Com cada dia laborable de la meva vida, camino cap al metro per agafar la línia blava del Metro de Barcelona. Aquesta setmana la ciutat més idealitzada de Catalunya ha acollit el Mobile World Congress, i mentre llegeixo quines novetats tecnològiques s’hi han presentat –anells que mesuren paràmetres de salut, pantalles de telèfon flexibles, bateries perennes–, dono gràcies que ja no treballo d’hostessa en esdeveniments com aquest, on gran part de la meva energia es destinava a dissimular que em sentia un més dels aparells qüestionablement prometedors que s’hi exhibien. Encarcarada, complaent, dissociada: "Hola, bon dia. Sí, miri, li explico...". "Hola, bon dia. Sí, miri, li explico...". "Hola, bona tarda. Sí, miri, li explico…". Recordo aquells moments i em fan pensar que les tertúlies sobre els riscos de les pantalles són inútils si no es parteix de la certesa que el nucli de la qüestió no és la perillositat de la tecnologia, sinó els perills de l’automatització de la ment humana. Pujo a un vagó de l’L5 més atapeït que el d’ahir, però menys que el de demà.



The black hole of the window where you sleep… Des del metro l’exterior és fosc, però els llums impertinents dels vagons redueixen les probabilitats de quedar-te adormit. Quan anava a la universitat, el metro va deixar de ser una opció tan bon punt vaig descobrir el tramvia: combina el millor del tren (veus l’exterior) amb el millor del metro (circulació regular i puntualitat), sense el pitjor del tren (retards i aglomeracions) ni el pitjor del metro (aglomeracions i vistes subterrànies). Penso que si el tramvia m’agrada tant, és pel plaer amniòtic de ser transportada d’una punta a l’altra de Barcelona sense ningú a cinc centímetres de la meva cara, mentre el vidre em permet veure l’exterior i me’n protegeix alhora; un repòs agradable semblant a la sensació de ser gronxat als braços del pare o la mare. The night breeze carries something sweet, a peach tree. Wild women don't get the blues but I find that lately I've been crying like a tall child. Les circumstàncies m’han arrencat el tramvia com a mètode de transport diari i ara, un cop entro a la boca del metro, ja no puc veure si plou o no. Fa uns minuts he deixat enrere un cel impacientment gris mentre baixava les escales cap a l’andana. Una estona abans, havent tret el cap per la finestra en llevar-me, he decidit que no em planxaria els cabells després de dutxar-me, disposada a entomar els "aquest és el teu cabell natural?!" pronunciats amb regust de traïció en veure revelats els meus rínxols. Però el cabell no és l’important, ara: últimament canto el Virolai a la dutxa. Ho faig, sobretot, si no hi ha ningú al pis, i el motiu és una paraula de vuit lletres i mil barreres i les seves conseqüències: vergonya.

Vergonya de molestar, d’incomodar, d'entaforar a les oïdes d’altri el meu amor per la terra: en definitiva, de definir-me, definir allò que m’estimo, fer-ho en HD i des del centre de l’escenari com un nou model de tauleta de les que presenten al MWC. Sóc una hipòcrita i això em turmenta: exigeixo i m’omplo la boca amb "la veritat", però em silencio o menteixo constantment per ocultar-ne la meva. De tant amagar-me, oblido la meva forma i he de recórrer a construir-me sobre plantilles predeterminades. I és perillós, perquè les plantilles automatitzen el pensament i el comportament. "Hola, bon dia. Sí, miri, li explico…", "Hola, bon dia. Sí, miri, li explico…", "Hola, bona tarda. Sí, miri, li explico…" Aquest refugi de la presó que em suposen les pors d’ocupar un lloc –el meu lloc– es converteix en una nova presó. I em fa pensar molt en l’escena final de Breakfast At Tiffany’s, quan en Paul Varjak li etziba a la Holly Golightly una dosi de realitat que m’he d’anar recordant periòdicament: "Tens por que algú et fiqui dins d’una gàbia Però ja ets dins d'una gàbia. L'has construït tu mateixa. I no limita a l'oest amb Tulip, Texas… Limita allà on tu vagis. Perquè no importa cap a on corris, acabes topant-te amb tu mateixa".

So please hurry leave me, I can't breathe, please don't say you love me. Fa un minut que sona First Love/Late Spring de la Mitski, la cantant i compositora que més i millor ha explicat el que mai no he explicat de mi a ningú. Normalment, no em poso la seva discografia al transport públic perquè és una experiència massa personal i aclaparadora per viure-la davant dels altres i sense dedicar-li tota l’atenció, emocions i reclusió que es mereix. Però avui m’ha semblat adient fer sonar aquest tema: ahir tenia mal de cap, avui tinc mal d’ànima. En dies així, si algú em pregunta què em passa, contesto automàticament que són els canvis de temps, que m’afecten més del que voldria. I si bé no és pas mentida, encara hi ha una veritat que és més veritat. Com que tinc segrestades les meves veritats més fondes, no allibero la veritat original. Però com que també intento desfer-me de mica en mica d’aquest mecanisme de supervivència caducat, procuro deixar anar futurs exsecrets a la superfície de la mateixa manera que l’aspirina d’ahir va fer pujar una escuma efervescent fins a la part més alta del got.
 
One word from you and I would jump off of this ledge I'm on, baby, tell me "don't" so I can crawl back in. En aquest punt, entra al metro una noia que porta un pentinat que em recorda al pentinat de la Mila, la protagonista de Creatura. Poc abans de veure la pel·lícula, llegia a algú elogiar-ne les seves "visions del desig". Després del visionament, el comentari em va provocar una enrabiada, subtil però honesta, ja que considero que el desig només n’és un subtema; perquè és símptoma i no causa, i no suporto quan la gent posa el focus sobre la bena que cobreix la ferida, i no sobre la ferida. Les pel·lícules parlen, no cal fer-les parlar, i aquesta pel·lícula no deixa de parlar de com embotellar la incomoditat i la incomunicació de certes experiències o circumstàncies, guardant-les al calaix més amagat del teu cos, acaba tacant, traspassant i emmetzinant les teves relacions més íntimes: la relació amb tu mateix, i la relació amb els teus pares, parella i/o cercle d’amistats. El cos ho absorbeix com un cop de puny que genera un hematoma intern en constant expansió i, si s’arrossega al llarg dels anys sense fer net, el cap ho va convertint en constricció, en bloqueig emocional i físic, en vergonya. And I was so young when I behaved twenty five, yet now I find I've grown into a tall child. Ningú aprèn habilitats o adopta hàbits tan ràpidament com algú sense cap mena de vergonya o, al contrari, com algú amb molta vergonya. Per a bé, però també per a mal.