Tal dia com avui de fa un any els catalans estaven cridats a les urnes. L'efemèride és bon argument per mirar enrere, però sobretot per veure com s'ha endreçat el mapa polític del país un any després. Ho hem fet en aquest recull i també a l'Snooker, el nostre pòdcast de política hardcore, que podeu mirar i escoltar aquí.

Les urnes van deixar l'independentisme sense majoria absoluta, van tornar a posar el PSC de Salvador Illa al centre tot i que no amb una majoria suficient per fer i desfer, van mostrar els límits del lideratge de Carles Puigdemont en una bombolla cada cop més petita, i van tornar ERC a la classe mitjana i als problemes interns que la golden era junquerista havia enterrat. Els Comuns i la CUP no havien volgut estabilitzar el Govern de Pere Aragonès i això, sumat als vents que bufen arreu, els va empetitir encara més. L'extrema dreta independentista posava els peus a la Ciutadella i la dreta i l'extrema dreta espanyolista reequilibrava forces i es repartia la magra herència de Ciutadans sense perspectives de governar res.

La desaparició del partit que havia mossegat la bossa de votants del PSC amb més eficàcia (va guanyar les eleccions del 21-D de 2017 amb Inés Arrimadas) els anys més tensos del procés ha relaxat els socialistes. Sense aquell espanyolisme transversal (que ha deixat herència en forma de judicialització de la llengua i d'un cert empoderament de l'unionisme més radical), Illa pot implicar-se pel català —demà se signa el Pacte Nacional per la Llengua amb una inversió prevista el primer any de 255 milions—, i mantenir la presència a la Catalunya Nord o a l'exterior que li faciliten l'estabilitat. La seva "normalitat" genera més consens. O menys rebuig.

El PSC té només 42 escons, però acumula més poder que mai. Governa en solitari a Catalunya, però també a Barcelona (ERC ha confirmat que no pactarà amb Collboni) i ho fa a l'Estat, a tres de les quatre diputacions i a 12 dels 15 grans ajuntaments del país. Això l'ha obligat a pescar fora alguns noms, preferiblement orfes de CiU, i a obrir-se. Però el poder institucional, l'estat de gràcia mediàtic, la bona relació amb Sánchez i la serenor d'Illa, que per ara no necessita mossegar, no resolen els assumptes pendents. Posar al dia els serveis públics, atacar la crisi de l'habitatge i sortir-se'n amb les carpetes urgents i calendaritzades del finançament singular i el traspàs i actualització de l'indigne servei de Rodalies determinaran la legislatura.

I tot plegat ho ha de fer amb coherència: a l'establishment no li ha agradat que el PSC miri a l'esquerra per pactar temes econòmics, mediambientals o d'habitatge, i exigeix més flexibilitat a Illa que no pas a Junts. A aquests últims les patronals els deuen els favors de posar els seus vots al seu servei en temes com la fiscalitat o la reducció de la jornada laboral.

Illa gestiona un context diferent del de Sánchez perquè no hi ha una alternativa clara al davant com ho és una entesa PP-Vox i els socis no li fan la guitza. Junts i ERC pacten amb els socialistes, sigui a Barcelona o a Madrid, i han de ser creïbles fent oposició. Els republicans ho tenen pitjor perquè també hi pacten al Parlament. Han arrencat tangibles que ara han de fer que es concretin, cosa que sempre és difícil amb els socialistes, especialment els espanyols.

El problema dels partits independentistes és que no poden imaginar, a curt termini, una vida sense el PSC o els Comuns que els permeti "tornar-hi". Al seu desgast i el dels seus líders, s'hi suma la irrupció d'Aliança, que anirà a més segons les enquestes i que canvia la lògica de pactes. Si l'independentisme sumés, els vots de l'extrema dreta independentista no serviran per ERC i la CUP i això encareix extraordinàriament les majories operatives.

Els acords i l'estabilització tenen virtuts, és clar, però també desmobilitzen i desdibuixen l'alternativa dels independentistes, que també han girat full del 2017, però que no s'han reconciliat amb el sector més decebut dels que es van il·lusionar en els moments àlgids. Les crisis intestines de la cada cop menys rellevant ANC són simptomàtiques.

Illa pot celebrar amb satisfacció i amb pastís d'aniversari el primer any de la victòria d'un partit que fa una dècada havia tocat fons, però també sap que la feina està encara per fer (ha d'aprofitar la vida útil de Sánchez) i les grans incògnites per resoldre.

Avui no et perdis

• Anàlisi: L'opa al Sabadell: un examen a Sánchez, Illa i l'establishment; per Bernat Surroca Albet.
• Cinc dades clau per al futur de l'habitatge a la Gran Barcelona; per David Cobo.
• Reportatge: Els lobbies, una influència que creix a l'espera de la regulació; per Bernat Surroca Albet.
• L'electricitat després de l'apagada: més gas, menys solar i la mateixa (poca) nuclear; per Arnau Urgell i Ona Sindreu.
• Com impactarà Lleó XIV en l’Església catalana?; per Pep Martí. 

El passadís

Des de l'elecció de Lleó XIV, tots els sectors de l'Església, inclosa la catalana, intenten desxifrar qui és el nou Papa del catolicisme. També el nucli de sacerdots catalans activistes de dreta espanyolista alineats contra Francesc treballen intensament per portar-lo a la seva corda. De moment, els agrada —i ho subratllen— la recuperació d’algunes velles formes d'expressió i litúrgia. El jove sacerdot Pablo Pich-Aguilera fa dies que fa arqueologia en textos antics del nou Papa que puguin adaptar-se a les tesis més ortodoxes. Un text de l'aleshores bisbe Prevost assegurant que "la tasca de l'Església és introduir les persones en la natura del misteri" ha agradat molt entre els catòlics catalans més conservadors. En aquests moments, ningú vol estar entre els perdedors.

Vist i llegit

La tria del nou Papa ha generat molt interès mediàtic. La tradició i el ritual criden l’atenció. Però, fins a quin punt les formes del conclave han amarat la nostra tradició política? Això és que intenta respondre el filòsof Joan Burdeus en un text a l'Ara que, entre altres coses, reivindica el valor polític i existencial del secret per protegir processos de decisió complexos i per preservar espais de llibertat personal i transformació en una era de vigilància constant i un món “sense rituals”. El podeu llegir aquí.

El nom propi

Núria Parlon (Barcelona, 1974) era una de les grans incorporacions al govern de Salvador Illa. La consellera d’Interior no ha tingut cap gran incendi en la gestió —que sempre és l’objectiu d’aquest departament— però fins ara ha tingut un perfil més aviat discret. La consellera presenta avui la Unitat de Drons dels Bombers. La seva prioritat és fer créixer el cos dels Mossos i combatre la percepció d’inseguretat en molts barris (la benzina de l’extrema dreta) o la delinqüència organitzada pel tràfic de marihuana. Ho explica Sara Escalera en aquesta informació.

Parlon és una de les principals dirigents del PSC, que va aspirar a liderar amb una oferta més trencadora que la de Miquel Iceta el 2016, i havia fet el salt a primera línia en un moment especial complicat a la seva ciutat. El 2009 es va convertir en alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet en substitució de Bartomeu Muñoz, implicat en el cas Pretòria.