En els anys noranta va fer fortuna un llibre de Francis Fukuyama que proclamava la fi de la història. Com que l'URSS havia col·lapsat i el mur de Berlín havia caigut a trossos, la democràcia liberal es consolidava com el sistema més perfecte de govern. El lliure mercat era una unitat de destí en l'universal. Marx, Lenin i Bakunin quedaven relegats als soterranis dels museus. “La guerra de classes ha acabat”, diria Tony Blair durant un congrés del Partit Laborista.

Amb el temps, el mateix Fukuyama es va encarregar de matisar les seves paraules i ha acabat denunciant els perills del neoliberalisme. Les seves velles reflexions havien subestimat el potencial autoritari de l'economia de mercat. Tampoc havien arribat a predir la proliferació de formacions ultraconservadores que estan erosionant el concepte mateix de democràcia. Alguns parlen de governs “il·liberals”. Uns altres esmenten l'ascens imparable de l'“extrema dreta” com si fos un destí fatalista del qual és inútil escapar.

Fa uns dies, Catherine Connolly va guanyar les eleccions presidencials irlandeses amb un 63% dels vots. Va escombrar sense apel·lació a la candidata de Fine Gael, partit centredretà que governa Irlanda al costat de Fianna Fáil. Connolly, que va comptar amb la sustentació de forces com el Sinn Féin o el Partit Laborista, va fer un discurs centrat en la crisi residencial, el canvi climàtic, l'antimilitarisme, la solidaritat amb Palestina i la reunificació d'Irlanda. El Financial Times la va dir “esquerrà dura”. El Daily Mail, “extremista”. The Irish Times, “radical”.

Quan els aficionats de l'establishment encara no havien digerit el pal, el socialista Zohran Mamdani es va imposar en les eleccions a l'alcaldia de Nova York. La ciutat quedarà en mans d'un jove que no solament és musulmà sinó que a més ha desafiat les caceres xenòfobes de Donald Trump. Les seves reivindicacions són elementals: serveis públics gratuïts, imposats a les grans fortunes, habitatges assequibles i una adhesió entusiasta a les reivindicacions sindicals. És per això que els seus adversaris li han regalat alguns qualificatius propis de l'era maccarthista: “extremista”, “radical”, “gihadista bolxevic”, “llunàtic comunista”.

És improbable que Zohran Mamdani inauguri el soviet de Manhattan o administri la indústria de Brooklyn mitjançant plans quinquennals. Tampoc sembla factible que Catherine Connolly ordeni col·lectivitzar Ryanair i permeti que la Guinness es governi mitjançant consells obrers. La qüestió és una altra. I és que una massa d'irlandesos i novaiorquesos, en plena ofensiva conservadora, han fet seus els insults de la classe dominant i han assumit l'orgull de ser anomenats extremistes, radicals i llunàtics ultraesquerrans, si això significa defensar l'obvi. Quan ens deien que l'ona reaccionària era imparable, es van alçar majories que van posar el peu en la paret. La història no ha acabat perquè a penes acaba de començar.