Al Vaticà ja ho tenen tot a punt. Fa dies que els 133 cardenals electors coincideixen entre ells en actes i espais diversos, es van coneixent i intercanvien impressions sense donar l’aparença de postular-se, tal com marca el protocol. La litúrgia, que continua sent feixuga i explica l’atracció que provoca tot plegat, s’ha posat en marxa i tot està preparat a la Capella Sixtina. Aquesta tarda comença el conclave per escollir el creient (només cal estar batejat, però l’elegit serà del Col·legi de Cardenals) que serà el nou Papa. Amb ell, l’Església catòlica tria lloc al món.
El papa Francesc va apuntar reformes i obertura que, si bé no es van concretar en els fets, sí que han tibat les costures provocant que, de forma natural, se sentin, entre els cardenals, crítiques a les posicions del Sant Pare. El sector més conservador, que es creu legitimat pels vents polítics que bufen, vol recuperar terreny. També algunes de les seves organitzacions, com ara l’Opus Dei, a qui Francesc va degradar per limitar-ne la influència.
La tria, que si va més enllà de divendres i de les nou votacions demostrarà fins a quin punt l’Església tindrà una governança difícil, té a veure amb la religió, és clar. Els cardenals debatran i triaran en funció de quina és la posició doctrinal per la qual s’aposta i per com es gestionen assumptes com ara els dels abusos sexuals, el paper de la dona, el celibat i els drets LGTBIQ+, les vocacions, la tresoreria, o el diàleg entre les branques del cristianisme.
Però és també, i ara més que mai ateses les fractures que han fet més evidents el segon mandat de Donald Trump, un assumpte geopolític. De com es posiciona l’Església sobre les migracions, les guerres, la justícia social o la crisi climàtica. Que l’escollit sigui dels països de l’anomenat sud global (un papa d’Àsia o Àfrica o que no fos blanc seria una novetat en l'època contemporània) seria un missatge, més tenint en compte on es manté i on recula la fe catòlica.
El nou Papa serà un líder mundial i també espiritual. El cap d’estat plenipotenciari i amb poder absolut d’un microestat al capdavant d’una organització forta i jeràrquica present en molts països i amb incidència en la vida pública. Aquesta realitat conviu amb el pes (i l’anacronisme) de la tradició i de com s’escull un Papa, que ocuparà el càrrec fins a la seva mort o fins que decideixi plegar per qüestions de salut. A la Capella Sixtina, obra mestra de Miquel Àngel, votaran només homes i ho farà tan sols l’elit d'una organització de centenars de milions de seguidors.
A Nació tindrem aquests dies al Pep Martí, qui millor retrata i entén l’Església i els poders, informant des del Vaticà. Avui us explica com estan els equilibris al Col·legi Cardenalici i també quins són els catalans més influents a la Santa Seu. Aquests dies fins i tot ha circulat a la premsa italiana el nom de Joan Josep Omella, cardenal i arquebisbe de Barcelona, com a papable. També el de Rabat, el salesià Cristóbal López Romero, que va néixer a Almeria, però que es va criar a Badalona i parla català, ha aparegut com un dels possibles aspirants d’entre els més propers a Francesc.
Però les llistes de papabiles solen tenir un punt especulatiu. La votació i les deliberacions estan envoltades d’un gran secretisme (ser indiscret està castigat amb l'excomunió) i la necessitat d’aglutinar dos terços dels vots pot fer emergir candidats imprevistos. Estigueu molt atents a un conclave que la casualitat (algú dirà que la providència) ha fet coincidir amb el vuitanta aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial que va establir un ordre mundial que ara acaba. Ahir ens n'anàvem a dormir amb l'atac amb míssils de l'Índia al Pakistan. L'elecció d'un nou Papa pot acabar de perfilar aquest nou temps, per ara molt aspre.
Avui no et perdis
- Progressistes, conservadors i diplomàtics: el difícil equilibri de forces en el conclave més incert; per Pep Martí i Vallverdú.
- Reportatge: Els catalans del Vaticà; per Pep Martí i Vallverdú.
- Crònica: La diatriba antisanchista de Feijóo topa amb els grans pactes promoguts pel Cercle; per Oriol March.
- Dades: La desconfiança social propulsa l'extrema dreta; per Ona Sindreu Cladera.
- La sacsejada nocturna que prepara Barcelona inclou obrir equipaments fins a la mitjanit; per David Cobo.
El passadís
Una de les presències més sol·licitades en aquestes jornades del Cercle d’Economia ha estat la de Carlos Torres, president del BBVA. Tot i saber que l’opa hostil contra el Banc Sabadell no genera entusiasme entre el públic, el financer ha optat per quedar-se en tot moment al conclave que organitza anualment l’entitat barcelonina. Sempre assegut en llocs destacats, els moviments de Torres, com els de Josep Oliu, president del Sabadell, han estat escrutats pels assistents. Un d’ells assenyalava, amb ironia, que a Madrid aquesta opa ja està arribant a nivells de rivalitat que són vistos com un Barça-Madrid. Encara que les comparacions, en aquest cas, poden ser poc precises si s’hi posa pel mig el futbol.
Vist i llegit
Friedrich Merz es va convertir ahir en canceller alemany. Hi arriba després de patir una petita humiliació parlamentària perquè alguns diputats de la majoria li van negar, d’entrada, el vot. El líder conservador, antagonista intern d’Angela Merkel, arriba amb l’objectiu de revifar l’economia alemanya, tractora de la UE, i en ple debat sobre com frenar l’ascens dels neonazis d’AfD, referents de Vox i Aliança Catalana. Sobre els seus reptes escrivia ahir a El País Luis Doncel a “Adeu a la normalitat alemanya”. “La rebel·lió parlamentària contra Friedrich Merz, inèdita en la història de la República Federal, és un símptoma més que l’estabilitat que definia al motor d’Europa és cosa del passat. La puixança de la ultradreta amenaça de trencar el model”, escriu.
El nom propi
El Barça no serà a la final de la Champions. Mala sort, un arbitratge nefast, massa errades defensives... Però la derrota no pot desmerèixer la colossal eliminatòria que, tant a Barcelona com a Milà, ha disputat el nou astre culer, Lamine Yamal Nasraoui (Esplugues de Llobregat, 2007). El futbolista criat a Mataró, al popular barri de Rocafonda, encara no n'ha fet divuit i ja és un ferm candidat a la Pilota d'Or perquè el Barça ha arribat lluny a la Champions, ha guanyat la Supercopa i la Copa i és el favorit per guanyar la Lliga. Com a internacional espanyol, a més, el passat estiu va guanyar l'Eurocopa. Lamine Yamal va desbordar ahir constantment els seus dos marcadors interistes, va fer un pal i va crear perill cada cop que tenia la pilota als peus. És un jugador de dibuixos animats amb un gran futur al davant i que pot donar bon joc i títols a dojo al Barça, que torna a fer-se respectar a Europa.
