Quan entres a l’exposició sobre Núria Feliu al Palau Robert, molt aviat topes amb una pantalla que, com a benvinguda, et mostra l’estimada cantant tot entonant Ja us he reconegut, una cançó del repertori de Mistinguett, cèlebre vedet francesa d’un altre temps. Fa goig aquella Feliu pletòrica, encisadora, envoltada de la seva gent, capturada per a sempre en una actuació amb el segell d’A su aire, la sèrie de programes musicals que Televisió Espanyola va enregistrar el 1974.
Sí, fa cinquanta anys que A su aire va familiaritzar les audiències de tot l’Estat amb figures musicals algunes de les quals eren catalanes i catalano-cantants, un prodigi en aquells temps en què Franco encara respirava (i fins i tot signava alguna sentència de mort). A su aire era un especial dedicat a una figura reconeguda del moment, i consistia en un concert en un lloc emblemàtic o associat a la seva vida. Va ser idea de Narciso Ibáñez Serrador, en una època en què s’insinuava una certa obertura del règim. El programa dedicat a Núria Feliu es va enregistrar a l’aire lliure davant de la Torre del Rellotge, de Sants, en un ambient de festa popular, amb tot de somriures còmplices al pati de butaques.
Entre els altres episodis d’A su aire hi ha el de Peret, cantant amb la seva colla de palmers al ja desaparegut cinema Padró, del carrer de la Cera, davant d’una audiència on figura tant el seu pare, el Miliu (inspirador d’aquell clàssic anomenat El mig amic), com la seva esposa, Santa, i la seva filla Rosita. El de Maria del Mar Bonet, al Palau Vivot, de Palma, amb la mare, Mercè, ben enfocada a la primera fila quan li canta el tema que havia escrit per a ella. El de Serrat, a l’Aliança de Poble Nou, i el de Lluís Llach, al teatre Grec. Recitals amb realitzacions molt dinàmiques i detallistes, amb càmeres mòbils, grues i tràvelings, que captaven la vivacitat del diàleg amb el públic. Moltes van ser cosa de Lluís Maria Güell, un professional modern, de l’anomenada Escola Miramar, que ja havia dirigit un especial sobre Llach dos anys abans, al voltant de les cançons de Com un arbre nu.
Així que Televisió Espanyola emetia el 1974 una sèrie de concerts de cançons en català per al conjunt de la seva audiència, un fet que amb els ulls d’avui resulta insòlit. No pretenc ara suavitzar pas la imatge que puguem tenir d’aquells temps de dictadura sinó fer notar l’evolució molt desfavorable que hem seguit en matèria de representació musical i lingüística a les televisions estatals. És pertinent apuntar que A su aire era un programa popular i que col·locava Feliu, Bonet o Llach al mateix nivell que estrelles d’àmbit espanyol com ara Cecilia, Mari Trini o Juan Pardo.
Als cantants se’ls indicava, això sí, que fessin el favor de parlar en castellà entre cançó i cançó, la qual cosa generava escenes artificioses, sobretot si tenim en compte que tots cantaven davant del seus familiars, amics i veïns. Val a dir que Llach es va saltar la norma, i per això el seu A su aire es va congelar i no es va emetre fins un parell d’anys més tard, ja amb Franco a l’altre barri. Aquell episodi inclou, per cert, un interessant comentari de Josep Maria Bachs, quan distingeix entre els “cantantes que cantan en catalán” i els “cantantes de canción catalana”, on, afegeix, hi figura Lluís Llach.
Núria Feliu reviu així al Palau Robert a través, entre moltes d’altres, de les imatges d’A su aire, i els tresors del programa estan a l’abast a RTVE Play o a YouTube. Cinquanta anys després, aquella aventura audiovisual, que ves a saber per què, no va durar gaire, bé que es mereix un homenatge o un recordatori. No exempt d’un rastre de desolació: A su aire ja era aleshores un programa d’aspecte gairebé impossible, però avui, per molts motius, encara ho és molt més.
Sí, fa cinquanta anys que A su aire va familiaritzar les audiències de tot l’Estat amb figures musicals algunes de les quals eren catalanes i catalano-cantants, un prodigi en aquells temps en què Franco encara respirava (i fins i tot signava alguna sentència de mort). A su aire era un especial dedicat a una figura reconeguda del moment, i consistia en un concert en un lloc emblemàtic o associat a la seva vida. Va ser idea de Narciso Ibáñez Serrador, en una època en què s’insinuava una certa obertura del règim. El programa dedicat a Núria Feliu es va enregistrar a l’aire lliure davant de la Torre del Rellotge, de Sants, en un ambient de festa popular, amb tot de somriures còmplices al pati de butaques.
Entre els altres episodis d’A su aire hi ha el de Peret, cantant amb la seva colla de palmers al ja desaparegut cinema Padró, del carrer de la Cera, davant d’una audiència on figura tant el seu pare, el Miliu (inspirador d’aquell clàssic anomenat El mig amic), com la seva esposa, Santa, i la seva filla Rosita. El de Maria del Mar Bonet, al Palau Vivot, de Palma, amb la mare, Mercè, ben enfocada a la primera fila quan li canta el tema que havia escrit per a ella. El de Serrat, a l’Aliança de Poble Nou, i el de Lluís Llach, al teatre Grec. Recitals amb realitzacions molt dinàmiques i detallistes, amb càmeres mòbils, grues i tràvelings, que captaven la vivacitat del diàleg amb el públic. Moltes van ser cosa de Lluís Maria Güell, un professional modern, de l’anomenada Escola Miramar, que ja havia dirigit un especial sobre Llach dos anys abans, al voltant de les cançons de Com un arbre nu.
Així que Televisió Espanyola emetia el 1974 una sèrie de concerts de cançons en català per al conjunt de la seva audiència, un fet que amb els ulls d’avui resulta insòlit. No pretenc ara suavitzar pas la imatge que puguem tenir d’aquells temps de dictadura sinó fer notar l’evolució molt desfavorable que hem seguit en matèria de representació musical i lingüística a les televisions estatals. És pertinent apuntar que A su aire era un programa popular i que col·locava Feliu, Bonet o Llach al mateix nivell que estrelles d’àmbit espanyol com ara Cecilia, Mari Trini o Juan Pardo.
Als cantants se’ls indicava, això sí, que fessin el favor de parlar en castellà entre cançó i cançó, la qual cosa generava escenes artificioses, sobretot si tenim en compte que tots cantaven davant del seus familiars, amics i veïns. Val a dir que Llach es va saltar la norma, i per això el seu A su aire es va congelar i no es va emetre fins un parell d’anys més tard, ja amb Franco a l’altre barri. Aquell episodi inclou, per cert, un interessant comentari de Josep Maria Bachs, quan distingeix entre els “cantantes que cantan en catalán” i els “cantantes de canción catalana”, on, afegeix, hi figura Lluís Llach.
Núria Feliu reviu així al Palau Robert a través, entre moltes d’altres, de les imatges d’A su aire, i els tresors del programa estan a l’abast a RTVE Play o a YouTube. Cinquanta anys després, aquella aventura audiovisual, que ves a saber per què, no va durar gaire, bé que es mereix un homenatge o un recordatori. No exempt d’un rastre de desolació: A su aire ja era aleshores un programa d’aspecte gairebé impossible, però avui, per molts motius, encara ho és molt més.