L'acord entre el PSC i ERC per investir Salvador Illa, amb la implicació determinant del PSOE, que és qui en darrera instància l'ha de fer possible, ha tingut un fort impacte polític a Espanya. El finançament singular en la línia del concert (paraula que l'acord no esmenta i els socialistes catalans defugen per no picar-se els dits) és l'estrella de l'entesa. Hi ha, lògicament, dubtes més que raonables que el PSOE compleixi sense desvirtuar la singularitat, la recaptació de tots els impostos o la reducció del dèficit fiscal, que Junts o altres socis de Sánchez li acabin donant l'imprescindible suport, i que el PSC i ERC siguin capaces de defensar la posició amb eficàcia vistos els antecedents.
No hi havia, per contra, cap dubte que el PP ho utilitzaria, com sempre ha passat, per atiar la catalanofòbia i desgastar els socialistes. Quan calen vots, a Espanya les concessions als nacionalistes només les pot fer la dreta, sembla. És una constant a la qual també s'afegeixen sectors del PSOE i de la premsa, fins i tot la que es presenta com a progressista optant més per l'argument tronat que per la dada. A Catalunya sempre se li nega el pa i la sal, sigui o no possible i sigui o no raonable. Si Catalunya no ha pogut tenir un Estatut votat pels seus ciutadans (té el del Constitucional), tampoc pot fer referèndums per saber què volen els seus ciutadans, i no pot ampliar el marc competencial, fiscal o fer valdre la llengua al Congrés o a Europa sense que s'acabi el món, quina és la proposta davant els consensos de la societat catalana? Seguirem esperant.
Tot això, però, ja ens ho podíem pensar el dia que es va signar l'acord. També podíem preveure, i així s'ha confirmat, que, de sobte, sortirien els federalistes de sota les pedres. És realment entendridora aquests dies la desfilada de presidents autonòmics i dirigents territorials de tota mena dels grans partits reclamant que s'escolti tothom i que aquest assumpte es decideixi entre tots. Ara, de sobte, sembla que vulguin convertir Espanya en un estat compost. Són els que, com el president de la Xunta de Galícia, no s'havien queixat mai que el model fes deu anys que estava caducat o els que, com el president de Castella-la Manxa, han acceptat plàcidament que el govern espanyol sigui el que tingui la majoria i talli el bacallà al Consell de Política Fiscal i Financera.
El federalisme ni hi és ni se l'espera en l'Espanya del poder, en el Madrid DF i els seus satèl·lits. És una enganyifa que s'evoca com a oferta pretesament raonable i justa per frenar coses que encara els agraden menys i adormir el joc. Ara el branden per assegurar-se que Catalunya no deixa el règim comú i, atès l'apocalipsi que s'augura si això passa, continuï pagant-los les factures i permetent-los eliminar impostos com els de successions o patrimoni a les rendes més altes.
Tots plegats intentaran que Sánchez es desdigui del que es va pactar i que torni a servir un cafè per a tothom que fa inviable resoldre el problema fiscal català, que és de competències però també de resultats. El PSC i Illa, i en això haurien de tenir la pressió i el suport d'ERC, els comuns i de Junts a més de patronals i sindicats, no ho haurien de permetre. Si algú volia federalisme (si més no en aquest aspecte) ha tingut 40 anys per posar-s'hi. Ara, a complir.