Les tres primeres setmanes de la segona presidència de Donald Trump estan sent una veritable sotragada per a l’economia mundial i per a les relacions i la geopolítica internacionals tal com les enteníem fins ara. Un repàs de les propostes que ha fet el president estatunidenc s’assembla a un decàleg dels disbarats si no fos perquè ho fa qui ocupa la Casa Blanca.
A més de les represàlies contra tots aquells que van participar en els judicis i acusacions diverses en contra seva i per haver instigat l’assalt al Capítol del gener de 2021 -ha indultat als condemnats per aquell fet-, els primers decrets i ordres executives de les desenes que ha signat Trump en pocs dies, tenen a veure amb la denominada immigració irregular i amb l'increment dels aranzels per les importacions provinents del Canadà, Mèxic i la Xina i, en un futur, potser, també a la UE que, segons Trump, ha tractat molt malament els EUA, i que, com la Xina, ha dit que pagarà amb la mateixa moneda.
En conseqüència, ha mobilitzat l’exèrcit i les forces de seguretat per reforçar els efectius a la frontera amb Mèxic i per fer batudes en algunes de les principals ciutats a la recerca d’immigrants "sense papers" que emmanillats i sovint amb els peus encadenats han estat traslladats al seu país d’origen en avions militars com si fossin bestiar. A pesar de les protestes de Gustavo Petro, no li va quedar més remei que acceptar els migrants colombians retornats a la força. El mateix van fer altres països, mentre Trump anunciava que revocaria l’estatus de protecció a 300.000 veneçolans refugiats, que són la meitat dels veneçolans que viuen als EUA. Igualment ha ordenat ampliar amb tendes de campanya les instal·lacions de Guantánamo per encabir uns 30.000 immigrants, que suposadament havien comès delictes, per enviar-los més tard al seu país d’origen. El 4 de febrer arribava el primer vol militar amb migrants a la badia de Guantánamo. Al mateix temps, el president d’El Salvador, un dels principals aliats de Trump juntament amb l’argentí Javier Milei, Nayib Bukele, oferia el CECOT (Centre de Confinament del Terrorisme) de Tecoluca per admetre, a canvi d’una tarifa, criminals condemnats encara que fossin de ciutadania nord-americana, la qual cosa és contrària al dret internacional i dels EUA. Panamà també ha cedit al xantatge de Trump i ha anunciat que abandona el projecte de la nova Ruta de la Seda impulsat per la Xina i que no discrimina els vaixells dels Estats Units.
El The Wall Street Journal va titular de la "guerra comercial més estúpida de la història" la imposició de taxes a diferents països per tal de reduir un dèficit comercial de més d’1,2 bilions de dòlars. La mesura ha tingut conseqüències immediates: Mèxic traslladarà 10.000 soldats a la frontera nord per impedir el pas de migrants i el tràfic de fentanil. També el Canadà ha promès controlar millor la frontera. Ara bé, les tres quartes parts de les exportacions del Canadà i Mèxic van als EUA (incloses les sabates, els tèxtils, el tabac, l’alumini... de les maquilladores de capital estatunidenc de les zones franques al nord de Mèxic). La meitat de les importacions d’aquests dos països provenen dels EUA. El mateix passa amb la Xina i gairebé amb gran part de la resta del món. La reacció de Trump és simplista, ja que un increment dels aranzels acompanyat, tal com pretén, d’una depreciació del dòlar per fer les exportacions més competitives el que provocarà és un encariment de les importacions, que pagaran els ciutadans nord-americans, i un procés inflacionari que també penalitzarà a la resta del món (en forma probablement de recessió econòmica a l’Amèrica Llatina i d’un increment de la pressió migratòria). De retruc, la inflació impedirà reduir els tipus d’interès (o provocarà un increment), la qual cosa atraurà fluxos financers d’altres països amb la conseqüent apreciació del dòlar. L’efecte pot arribar a ser tot el contrari del que es pretén, un dòlar més car, un abaratiment de les importacions (els aranzels passaran a ser un impost indirecte pels consumidors nord-americans), un encariment de les exportacions i un més gran dèficit comercial i un menor poder adquisitiu de les classes mitjanes i populars. O, potser, tot és un nou negoci o un joc del nou home fort de la Casa Blanca, Elon Musk, per imposar les criptomonedes.
La solució a totes aquestes contradiccions vindrà, ves per on, de la mà del Departament d’Eficiència Governamental, una comissió assessora presidencial de nova creació, que no requereix el vistiplau del Congrés i de dubtosa legalitat, i que és dirigida pel milmilionari Elon Musk. Segons el president l’objectiu és reduir la despesa federal eliminar regulacions i despeses supèrflues i reestructurar agències federals (desmantellar com ja s’ha començat a fer amb l’Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional fundada per John F. Kennedy el 1961). Sens dubte, les intencions de Musk són una amenaça per a les ja migrades -per no dir inexistents- polítiques socials del govern federal.
Paral·lelament, Trump ja ha anunciat que els EUA abandonen l’Organització Mundial del Comerç (acompanyat del sempre fidel Milei) i el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, que imposarà sancions al personal del Tribunal Penal Internacional que participi en causes contra Washington, ciutadans nord-americans, o Israel. En un altre ordre de coses, la seva homofòbia s’ha reflectit en la prohibició que les persones transgènere puguin formar part de l’exèrcit o participar en competicions esportives femenines.
Però, en política exterior la cirereta ha estat, sens dubte, el tracte que ha donat a Benjamin Netanyahu, el primer polític que és rebut a la Casa Blanca després de la presa de possessió i, sobretot, l’anunci que ha fet de convertir Gaza en una mena de gran complex turístic d’alt nivell, prèvia evacuació dels palestins que no encaixen en el nou paisatge que l’empresari hoteler ha imaginat per aquest racó del Mediterrani. De la feina bruta s’encarregaria el seu aliat israelià, el ministre de Defensa de Netanyahu, Israel Katz, ja ha anunciat que l’exèrcit ha elaborat un pla per acabar amb Hamàs i expulsar els palestins (Katz suggeria que els palestins que "voluntàriament" decidissin abandonar Gaza podrien ser acollits pels països europeus -Espanya, Irlanda i Noruega- que han reconegut l’Estat palestí). Després Gaza passaria sota el control dels EUA. Una proposta que fa cas omís del dret internacional humanitari i que apel·la a la perpetració de crims de guerra (deportacions massives, expulsió de la població...), la qual cosa fa bona de passada l’agressió de Vladímir Putin contra Ucraïna alhora que adverteix a Volodímir Zelenski que si vol armes haurà de pagar-les amb les terres rares que alberga el subsol del seu país, ja que els EUA les necessiten per ser competitius en la cursa tecnològica.
En definitiva, Trump pregonava una política aïllacionista i deia que volia acabar amb les guerres, però, en realitat, en aquestes primeres setmanes el que està fent és incendiar el món i fer propostes (Panamà, Groenlàndia, Canadà, Gaza...) que es carreguen el principi de la integritat territorial o la independència dels estats tal com l’entén l’article 2.4 de la Carta de Nacions Unides de 1945. Els contrapoders, com alguns jutges federals que han denunciat per inconstitucionals i aturat algunes de les mesures de Trump, semblen insuficients per frenar aquesta escomesa, la més important que s’ha produït mai des d’un país occidental -ni més ni menys que de l’hegemonia- contra el multilateralisme i l’ordre liberal. Potser, com creuen alguns analistes, tot és una estratègia de negociació que utilitza l’amenaça per aconseguir els resultats desitjats, encara que de moment el resultat pot ser el caos econòmic i geopolític.