Deportacions massives és la nova paraula de moda en el lèxic de l'extrema dreta. No es pot negar que els marcs mentals generats per les seves factories ideològiques troben ressò i tenen la capacitat de penetrar en el mainstream dels grans debat polítics i socials. Molt més en el cas de la immigració. Si la dreta més radical ha convertit el terme en una de les banderes favorites, també la dreta democràtica ha fet seguidisme del llenguatge més extrem.
Miguel Tellado, portaveu del PP al Congrés i peça clau de l'equip d'Alberto Núñez Feijóo, va esmentar les "deportacions massives" que s'estava plantejant Alemanya mentre Pedro Sánchez, segons el PP, es dedicava a crear un "efecte crida" amb el seu viatge per diversos països africans. Les dades posen les coses al seu lloc. Segons Eurostat, en el primer trimestre d'aquest any, Espanya va expulsar 2.515 migrants irregulars.
Amb aquestes xifres, Espanya és el cinquè país de la UE que més ha deportat. I dels tres més exposats a rebre migrants d'Àfrica, qui n'ha fet més, per davant d'Itàlia i Grècia. Diversos governs europeus han anunciat deportacions massives de migrants irregulars. Però la realitat dels fets els ha deixat en evidència. La legislació europea encara és un obstacle contra la demagògia. Vegem-ne alguns exemples.
L'obsessió de Sunak
El darrer govern conservador del Regne Unit va fer de l'anunci de deportacions massives una de les seves darreres cartes electorals. Va arribar a ser una obsessió per Rishi Sunak, el primer ministre. Bé, l'obsessió real de Sunak era revertir un panorama electoral que es veia negre, com va ser, amb la victòria laborista del juliol. Fa anys que els tories havien fet un gir clar a la dreta, preocupats per la revifalla de la dreta xenòfoba i euroescèptica que encara ara representa Nigel Farage. Sunak va anunciar un Pla Ruanda per enviar a l'Àfrica els qui arribessin al país de manera irregular.
Però els avions mai van enlairar-se. Amb la llei a la mà (Convenció de Ginebra, 1951), es pot deportar algú que ha entrat de manera il·legal, però sempre que la seva vida no corri perill. Per això es va triar Ruanda, per no ser en principi una de les destinacions més perilloses. Però el Tribunal Europeu de Drets Humans ja va anul·lar el primer intent de vol el 2022, quan era primer ministre Boris Johnson, i ho va seguir fent amb Sunak. A més, el cost d'un viatge així era elevadíssim i els anuncis de deportacions no van tenir cap impacte en una reducció dels intents d'arribada. Sunak va veure com el seu partit es fragmentava. Els més moderats no volien ni sentir a parlar d'abandonar la Convenció Europea de drets humans i l'ala ultra ho exigia. De moment, el nou primer ministre, Keir Starmer, ha donat per mort el Pla Ruanda.
Alemanya, sota la pressió de l'auge neonazi
El discurs polític a Alemanya sol ser dels més sobris d'Europa. Però darrerament també allí creix la pressió. La coalició de centreesquerra que dirigeix amb cada dia més dificultats el socialdemòcrata Olaf Scholz afronta unes eleccions difícils l'any vinent. Unes altres, tan properes com aquest diumenge a Turinga i Saxònia, a l'est, poden ser pitjor, amb Alternativa per Alemanya com a favorita. Els neonazis exigeixen deportacions massives i tenen els vents de cara, molt més després de l'atemptat a Solingen: 3 morts i l'autoria d'un sirià. Scholz ha anunciat un enduriment de les condicions d'asil i expulsions. Però per retornar a un país d'origen cal un acord amb aquest país (com era el cas de Ruanda). I Berlín no manté relacions ni amb Síria ni amb l'Afganistan.
El somni albanès de Giorgia Meloni
La primera ministra italiana, Giorgia Meloni, s'ha volgut emmirallar amb el Pla Ruanda de Sunak, amb qui va mantenir una bona sintonia. La Ruanda de Meloni es diu Albània, estat fora de la UE. És el país on la líder de l'extrema dreta italiana ha pensat per ubicar-hi centres d'internament per a migrants irregulars mentre s'estudia la seva petició d'acollida. De moment, encara no s'han obert els dos centres previstos. Però la iniciativa va ser rebuda amb bons ulls per la mateixa Ursula von der Leyen i el govern albanès ha acceptat la iniciativa. Caldrà veure si el resultat de les eleccions europees, on Fratelli d'Italia va arribar primer però amb un bon resultat de l'opositor Partit Democràtic, i el fre que ha tingut el bloc ultra a l'Eurocambra baixen els fums a Meloni.
Dinamarca: l'esquerra que endureix l'asil
Mette Frederiksen és la primera ministra danesa i líder del Partit Socialdemòcrata. El seu model per regular l'entrada de migrants irregulars ha estat un clar gir restrictiu, que en algun cas ha inclòs la declaració de regions sirianes com a lloc segur (acabant així amb el dret d'asil de molts migrants). Frederiksen ha defensat els acords amb tercers països per posar fi a les onades migratòries, el que els crítics a aquesta política anomenen una externalització de fronteres (i de responsabilitats). Aquest model ha fet que els socialdemòcrates hagin aturat l'erosió electoral que havien patit. Però quan es parla de Dinamarca cal tenir en compte que és un cas molt específic: una població de sis milions amb un estat del benestar potent.
L'extrema dreta no afluixarà en el front migratori. Ha olorat la sang i creu que pot ser un bon ham electoral. Deportacions deu sonar bé a l'imaginari dels dirigents ultres. Més sorprenent és que s'afegeixin a aquesta campanya partits més centrats. Però ni tan sols en els països més restrictius de la UE són factibles les deportacions massives i els qui les pregonen ho saben perfectament.