La interpretació econòmica de la història s’ha demostrat incompleta en l’explicació dels fenòmens humans. No obstant, les tensions en la base material d’una societat, més que dirigir el rumb dels esdeveniments, el que fan és determinar-ne la intensitat de les respostes. Aquesta reflexió ve a tomb atès que hi ha noves que indiquen que potser al president de la Generalitat se l’està forçant a pactar amb Madrid per rebaixar l’aposta sobiranista amb la proposta d’un nou acord fiscal. Les pressions financeres damunt l’estructura administrativa de la Generalitat són molt fortes, però aquestes dificultats, que afecten evidentment la disponibilitat de recursos d’una part important dels ciutadans, representen un element menor en comparació al gruix de l’estructura productiva catalana. Segons les estadístiques oficials, a Catalunya menys del 20 per cent dels treballadors depenen de la Generalitat o dels ajuntaments. La resta, contractats per altri o com autònoms, lluiten a camp obert.

Amb aquestes dades a la mà, penso que el president a qui hauria d’escoltar no és només ni bàsicament el seu cercle de coneixences, sinó que hauria de cercar l’opinió de la base, i dins la base, no els representants oficials, sinó els empresaris, els autònoms i els treballadors de l’avantguarda que només es preocupen pels seus interessos i no tenen temps d’aparèixer als mitjans publicats. Els ciutadans catalans estan farts de pagar i no cobrar allò que se’ls deu. I saben que la culpa és directament de Madrid, però també de la feblesa d’unes elits que fa temps que només surten al món amb xancletes i banyador. L’opressió financera real no és damunt la Generalitat, sinó sobre la societat lliure de Catalunya. Es confon Catalunya amb la Generalitat, el cos social amb la maquinaria de les seves institucions. Un pacte per resoldre només el dèficit fiscal ja és insuficient, perquè en cap cas no garanteix que els grans engranatges, com les infraestructures o el marc legal, estiguin prou engreixats per fer-nos competitius al món.

L’error de confondre l’estructura administrativa de la Generalitat i les dificultats de la seva tresoreria, amb el drama econòmic dels catalans que es relacionen amb la cosa pública només per pagar, no crec que se’l puguin permetre, no el president mateix, sinó els que l’envolten. Creure que podran mantenir la seva situació mentre el país real es dessagna és no entendre on es recolza en darrer terme una democràcia moderna. El camí emprès no té aturador sigui quina sigui la primera pregunta, perquè la voluntat d’alliberament té la força de la determinació d’aquesta societat que se sap a l’intempèrie. Perquè si se’n fa una de sola, de pregunta, encara que sigui per decidir el sexe dels àngels, se'n podran fer moltes més amb la certesa que el subjecte polític sobirà serà Catalunya. Això ho saben a les Espanyes. Tardarem potser una mica més si els comandants d’avui s’equivoquen en la primera semàntica, però no ens privarem d’una consulta que identificarà Catalunya com a subjecte polític que decideix sobiranament. I és així que cap polític nostre no hi podrà renunciar sense ser expulsat del poder amb escarni. Els que no som protagonistes directes d’aquesta història, ens ho podem mirar amb certa displicència, però els primers i els segons actors hauran de mesurar les conseqüències dels seus consells i de les seves decisions. El que pugui passar afectarà no només el poble en abstracte, sinó individus particulars, incloent-hi els descendents dels protagonistes, els quals, potser, no podran suportar el llegat vergonyós dels seus avantpassats.