Keir Starmer, el «progressisme realista»

El líder laborista, protagonista del gir cap al centresquerra, aconsegueix retornar el partit al poder després d'una llarga era conservadora

Keir Starmer servint begudes durant la campanya electoral.
Keir Starmer servint begudes durant la campanya electoral. | europa press
05 de juliol de 2024, 07:00
Actualitzat: 13:49h

"Sé el que se sent quan hi ha problemes a casa per arribar a final de mes i truca el carter". Keir Starmer ha repetit aquesta frase al llarg de la campanya electoral que el durà a Downing Street. Unes paraules que ha acompanyat d'unes altres: "Sé qui soc". Una manera de romandre lleial als orígens de la seva família, una llar humil al sud-est de Londres. Un estil suau de liderar l'oposició laborista allunyat de grans paraules però que ha resultat efectiva. El líder del Partit Laborista és el nou primer ministre britànic després d'arrasar en unes eleccions que han posat fi a 14 anys de govern conservador.

El seu pare treballava en un taller de fàbrica i la mare era infermera, fins que va contraure una malaltia rara i va haver de ser atesa a l'hospital. El jove Starmer la visitava i va ser allí, segons explica, on va ser conscient de la importància del mític NHS, el servei nacional de salut que un govern laborista, el de Clement Atlee, va aixecar per construir l'estat del benestar britànic després del 1945. 

Bona part de la carrera de Starmer no s'entendria sense l'obra feta pels governs laboristes que van governar amb Attlee (1945-51) i van posar les bases d'un sistema social que quan els conservadors van retornar no es van atrevir a desmantellar. L'hisoriador Tony Judt va explicar molt bé la contribució del Labour per fer possible que bons estudiants de famílies treballadores poguessin accedir a escoles superiors i universitats de qualitat. Així Keir Starmer va poder entrar a universitats com Leeds i Oxford, gràcies també a un bon currículum. 

Contra MacDonald's

Va cursar Lleis i es va especialitzar en aspectes vinculats als drets humans, participant en algunes causes que van tenir impacte mediàtic. Potser la més coneguda va ser el cas McLibel, quan McDonald's va acusar de difamació dos joves activistes ambientals, Helen Steel i Steve Morris, que havien publicat un full criticant la companyia per la seva afectació contra el medi ambient, les conseqüències negatives per la dieta del menjar als seus establiments i les condicions de vida dels seus treballadors. Segons la llei britànica, els acusats de difamació no tenien dret a assistència legal i el tribunal va condemnar-los a pagar una indemnització.  

El cas es va allargar. Steel i Morris van anar al Tribunal Europeu de Drets Humans i van recórrer als serveis de l'advocat Keir Starmer. Sis anys més tard, el 2005, el tribunal europeu va emetre sentència considerant que el judici havia infringit el dret a un judici just que estableix el Conveni Europeu de Drets Humans.     

Casos així van donar una imatge de Starmer com un advocat valent. Però els seus crítics -com el seu biògraf Oliver Eagleton, des de les pàgines de The New York Times- també recorden altres papers seus. Sent fiscal de la Corona, no va presentar càrrecs contra la policia va matar Jean Charles de Menezes, immigrant brasiler que va ser confós amb un terrorista. 

Starmer va arribar al Parlament fa deu anys i aviat es va convertir en una figura destacada, amb l'ajuda d'Ed Milliband, veí seu i líder del laborisme durant una breu etapa. Durant els anys de Jeremy Corbyn com a líder, Starmer va formar part del seu equip, representant els sectors moderats que suportaven malament el veterà polític de l'ala radical. La derrota contundent del Labour el 2019 va deixar via lliure al retorn dels moderats al cim del partit i el 2020 Starmer va ser elegit líder del Partit Laborista.

Ha anat acumulant capital polític amb una estratègia de càlcul i sense arriscar massa. No li ha calgut, ja que mentre se l'acusava de ser molt poruc i gens imaginatiu, ell veia passar els diversos primers ministres conservadors, incapaços de gestionar amb eficàcia un Brexit que havien enarborat. Després de la caiguda de Boris Johnson i Liz Truss, diferents matisos de la demagògia populista, va semblar que els conservadors no podien fer res més que esgotar la legislatura. Ho van fer amb Rishi Sunak, un primer ministre per una etapa de transició.

Algú del seu equip ha definit la política que farà Starmer com un "progressisme realista". No hi haurà res del radicalisme de Corbyn en el nou govern laborista. Fins i tot el populista de dretes The Sun l'ha aplaudit. I possiblement tampoc tindrà molt de l'estètica neoliberal i tecnòcrata de la Tercera Via de Tony Blair. Starmer s'asssemblarà més a premiers com Harold Wilson, James Callaghan o Gordon Brown, laboristes de la vella escola. Més que fundar coses noves -ha parlat de "serietat i estabilitat"-, potser voldrà que el país torni a ser previsible. Si és així, amb el món que ve, farà un miracle.