La mort del papa Francesc obre una etapa incerta a l’Església catòlica. S’obre ara el període d’organització dels funerals -en un ritual que el mateix pontífex va reformar per simplificar-lo- i del conclave que reunirà a Roma tots els membres del Col·legi Cardenalici amb menys de 80 anys, que són els que tenen dret a vot, un cop tancats a la Capella Sixtina. 

Com serà recordat Jorge Mario Bergoglio? Han estat dotze anys d’un pontificat de sensibilitat reformista, amb gestos d’obertura que han irritat els sectors més tradicionalistes del catolicisme. I alhora també d’ambigüitats i de manteniment del gruix de la doctrina, el que ha fet que des de posicions progressistes s’hagi criticat també Francesc. Aquestes són 10 coses per les quals es recordarà Francesc. 

Un Papa vingut de “la fi del món” i futboler

En sortir al balcó de Sant Pere després de ser elegit, Bergoglio va dir que els cardenals havien anat a buscar un pontífex vingut de “la fi del món”. Francesc ha estat el primer Papa llatinoamericà. També és un home que ha lluït identitat argentina, amant del tango i hooligan del San Lorenzo de Almagro, club de Buenos Aires del qual és soci, amb el número 88.235. 

El primer Papa jesuïta

Francesc ha estat el primer Papa membre de la Companyia de Jesús. Potent organització del catolicisme, els jesuïtes van ser vistos històricament com un poder fàctic dins de l’Església. Els seus conflictes amb algunes monarquies van fer que el mateix Papa, en aquest cas Clement XVI, suprimís la Companyia el 1773. El 1814, però, es va anul·lar la supressió. Per molts sectors de l’Església, els jesuïtes eren massa forts per tenir, a més, un Papa. 

El canvi comença a casa: dormir fora del Palau Apostòlic

Va ser una de les primeres decisions de Francesc després de ser elegit: no dormiria al Palau Apostòlic, l’edifici que des de feia dècades acollia les habitacions privades del Papa. Bergoglio va optar per la Casa de Santa Marta, una residència dins del Vaticà molt més sòbria i on podia conviure de manera més propera amb molts sacerdots.  

Lampedusa: contra la “globalització de la indiferència”

Va ser un dels moments fundacionals del pontificat. El 8 de juliol del 2013, després que un grup d’immigrants s’ofeguessin a prop de l’illa siciliana, el Papa va volar a Lampedusa i va llegir una homilia en què atacava la “globalització de la indiferència” pels desvalguts, els vulnerables i els migrants. Des d’aleshores, el discurs d’acollida als migrants ha estat un dels trets del seu pontificat. 

"Qui soc jo per jutjar un gai?"

Francesc ha matisat el discurs de l’Església sobre el col·lectiu homosexual. El juliol del 2013, va dir als periodistes que li preguntaven per un suposat lobby gai al Vaticà: “Si una persona és gai, busca el Senyor i té bona voluntat, qui soc jo per jutjar-lo?”. En diverses declaracions, Francesc ha condemnat les lleis que persegueixen els homosexuals i ha afirmat que “no és un delicte”, però ha refermat que, per l’Església, l’homosexualitat és “un pecat”. La suau obertura del papa en moral sexual ha generat controvèrsia amb el sector més conservador de l’episcopat. La seva declaració Fiducia Supplicans (Confiança suplicant) sobre l’acollida als altres inclou l’acceptació de la benedicció a parelles homosexuals, sense que això impliqui cap reconeixement jurídic.    

Canonitzar dos papes

El Papa va canonitzar dos predecessors seus, probablement els més carismàtics dels darrers temps: Joan XXIII i Joan Pau II. Va ser el 2014 i, en fer-ho, satisfeia progressistes i conservadors. Joan XXIII va ser el Papa del Concili Vaticà II i Joan Pau II el polonès anticomunista que va posar fi a les reformes conciliars. Francesc també ha sabut actuar amb ambigüitat calculada.

Un Papa ecologista

Si l’acollida als migrants ha estat un dels punts forts del seu mandat, la defensa d’una “ecologia integral” n’ha estat una altra. El 2015 va publicar l’encíclica Laudatio si (Lloat siguis), on defensava la Terra com a “casa comuna” i la necessitat de preservar una “comunió universal”, alhora que animava a polítiques actives pel clima. 

Dones al poder

Durant aquest pontificat, les dones han començat a entrar en el govern pontifici. La monja Simona Brambilli va ser nomenada prefecta (“ministra”) del Dicasteri per a la Vida Consagrada. Recentment, pocs dies abans d’ingressar al Gemelli, va nomenar la franciscana Raffaella Petrini com a governadora de la Ciutat del Vaticà (amb autoritat sobre la Gendarmeria, els Bombers i els Museus Vaticans). El Papa va elogiar el paper de les dones en els càrrecs de govern (“ho fan millor”), però en cap moment ha plantejat una obertura pel que fa al sacerdoci femení o la possibilitat que els capellans es casin.

La revenja sobre l’Opus

Durant molts anys, els jesuïtes i l’Opus Dei han polaritzat les forces ideològiques dins de l’Església, en una pugna interna que ha tingut episodis de crispació, com quan Joan Pau II va apostar pels de Josemaría Escrivá de Balaguer, al qual va canonitzar, i va intervenir durant un temps la Companyia de Jesús. Amb Bergoglio, però, les tornes van canviar. L’Opus va veure perdre la condició de bisbe per al seu prelat i li ha estat arrabassat el control del santuari de Torreciutat. L’Obra ha sortit damnificada de l’era Francesc. 

Contra les deportacions massives

Un dels darrers actes de Francesc ha estat especialment polític: enviar una carta als bisbes nord-americans recordant la posició de l’Església d’acollida als migrants i el rebuig a les deportacions massives anunciades per Donald Trump. Es dona el cas que la Conferència Episcopal nord-americana està encapçalada per un notori conservador, Timothy Broglio. Però val a dir que Broglio s’ha pronunciat en contra de la política migratòria trumpiana. Això també formarà part del llegat del papa argentí.