L’Església catòlica ha tancat avui l’era Francesc. La Santa Seu ha anunciat la mort del Papa als 88 anys a les 7.35 hores del Dilluns de Pasqua. Ho ha anunciat en una compareixença des del Vaticà el cardenal Kevin Farrell. "El bisbe de Roma Francesc ha tornat a la casa del pare", ha dit. El pontífex, que va estar diverses setmanes hospitalitzat per problemes respiratoris, va reaparèixer diumenge al balcó per impartir una benedicció als assistents a la plaça de Sant Pere del Vaticà. Els darrers caps de setmana s'havia anat mostrant en públic després de rebre l'alta hospitalària.
Jorge Mario Bergoglio (Buenos Aires, 1936) passarà a la història com el primer Papa jesuïta, però també com el primer llatinoamericà i provinent de l’hemisferi sud del planeta. Després de dos pontificats de signe diferent però de línia nítidament conservadora, Joan Pau II i Benet XVI, l’elecció de l’argentí va suposar un gir del Vaticà cap a posicions més “progressistes”, sempre dins dels cànons eclesiàstics. Això vol dir una sensibilitat oberta al debat amb la modernitat. D’alguna manera, ha entroncat més amb la sensibilitat d’altres papes oberts com Joan XXIII i Pau VI.
Un dels moments més definitoris del seu pontificat va ser el 8 de juliol del 2013, amb la seva homilia a l’illa siciliana de Lampedusa, després d’un naufragi en què havien mort ofegats un grup de migrants. Francesc es refereix allí a la “globalització de la indiferència” i critica una societat “que ha oblidat l’experiència del plor”. Segurament, va recordar les dificultats de la seva família, avis i pares, forçats a emigrar del Piemont natal a l’Argentina en una travessia incerta. Unes circumstàncies que sovint ha recordat i que ajuden a explicar el seu missatge per una Església d’acollida que sigui “un hospital de campanya”.
L’origen social dels pares -ell, un treballador de la companyia del ferrocarril i la mare una dona de casa- el va impregnar d’un sentit de justícia social, sempre amb inquietud religiosa. Després d’acabar la formació com a tècnic químic, va acostar-se i ingressar a la Companyia de Jesús, impartint classes de literatura i filosofia en diversos centres religiosos de l’organització.
La Teologia del Poble
Bergoglio va madurar en l'Argentina convulsa dels 60, amb lluites socials i el peronisme proscrit. La petjada de Perón va ser tan profunda com contradictòria. Les joventuts peronistes van radicalitzar-se i del seu si sorgiria l’organització armada Montoneros, beneïda per Perón... Des del Madrid de Franco, on el dictador va agrair el seu suport en temps de penúries.
Francesc, peronista? Si més no, hi va tenir tractes. Especialment amb els joves de La Guàrdia de Ferro, de sensibilitat social però crítica amb Montoneros. També d’aquells anys, els del Concili, és el seu contacte amb l’anomenada Teologia del Poble, amb vincles amb la Teologia de l’Alliberament, però sense la influència marxista.
Conviure amb els monstres
Entre el 1973 i el 1979, va ser el cap dels Jesuïtes argentins. Etapa difícil, enmig de la repressió posterior al cop del 1976. Va fer tots els papers de l’auca mentre contemplava religiosos a prop de la lluita armada i uniformats matant a tort i a dret. Durant anys l’empaitaria el segrest de dos jesuïtes, Orlando Yorio i Francisco Jalics, als quals havia advertit que abandonessin la militància política. És cert que va actuar amb diplomàcia davant del general Videla i l’almirall Massera fins que va aconseguir l’alliberament dels religiosos. Al final de la dictadura, va poder dir com el polític francès Sieyès quan li van preguntar què havia fet durant el Terror de la Revolució: “Vaig sobreviure”.
El futur Papa va passar uns anys en segon pla, amb la imatge d’un jesuïta acomodatici. Fins que Antonio Quarrancino, arquebisbe de Buenos Aires, el treu de l’ombra. Quarrancino venia influït per la Conferència de l’episcopat a Medellín el 1968 i el compromís amb els pobres. Però era sobretot algú amb voluntat de poder. Amb Joan Pau II es va convertir en un conservador capaç de dir barbaritats contra els homosexuals. Però Quarrancino i Bergoglio s’entenien: fills d’italians immigrants i nervi popular. Bergoglio va ser fet bisbe auxiliar amb dret a successió. I un cop arquebisbe, va destacar pel seu caràcter proper i habilitat per navegar per la tèrbola política argentina. Les seves relacions amb els Kirchner serien complexes, però va evitar que li posessin etiqueta de reaccionari.
Papa a la segona
El 2001, Joan Pau II el va fer cardenal. El conclave del 2005 el va agafar ja dins de la Capella Sixtina. El bloc de cardenals que volia barrar el pas a Josef Ratzinger tenia de feia anys el brillant i mediàtic cardenal Martini com a candidat. Però havia passat el temps i Martini, un jesuïta, va entrar al conclave amb bastó. A l’hora de la veritat, els partidaris de Martini van votar Bergoglio. Però de seguida va quedar clar allò que va dir un senador nord-americà: “Aquí, si he après una cosa, és a saber comptar”. Ratzinger va arribar al conclave amb una majoria clara. Bergoglio va demanar als seus no allargar el procediment.
L’Esperit Sant va donar una segona oportunitat a Bergoglio. Ratzinger-Benet XVI va ser un pontificat molt conservador, obsedit per la litúrgia tradicional, però aliè a les temptacions teatrals de Karol Wojtyla, i que es va atrevir a apartar del sacerdoci el corruptor fundador dels Legionaris de Crist. Ratzinger era un pensador i no va gaudir gaire del govern, on va haver de gestionar els escàndols de pederàstia i algun espionatge intern, com el que va protagonitzar el seu majordom, Paolo Gabriele, acusat de sostreure documents secrets. La realitat sempre supera la ficció. Als 85 anys, Benet XVI va considerar que ja n’hi havia prou.
Pocs van veure venir Bergoglio. Però l’arquebisbe de Buenos Aires era ideal pels qui creien que després de 35 anys de papats conservadors, calia una suau inflexió. Als 76 anys, a més, tenia l’avantatge de no “amenaçar” amb un pontificat etern com el de Joan Pau II. La primera votació, el 12 de febrer del 2013, sembla que va mostrar el conservador cardenal Angelo Scola en primera votació. Però feia curt. L’endemà, al matí, un dels cardenals que sabia comptar, el brasiler Claudio Hummes, un altre supervivent de mil batalles, es va acostar a Bergoglio per dir-li: “Aquesta tarda seràs Papa”.
Francesc es va definir a Lampedusa. D’allí era Tomaso di Lampedusa, autor de la novel·la Il Gatopardo, on apareix aquella frase tan repetida: "A vegades, cal que tot canviï perquè no canviï res”. És aviat per saber com impactarà en l’Església i el món el seu pontificat. És cert que el Papa ha introduït un missatge d’acollida en moral sexual, obrint-se a la benedicció dels homosexuals i els divorciats. Ha mostrat sensibilitat per les "perifèries" i les ha dut fins al Col·legi Cardenalici, amb presència creixent del Tercer Món. Un dels darrers actes ha estat demanar als bisbes nord-americans que s’oposin a les deportacions de Trump. Com actuarà l’Església en l'escenari trumpià? Aquesta és una de les preguntes que el conclave haurà d'atendre en el que serà una fenomenal batalla política.
