El 14 d’agost de 1941, Franklin D. Roosevelt i Winston Churchill signaven a la base naval nord-americana de la badia de Placentia (Terranova, Canadà) la declaració més tard anomenada Carta Atlàntica que segellava una estreta col·laboració entre els dos països, tot i que els EUA no entrarien a la Segona Guerra Mundial fins al bombardeig de Pearl Harbor pel Japó (7 de desembre de 1941), i establia les intencions dels dos països per després de la guerra: no obtenir guanys territorials, ajustaments territorials d’acord amb els pobles afectats, renunciar a l’ús de la força, dret a l’autodeterminació, abolir les barreres comercials i promoure la lliure circulació pels mars, treballar per una cooperació econòmica global, l’avenç del benestar social i desarmament de les nacions agressores i de tothom en general després de la guerra. La Carta de Nacions Unides s’inspira en alguns principis de la Carta de l’Atlàntic, que va impulsar les relacions transatlàntiques fins a l’actual escomesa de Donald Trump.
La successió d’esdeveniments d’aquests dies marquen un abans i un després en les relacions transatlàntiques i, de retruc, afebleixen aliats terciaris com Ucraïna i el "dictador" Volodímir Zelenski, segons paraules de Donald Trump. A la Conferència de Seguretat de Múnic, el vicepresident dels EUA James D. Vance renya els europeus per conculcar els seus valors i critica les restriccions a la llibertat d’expressió i els cordons sanitaris a l’extrema dreta (només líders de l’extrema dreta van ser convidats a la presa de possessió de Trump i el seu entorn dona suport a Alternativa per Alemanya en les eleccions de diumenge). En el mateix escenari l’enviat especial dels EUA per Ucraïna Keith Kellog va excloure la UE i Ucraïna de les negociacions de pau que tenen lloc a l’Aràbia Saudita. Paral·lelament, a la 26a reunió del Grup de Contacte de Defensa d'Ucraïna celebrada a Brussel·les, el secretari de Defensa dels EUA, Pete Hegseth, afirmava que és poc realista creure que Ucraïna ingressarà a l’OTAN o que tornarà a les fronteres de 2014, és a dir que recuperarà Crimea i el Donbàs.
També que cal una divisió de les tasques de dissuasió entre els aliats contra les amenaces comunes, els EUA s’han de centrar en l’espai Indo-Pacífic i en la Xina comunista i la UE ha de gastar més en armament i fer-se càrrec sense ajuda nord-americana de la seguretat a Europa i, finalment, va apostar per les ja mencionades forces de pau europees a Ucraïna formades pels països europeus, sense presència nord-americana i fora del marc de l’OTAN per evitar l’aplicació de l’article 5 (un atac contra un membre de l’OTAN es considerarà com un atac a tots els membres i es podrà usar la força per restablir la seguretat). Washington vol evitar qualsevol risc d’enfrontament amb Rússia. Mentrestant, el president Volodímir Zelenski clamava per formar un exèrcit europeu i, tot i admetre que sense l’ajuda nord-americana no es pot guanyar la guerra, deia que no hi haurà negociacions sense Ucraïna i se’n va als Emirats Àrabs Units per cercar complicitats i sol·licitar ajuda humanitària i inversions.
El diumenge passat, el secretari d’estat Marco Rubio, que ahir es va entrevistar amb el ministre d’Afers Exteriors rus Sergeui Lavrov a Riad, matisava i deia que no hi hauria negociacions de pau definitives sense la participació de la UE i d’Ucraïna que eren els principals implicats. També Trump afirmava que les negociacions no es farien sense Zelenski, que va rebutjar la proposta del president nord-americà de continuar amb l’ajuda militar dels EUA a canvi d’un acord per extreure 500.000 milions de dòlars en terres rares del subsol ucraïnès.
La reacció europea ha estat, com sempre, tèbia i poc unitària. Emmanuel Macron, tot i els problemes de suports interns, com a únic país de la UE amb capacitat nuclear ha volgut assumir el lideratge davant d’una Alemanya en campanya electoral, i va convocar una reunió d’urgència a París amb els caps de govern d’alguns dels principals països europeus (França, Alemanya, Itàlia, Espanya, Polònia, Països Baixos, Dinamarca), que representen el 65% de la despesa de la UE en defensa. També hi eren la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, el del Consell d’Europa, Antonio Costa, el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte i el primer ministre britànic, Keir Starmer que, gràcies a la suposada «relació especial» amb l’antiga colònia, pot ser un bon interlocutor amb Trump (com es creu que també ho pot ser Giorgia Meloni per afinitats ideològiques) i, malgrat el Brexit, en qüestions de defensa comparteix les mateixes inquietuds, per història, cultura i valors, que els països de la UE.
Hi havia dues qüestions a debatre: s’accepta o no enviar tropes, sense cobertura nord-americana, per garantir un acord de pau; és capaç la UE d’elaborar un pla de pau viable per Ucraïna que no suposi l’amputació de la seva sobirania (ja va perdre Crimea el 2014). Cap de les dues qüestions ha estat resolta a París. Només el Regne Unit i els Països Baixos (també Bèlgica i Suècia dels que no hi eren presents) es mostren disposats a enviar tropes, Polònia no, mentre que Alemanya i Espanya són reticents a comprometre’s quan encara hi ha guerra i no hi ha un pla de pau consensuat. Sobre aquest no hi ha cap proposta europea viable damunt la taula i no se sap com es pot obligar Vladímir Putin a negociar. De París només va sortir l’advertència de Von der Leyen que cal adoptar una mentalitat d’urgència i arribar a un acord per incrementar la defensa, l’autonomia estratègica que semblava oblidada.
Certament, l’actitud de Trump agafa la UE amb el pas canviat, perquè ja no són diferències puntuals sinó que el nou poder egòlatra-tecnocràtic-digital de la Casa Blanca està disposat a fer tabula rasa de vuit dècades de relacions transatlàntiques i menysprea la UE, sobrevalora Rússia (una economia tecnològicament endarrerida, poc diversificada i cinc vegades inferior a la d’una UE que és incapaç de fer el salt necessari per transformar el potencial econòmic en poder polític). Que lluny que tornem a estar de l’aposta que feia Robert Cooper a principis de segle quan equiparava l’Estat postmodern a la UE: un món on els conflictes es resolen a través de la política i el consens, que només és possible si es renuncia a parcel·les de sobirania (divisa, fronteres...), per impulsar polítiques solidàries que promoguin un creixement conjunt i sostingut.
Malauradament, sembla que la batalla ideologia l’està guanyant el hobbessià Robert Kagan i l'única solució que es formula per sortir d’aquest atzucac que suposa la fi del multilateralisme és iniciar una nova cursa d’armament i, si cal, l’ús de la força. I, sí, convé prendre mesures urgents, perquè també està en perill el cada cop més feble estat del benestar europeu. Permetre l’equiparació de l’IVA a un aranzel com fa Trump o elevar la despesa militar al 5% seria una veritable andanada contra el nivell de vida de la població europea per incrementar els beneficis dels magnats de la indústria armamentista i de les noves tecnologies. I, de pas, s’escolen cap al no-res els valors democràtics.
Avís per navegants: un article anterior meu sobre les erràtiques i perilloses, iniciatives de Trump, va merèixer el comentari d’un lector que venia a dir que el president dels EUA no està fent res més que complir el seu programa electoral. Tanmateix, el compliment d’un programa electoral en si mateix no és bo o dolent, això depèn del programa més que del seu compliment. Així, els objectius del Partit Nazi (NSDAP) en gran part es van complir, sobretot pel que fa a "l’espai vital" (Lebensraum), la "qüestió jueva" o la fi del sistema parlamentari de la República de Weimar. I Adolf Hitler va arribar a Canceller el 1933 per la via electoral. Llavors va convocar noves eleccions i amb majoria absoluta va abolir tots els altres partits, va deixar com a partit únic l’NSDAP i va marcar així el camí als seus hereus ideològics de com acabar amb un sistema parlamentari i democràtic fent us de les institucions pròpies d’aquest sistema.