és el trofeu, i així després poder observar-hi el teu reflex a la superfície. És clar que, el teu reflex sobre una superfície de metall brillant no ets ben bé tu del tot. És la cirereta. I com que he fet molts deures pendents amb mi mateixa després de passar-me la vida fent deures per algú altre, ara sé que no m’agrada dipositar en mans de l’atzar tot el rumb del meu dia a dia, que si els sumes un a un, dia a dia –i atenció perquè no és poca cosa–, acaben sent tota la teva vida. Tantes coses a fer, i la pregunta no és si puc. Poder, puc. Però voler, vull? I'll help my own children, they're tired of being young. They'll ask me about their futures, I'll tell my little ones: “baby, slow down, slow down, slow down”. Pròxima parada: Hospital Clínic.