El govern del Regne d’Espanya, encapçalat per l’indescriptible José Luis Rodríguez Zapatero, ara ha decidit restituir el límit de velocitat dels 120 km/h a les autopistes de tot el reialme. Fa molt poc vam veure com a Catalunya s’hi aplicaven els 80 km/h en els accessos a les grans ciutats, i després s’anul·lava la prescripció. En el cas català, si més no eren dos governs diferents els quals, com sol passar, tenien l’obligació de desfer-se la feina els uns als altres. Però en el cas espanyol és exactament la mateixa administració la que en menys de tres mesos rectifica.

Si no fes plorar, la cosa faria riure. El motiu que ha al·legat el govern espanyol és que tampoc no ha aconseguit gaire estalvi, atès que el preu de la benzina ha baixat. I jo em pregunto si és que algú té ganes d’ofendre la nostra intel·ligència o és que, veient que no entenem res, realment som uns rucs. Perquè vejam; 200 o 500 milions d’euros (les xifres que he llegit, com veieu lleugerament diferents) són massa poc? Que no havíem quedat que en època de crisi ja s’ho valia? I no estava clar, tal vegada, que l’estalvi no havia de ser només d’ordre econòmic, sinó també ecològic?

Bé, tant és, hem vist altra vegada els nostres governants actuar amb aquella frivolitat congènita que no deixa de sorprendre’ns, il·lusos com som; es pensen que es pot aplicar una mesura que afecta a milions de persones, milions de moviments i milions de riscos, sense reflexionar-hi a fons, per simple impuls cosmètic, per decorar la gestió política i creient que bé, que si fracassa, es tira enrere la mesura i punt. Doncs em sap molt de greu, però jo no ho veig tan mecànic. Ara hi haurà molta gent que, com jo, se sentirà enganyada i que imaginarà que hi ha alguna cosa amagada.

El primer que ens ve al cap és que el mòbil de tota l’operació ha estat l’afany recaptatori. Menys velocitat vol dir més multes. Però un ocellet m’ha dit que menys velocitat també significa menys cotxes a la carretera (és la màxima del “tant per tant anem amb avió”). Menys velocitat implica, sobretot, una davallada en la recaptació per peatges, que de retruc porta a menys impostos; sumat al cost dels canvis de cartells i plafons, probablement ens trobem en la típica situació on els estalvis se’ns han menjat les estovalles. El govern se’n deu haver adonat que ha fet el negoci del Robert amb les cabres, i això explicaria com ha estat de fugaç aquesta enèsima genialitat dels carismàtics líders espanyols.

Una altra explicació podria ser que els gestors de la cosa pública no donin gaire importància a les nostres incomoditats, al mareig al qual ens sotmeten i a la nostra salut mental. Canviar el límit de velocitat no és una decisió que ens alteri la vida de dalt a baix, és cert; però pot obligar-nos a sortir una mica abans de casa, a retocar els avisos d’excés de velocitat als vehicles, a pagar més hores de conductors en les empreses... Tot això multiplicat per milers o milions de casos. Si el govern aplica la mesura malgrat això, o bé tenien molt clara la mesura, cosa que ara s’ha demostrat que no, o simplement els importava un rave els contratemps dels pobres mortals. Els agrada interferir en la societat i experimentar amb la gent, i els costos humans són secundaris.

La darrera possibilitat, la que fa més por i per tant la més plausible, és que senzillament no en sàpiguen, de governar. Van fent pals de cec per veure si l’encerten, pendents de les enquestes d’opinió i dels resultats de cada nou invent. D’això no se’n diu ni malícia ni prepotència, sinó estupidesa. El cap els funciona a dues neurones per hora, i si fos així, més val que ens calcem perquè la festa encara pot pujar de to.