El Govern va fer pública ahir l'Enquesta d'Usos Lingüístics de la Població, que és quinquennal i permet estudiar quina és l'evolució de la salut de la llengua catalana. Us hem preparat deu gràfics que us permetran fer-hi una bona aproximació. Deixa un sabor agre i dolç a la vegada. Però seria, a hores d'ara, propi de cínics fer-se els sorpresos. El context demogràfic i migratori, sumat a un marc legal autonòmic que no permet convertir el català en obligatori en molts àmbits i a les dificultats que té una llengua minoritzada per sortir-se'n al món digital, expliquen que sigui ara d'ús menys habitual que fa uns anys per al conjunt de la població.
El descens és alarmant. Només un terç dels que vivim a Catalunya el tenim com a habitual. Les dades són especialment dolentes entre els joves i només un 4% dels nouvinguts l'ha adoptat com a llengua habitual. Els parlants pugen, però no ho fan al mateix ritme que la població. No totes les dades són dolentes, és clar. Cada cop el sap (i el vol saber) més gent i, per tant, si es troben la via i els incentius, pot fer-ne un ús social més intens. I la transmissió no s'atura: encara hi ha més progenitors que opten pel català amb els fills, tot i que amb els pares o la parella parlen castellà o una altra llengua.
Però cal persistir. I, com ens explicava ahir a la tarda el conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, en la primera entrevista que concedia després de la publicació de l'enquesta, la clau passa pel compromís. De les administracions, dels partits i de la societat civil, és clar. Però també dels parlants. La responsabilitat és principal en els mestres, que han de tenir les eines, l'actitud i l'obligació per assegurar-ne l'aprenentatge precoç i convertir-se en referents lingüístics d'alumnes poc o gens familiaritzats amb la llengua. I, en segon lloc, del conjunt dels parlants, que sovint tenim la tendència a canviar de llengua quan ens contesten en castellà o, senzillament, intuïm que, pels seus trets o per qualsevol altra circumstància, l'altra persona no ens entendrà en la nostra llengua. Fins i tot ho fan els que afirmen estar-hi més compromesos. I no és pas nou, com demostra el mític vídeo del bar de Puigcerdà d'en Jordi Pujol. Fa massa anys que aquesta actitud autolesiva s'arrossega.
Viure plenament en català no pot ser un lema. Caldrà la implicació de tothom (també de mitjans de comunicació com el nostre, dels únics generalistes sense edició en castellà) i molts més recursos i eines. El conseller Vila crida a defugir el catastrofisme, a tenir més autoestima i es nega a acceptar que siguem "un miracle", malgrat que són una excepció les llengües amb el vigor que encara té la nostra sense un estat propi ni propici i en un context global. Persistir, no canviar de llengua a la primera i fer-la necessària és la nostra obligació, tal com ens recorda la Carme Vidalhuguet. Encara que ens vulguin acomplexar i ens diguin que no som simpàtics i, com escrivia l'altre dia, hàgim de fer un Kneecap.
Entrevista: Francesc Xavier Vila: «De miracles no n'hi ha per al català; però hi ha partit i el podem guanyar»; per Ferran Casas i Manresa i Mar Riera.
Dades: La salut del català, en 10 gràfics: molts senyals d'alerta i algun d'esperança; per Ona Sindreu Cladera.
Illa avisa Junts després de la moció fallida de Ripoll: «O s'està amb els drets humans o amb el racisme»; per Bernat Surroca des de Brussel·les.
Es pot revertir que els pobres tinguin pitjor educació? 10 canvis possibles a Catalunya; per David Cobo.
- Anàlisi: La fi de les relacions transatlàntiques; per Antoni Segura Mas.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.