Als dirigents de
Junts els agrada dir que
Carles Puigdemont no ha tornat a primera fila perquè, en el fons, no n'ha marxat mai. Un repàs a les decisions clau que ha hagut d'afrontar el partit en els últims anys així ho testimonia. Des que va aterrar a l'exili, Puigdemont ha mantingut el seu influx en la política catalana, ja fos
per la lluita judicial contra l'Estat o pel paper desplegat -per acció o per omissió- en la convivència entre el seu partit i
ERC. El cert, en tot cas, és que cap decisió rellevant s'ha pres sense el seu consentiment o, com a mínim, sense consultar-lo prèviament. També des del juny del 2022, quan va decidir deixar la presidència de Junts.
Aquestes són totes les negociacions i moments clau en els quals l'opinió de l'expresident de la Generalitat,
ara implicat a fons en abordar la investidura de Pedro Sánchez, ha estat bàsic.
La llista de Junts pel 21-D
Poc després d'aterrar a Bèlgica, encara sota el
155 i amb les eleccions convocades per Mariano Rajoy, Puigdemont va elaborar personalment la llista de Junts pels comicis del 21-D. Des d'un apartament, acompanyat dels principals col·laboradors, va trucar personalment bona part dels integrants de la candidatura, a la qual s'hi va sumar
Laura Borràs. El
PDECat, on l'expresident encara militava,
va quedar minimitzat tot i retenir els drets electorals.
La tria de Quim Torra
La investidura a distància de Puigdemont no va ser possible -el
Tribunal Constitucional (TC) s'hi va posicionar en contra, i
Roger Torrent la va suspendre-, i es va obrir un període d'incertesa en què ni
Jordi Sànchez -per decisió del
Tribunal Suprem- i
Jordi Turull -per l'abstenció de la CUP- van poder ser escollits pel Parlament. Davant d'aquest escenari, i després de sondejar diversos noms,
la tria final va ser Quim Torra. Una fotografia a Berlín, amb els dos dirigents acompanyats d'
Elsa Artadi -que havia sonat amb força com a successora-, va segellar el moviment. La relació entre president i expresident no va ser sempre fluïda.
La moció de censura de Sánchez
En paral·lel a la tria de Torra, la condemna contra el PP pel cas
Gürtel propiciava la moció de censura de Pedro Sánchez. Tot i les reticències inicials, Puigdemont va acabar implicant-se en les converses, encara que de manera indirecta. Va ser
Pablo Iglesias, líder de
Podem,
qui el va acabar convencent de fer costat a la tria del líder del PSOE. Li va donar per fet que el
PNB feia costat a la moció i que tot depenia dels vuit diputats del PDECat, i se'n va sortir.
Els pressupostos fallits de l'Estat
Tot i haver fet costat a la moció, l'independentisme va acabar tombant els primers pressupostos de Sánchez, que va acabar optant per convocar eleccions anticipades. En els dies previs a la votació dels comptes, dirigents del PDECat com
Carles Campuzano i
Jordi Xuclà es van multiplicar per trobar una via que permetés propiciar el diàleg amb l'Estat, però no se'n van sortir. La votació de la tramitació dels comptes va coincidir amb el primer dia del judici al Tribunal Suprem contra els líders del procés, un factor clau per entendre el desenllaç. Puigdemont i Torra
van traslladar als negociadors la necessitat de posicionar-se en contra dels pressupostos.
Les llistes de Junts pel cicle del 2019
La convocatòria d'eleccions anticipades va arribar en un moment que l'espai postconvergent encara no s'havia reordenat: la Crida s'havia posat en marxa, però encara no s'havia arribat a cap acord amb el PDECat, que no s'hi integraria mai. Davant d'això, es va optar per reeditar la fórmula de Junts, amb
Jordi Sànchez i Borràs al capdavant de la llista al Congrés i amb
Joaquim Forn i Artadi com a tàndem a Barcelona. Quan el PDECat hi va posar reticències, Puigdemont
va insinuar que estripar el carnet estava sobre la taula. No va acabar fent falta.
L'aval al pacte de la Diputació de Barcelona
Després de les municipals del 2019 es van obrir negociacions amb el PSC per pactar a la Diputació de Barcelona. Les comandava
David Bonvehí, president del PDECat, juntament amb
Salvador Illa, en aquell moment secretari d'organització dels socialistes. Bonvehí, per missatgeria mòbil, va demanar a Puigdemont que avalés l'acord.
Ho va fer. Hores abans de la votació, però, va fer marxa enrere. La qüestió es va debatre en una reunió de la cúpula de Junts -que encara no era un partit a l'ús- i, veient l'empat, l'expresident va preferir no assumir el risc de desautoritzar el PDECat, que era partidari de l'acord. L'entesa va aguantar quatre anys.
El fracàs de la Crida i l'adeu del PDECat
Tot i la pandèmia, els primers compassos del 2020 van servir per constatar que la Crida i el PDECat no es posarien d'acord, i finalment Puigdemont va decidir impulsar la marca de Junts com a
nou paraigua de l'espai postconvergent. Com que els hereus de CDC no s'hi van sumar, l'expresident
va estripar el carnet i, després, el van seguir bona part dels quadres del partit. D'aquesta manera, Puigdemont
ja tenia un partit a mida per disputar l'hegemonia a ERC.
La disconformitat amb el Govern d'Aragonès
L'expresident va ser el número u simbòlic de la llista encapçalada per Borràs. Van quedar tercers, per darrere del PSC i d'ERC, amb
Pere Aragonès al capdavant. Els republicans es van guanyar el dret a tenir la presidència de la Generalitat, però les negociacions van ser àrdues. Les va desbloquejar Jordi Sànchez en contacte directe amb Aragonès en dues reunions quan la repetició electoral ja sobrevolava l'ambient. Puigdemont
no es va implicar en les converses i, un cop reeditada la coalició,
va fer pública una carta dura sobre com havien anat els últims mesos. A la cúpula de Junts estan convençuts que va acabar votant en contra de l'acord.
L'adeu de la direcció de Junts
El congrés d'Argelers
va servir per acomiadar Puigdemont de la presidència del partit. Sànchez no va continuar a la secretaria general, lesionat per les conseqüències del pacte amb ERC, que tot i ser avalat pel 80% de la militància però no comptava amb simpaties de dirigents clau com Borràs, que es va convertir en la nova presidenta de la formació. Turull va assumir la secretaria general en un pacte entre famílies que
no ha estat exempt de tensions des que es va rubricar.
La sortida del Govern
Un retuit de Puigdemont a un article de
Josep Rius, portaveu de Junts i cap de gabinet en la seva etapa a Palau, favorable a sortir del Govern
va servir per saber què pensava l'expresident en la consulta interna sobre el futur de l'executiu. I va ser decisiu, tot i no pronunciar-se de manera explícita. Un senyal més de la influència que conserva a les files del partit.
Els pactes posteriors a les últimes municipals
Puigdemont, segons diverses fonts consultades, ha estat clau a l'hora de no arribar a cap acord rellevant amb el PSC després de les municipals. I això que el pacte amb els socialistes estava encarrilat a les diputacions de Lleida, Tarragona i Barcelona. El fet que
Xavier Triasfos descavalcat de l'alcaldia de la capital catalana per Jaume Collboni va ser l'argument principal esgrimit a l'hora de no reeditar l'acord amb el PSC a l'ens supramunicipal. La gestió dels acords posteriors al 28-M han deixat Junts, fora del Govern,
en la intempèrie institucional.
La investidura de Sánchez
Els resultats del 23-J han atorgat a Puigdemont la clau del futur del president espanyol. S'implicarà directament en les converses, perquè una principals demandes que sempre ha fet Junts
és el reconeixement de l'exili com a interlocutor vàlid per resoldre el conflicte. L'expresident sempre ha estat decisiu en totes les negociacions clau que ha afrontat -dins i fora- el seu partit, però aquesta vegada quedarà clar que és ell qui ha premut el botó. Per bé i per mal.
