El soroll polític que es va viure dimarts al Congrés pel fre a la llei d'amnistia va convertir en secundari un detall prou significatiu. Junts i el PNB pretenien que el PSOE acceptés una sèrie d'esmenes conjuntes que provaven de garantir l'aplicació ràpida de la norma, protegir casos de lawfare i eliminar de les exclusions de la llei els delictes "contra la pau o la independència de l'Estat", una de les possibles formulacions de la traïció. És conegut que els socialistes no van cedir i van tombar les esmenes que havien arribat vives al ple. El cop de porta va conduir Junts a votar en contra de l'amnistia mentre que el PNB va votar-hi a favor. Dues maneres d'entendre el moment tot i defensar el mateix text. De la conducta dispar d'independentistes catalans i nacionalistes bascos en queda la percepció que la congelació de l'amnistia s'explica, sobretot, per tàctica política.
Certament, l'independentisme ha perseguit en les darreres setmanes aplacar un nerviosisme legítim: aconseguir la màxima garantia que l'amnistia englobarà, sense distinció, els afectats per les causes vinculades al procés. Un objectiu complex atesa la capacitat imaginativa de la dreta judicial -de Manuel García Castellón a Joaquín Aguirre- per reorientar instruccions amb la finalitat d'obrir escletxes en l'aplicació d'una norma encara en fase de tramitació parlamentària. Però es fa difícil de deslligar l'escenificació de dimarts al Congrés de la pugna permanent entre Junts i ERC per transmetre qui és més productiu en la negociació amb el PSOE, variable que cal incorporar a tots els gestos de la legislatura espanyola.
El retorn de la llei a la comissió de Justícia no té efectes nocius per a Junts, que pot exhibir que ha forçat una negociació més llarga mentre ERC ja entregava els vots, encara que l'hemeroteca evidenciï que fa dos mesos i mig els de Puigdemont veiessin la norma impecable -no presentarien esmenes, deien- i ara la trobin plena de forats. Les lesions polítiques del "no" de Junts recauen, de moment, en Pedro Sánchez, que va patir la primera gran derrota parlamentària, també condicionat per la necessitat de no fer més concessions a l'independentisme a tocar de la campanya gallega. Una situació, mal digerida pel govern de coalició, que altera els plans socialistes -inclòs el calendari dels pressupostos- i obliga el president espanyol a recomençar la legislatura.
La pregunta rellevant, però, no té a veure amb les conveniències conjunturals de cadascú. Fins i tot tampoc amb quines seran les maniobres de la dreta judicial un cop aprovada l'amnistia, perquè s'espera que facin l'impossible per truncar-ne l'aplicació. L'interrogant clau és si està en perill la constitucionalitat de la llei amb els canvis que vol introduir-hi Junts sobre terrorisme i traïció? Els socialistes, que ben segur consulten cada moviment rellevant dels legisladors pensant en com serà llegit al Tribunal Constitucional (TC), entenen que retorçant més la llei hi ha dubtes manifestos de superar el sedàs de l'alt tribunal i també de les prejudicials europees. Una teoria compartida per figures distants dels interessos del PSOE, com el dirigent dels comuns Jaume Asens -escarrassat en els darrers mesos a fer comprendre a Madrid les exigències de Puigdemont- o el catedràtic Javier Pérez Royo. Si el TC tombés el text de l'amnistia, Sánchez patiria de valent. L'independentisme, també.
Traduïda la pirotècnia discursiva i desxifrades les advertències d'uns i altres, el paisatge queda més desbrossat. No és agosarat pensar que, en el pròxim mes, Junts en tindria prou projectant que s'ha forçat el PSOE a escrutar solucions en la segona etapa de la llei a la comissió de Justícia, encara que els canvis no impliquin alterar-ne ara elements capitals, com l'aixopluc de la llei al terrorisme i la traïció. Un mes per trobar un discurs que faci concordar exigència amb eficàcia. D'això es tracta, de projectar-se ferms i diferents.
La debilitat parlamentària que ha tastat Sánchez aquesta setmana no implica que perilli el seu futur a la Moncloa. Els números diuen que Junts és una força decisiva al Congrés per quadrar majories i que pot fer trontollar l'estabilitat, però el president espanyol també té palanques: un cop investit és ell qui decideix quan es desallotja, pot estirar pressupostos prorrogats, pot condicionar l'agenda i no és qui té més interès en l'amnistia. Perquè l'amnistia la persegueixen Junts i ERC, Sánchez simplement la concedeix perquè li resulta necessari. La mateixa necessitat que té l'independentisme que s'aprovi i es comenci a aplicar. La legislatura espanyola té corda, almenys, fins a les eleccions catalanes. Aquest febrer, un altre match-ball.
Certament, l'independentisme ha perseguit en les darreres setmanes aplacar un nerviosisme legítim: aconseguir la màxima garantia que l'amnistia englobarà, sense distinció, els afectats per les causes vinculades al procés. Un objectiu complex atesa la capacitat imaginativa de la dreta judicial -de Manuel García Castellón a Joaquín Aguirre- per reorientar instruccions amb la finalitat d'obrir escletxes en l'aplicació d'una norma encara en fase de tramitació parlamentària. Però es fa difícil de deslligar l'escenificació de dimarts al Congrés de la pugna permanent entre Junts i ERC per transmetre qui és més productiu en la negociació amb el PSOE, variable que cal incorporar a tots els gestos de la legislatura espanyola.
El retorn de la llei a la comissió de Justícia no té efectes nocius per a Junts, que pot exhibir que ha forçat una negociació més llarga mentre ERC ja entregava els vots, encara que l'hemeroteca evidenciï que fa dos mesos i mig els de Puigdemont veiessin la norma impecable -no presentarien esmenes, deien- i ara la trobin plena de forats. Les lesions polítiques del "no" de Junts recauen, de moment, en Pedro Sánchez, que va patir la primera gran derrota parlamentària, també condicionat per la necessitat de no fer més concessions a l'independentisme a tocar de la campanya gallega. Una situació, mal digerida pel govern de coalició, que altera els plans socialistes -inclòs el calendari dels pressupostos- i obliga el president espanyol a recomençar la legislatura.
La pregunta rellevant, però, no té a veure amb les conveniències conjunturals de cadascú. Fins i tot tampoc amb quines seran les maniobres de la dreta judicial un cop aprovada l'amnistia, perquè s'espera que facin l'impossible per truncar-ne l'aplicació. L'interrogant clau és si està en perill la constitucionalitat de la llei amb els canvis que vol introduir-hi Junts sobre terrorisme i traïció? Els socialistes, que ben segur consulten cada moviment rellevant dels legisladors pensant en com serà llegit al Tribunal Constitucional (TC), entenen que retorçant més la llei hi ha dubtes manifestos de superar el sedàs de l'alt tribunal i també de les prejudicials europees. Una teoria compartida per figures distants dels interessos del PSOE, com el dirigent dels comuns Jaume Asens -escarrassat en els darrers mesos a fer comprendre a Madrid les exigències de Puigdemont- o el catedràtic Javier Pérez Royo. Si el TC tombés el text de l'amnistia, Sánchez patiria de valent. L'independentisme, també.
Traduïda la pirotècnia discursiva i desxifrades les advertències d'uns i altres, el paisatge queda més desbrossat. No és agosarat pensar que, en el pròxim mes, Junts en tindria prou projectant que s'ha forçat el PSOE a escrutar solucions en la segona etapa de la llei a la comissió de Justícia, encara que els canvis no impliquin alterar-ne ara elements capitals, com l'aixopluc de la llei al terrorisme i la traïció. Un mes per trobar un discurs que faci concordar exigència amb eficàcia. D'això es tracta, de projectar-se ferms i diferents.
La debilitat parlamentària que ha tastat Sánchez aquesta setmana no implica que perilli el seu futur a la Moncloa. Els números diuen que Junts és una força decisiva al Congrés per quadrar majories i que pot fer trontollar l'estabilitat, però el president espanyol també té palanques: un cop investit és ell qui decideix quan es desallotja, pot estirar pressupostos prorrogats, pot condicionar l'agenda i no és qui té més interès en l'amnistia. Perquè l'amnistia la persegueixen Junts i ERC, Sánchez simplement la concedeix perquè li resulta necessari. La mateixa necessitat que té l'independentisme que s'aprovi i es comenci a aplicar. La legislatura espanyola té corda, almenys, fins a les eleccions catalanes. Aquest febrer, un altre match-ball.