Partits, sindicats, patronals, entitats i Govern signen avui el Pacte Nacional per la Llengua. La iniciativa neix fruit de la constatació de la pèrdua de força de l’ús social del català. La població creix i, tot i el context d’onades migratòries alimentades pel nostre model econòmic, el nombre de catalanoparlants encara puja lleument. Però en l’ús social —el percentatge de persones que el parlen de forma habitual— el català recula i, en alguns àmbits i en el millor dels casos, s’estanca. És, per exemple, el cas dels més joves. Molts parlants no l’usen perquè el context no els ho fa prou adient o perquè renuncien amb facilitat a la seva llengua. És un camí ràpid a la minorització si no es capgira la tendència, i això ha posat en alerta els parlants.
[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]
La llengua necessita enfortir-se als centres de treball, als mitjans i al món digital, a l’administració, i també a l’escola. El model d’immersió lingüística, que va funcionar durant el darrer tram del segle XX i a principis d’aquest, ha perdut vigor. Hi ha qui defensa, fins i tot, que cal optar per altres vies perquè ha col·lapsat per la dificultat de gestionar la diversitat de l’alumnat i la manca de recursos i actitud d’alguns docents. A això sumeu-hi l’ofensiva de l’espanyolisme, que ha trobat en l’administració de Justícia una aliada per fer valdre el castellà.
El Pacte era una idea de l’anterior legislatura, però va quedar-se al tinter per l’avançament electoral. L’actual Govern de Salvador Illa, que en el marc dels pactes entre el PSC i ERC va assumir la idea de Pere Aragonès de crear una Conselleria de Política Lingüística per atorgar a la llengua i a les seves polítiques de promoció un caràcter transversal i central, va manifestar que volia tancar-lo de pressa. Ha trigat més del que preveia perquè ha esperat que Junts s’hi sumés, però al final no ha estat possible.
L’entesa, que contempla una inversió superior als 250 milions en el primer any i la fiscalització permanent de partits i les entitats, començarà a caminar amb els principals actors però sense els juntaires, la CUP o la USTEC. Sí que hi han volgut ser Òmnium i la Plataforma per la Llengua, que ahir van rebre emboscades digitals, o la Coordinadora d'Associacions per la Llengua, el CIEMEN i la Intersindical. Davant un Pacte i un partit de Govern que, lògicament, poden plantejar uns dubtes que han fet notar alguns dels signants hi ha dues alternatives: incidir, sumar i fiscalitzar; o situar-se sistemàticament en el no i no avalar res que lideri un altre.
No arribar a acords rellevants és l’estratègia del partit de Carles Puigdemont en aquesta legislatura i en l’anterior, des que van perdre la presidència a les urnes. Ara, l’argument és que el Pacte no inclou la resposta davant una eventual sentència del TC contra la immersió. Quan l’anterior secretari general de Junts, Jordi Sànchez, va acordar una resposta legal a les sentències contra l’escola en català amb el PSC, ERC i els Comuns el van fer rectificar. Setmanes després l’acord es va refer, però Sànchez havia posat ja el clau definitiu al seu taüt polític.
Com que la independència no és a la vista i no es tracta de desobeir (fa vuit anys que ni Junts ni cap dels seus dirigents ho fa i, de fet, ara pacten amb el PSOE a Madrid i esperen amnisties i indults), el que cal veure quan la sentència adversa arribi (si ho fa) és com s'acorda una resposta exigent i valenta però també consensuada. L’escola en català és, amb la CCMA, l'eina institucional més potent de normalització lingüística i nacional i és exigible la màxima generositat i intel·ligència política per no desprendre-se’n i afeblir encara més la posició.
Semblaria doncs que el marc d’un pacte ampli, amb mesures concretes, amb mecanismes de fiscalització, amb un conseller compromès per guanyar la batalla del català i amb idees, i amb les entitats que lideren l’activisme per la llengua, és l’ideal perquè una resposta que vagi més enllà del lament estèril i frustrant. Per ser alternativa no es pot acordar tot amb qui governa, és clar, però cal distingir els temes menors, ideològics o de consum intern dels que són realment de país i assumir també el rol de cadascú. Qui lidera l’oposició també ho ha de fer des del patriotisme.
Avui no et perdis
- Illa avança sense Junts en el primer gran consens de la legislatura; per Bernat Surroca Albet.
- Puigdemont carrega contra el Govern per aplicar la «motoserra» a tots els propietaris d'habitatges; per Oriol March.
- Feijóo activa el «mode eleccions» sense desactivar l'actiu tòxic de Mazón; per Tania Tapia.
- Entrevista: Daniel Pérez (l'Energètica): «Hem d'accelerar l'electrificació perquè també ajudarà a estabilitzar el sistema»; per Arnau Urgell i Vidal.
- Crítica: La resurrecció d'una llegenda del Barça de bàsquet: la caiguda en desgràcia de Charles Thomas; per Víctor Rodrigo.
El passadís
Foment va celebrar ahir la seva assemblea general, que va començar amb una intervenció de Josep Sánchez Llibre. El dirigent empresarial va finalitzar el seu discurs amb una referència curiosa al nou Papa, Lleó XIV. Va aplaudir que hagués agafat aquest nom i va recordar l'encíclica de Lleó XIII Rerum novarum, que defineix la doctrina social de l'Església. Potser va exagerar quan va dir que l'encíclica fou la base del pacte social viscut a Europa després de la Segona Guerra Mundial. Però sí que escombrava cap a casa, ja que va ser el Papa que va aplanar el camí perquè sorgissin els futurs partits democristians. I a Foment n'hi ha molts de democristians, començant pel mateix Sánchez Llibre i per molts antics quadres d'UDC, com Jordi Casas, Toni Picó, Fèlix Riera, Jordi Alberich, Benet Maymí o Salvador Sedó. Si és encara prematur per saber si el nou Papa és democristià, sí que sembla clar que la cúpula de Foment és de Lleó XIV.
El nom del dia
Josep Sánchez Llibre (Vilassar de Mar, 1949) viu el millor moment de la seva carrera. Com a polític va tenir, en tant que mà dreta de Josep Antoni Duran i Lleida a Madrid i home de la seva confiança a Unió, moments dolços i de notorietat. Però al capdavant de Foment es mou com peix a l’aigua i està plenament acomodat en el paper de lobbista de les empreses catalanes (ell assegura que no només les grans). Sánchez Llibre té bona relació amb els socialistes i l’establishment va empènyer perquè Salvador Illa arribés a Palau i girar full del procés, però ara voldria que mirés més cap a Junts i no tant a l’esquerra. Junts, però, contempla pactes amb el PSOE però no amb el PSC.
A Sánchez Llibre, hàbil en les relacions públiques, l’ha reforçat de forma extraordinària a Madrid la seva bona relació amb el partit de Puigdemont, que ha secundat els posicionaments dels empresaris en temes com la reducció de la jornada laboral o els impostos a les energètiques i rebaixat o frenat iniciatives del govern de coalició. Ahir, Lleó XIV a banda, el líder patronal va pressionar Illa perquè faci realitat l’ampliació de l’Aeroport del Prat, que podria passaria dels 55 als 70 milions de passatgers, i abaixi impostos.
Vist i llegit
El govern de Benjamin Netanyahu respira més tranquil des de la tornada de Donald Trump a la Casa Blanca, però la guerra a la Franja de Gaza ha fet que, malgrat ser l’agredit, estigui perdent el relat. El qüestionament és també intern per com gestiona la resposta als terroristes i castiga tota la població palestina. Una de les veus més crítiques, i de més predicament, contra la coalició de la dreta i la ultradreta és el diari Haaretz, de tendència progressista i liberal. Fa dies que fa editorials dures i fins i tot ha titllat la política del seu govern a Cisjordània “d’apartheid a l’estil israelià”. Ahir la titulava “La por, la censura i la repressió mantenen els israelians a les fosques sobre Gaza” i denunciava pràctiques militars, legislatives i mediàtiques de l’actual govern. “Així és com es construeix la bombolla. Els israelians viuen aïllats del que passa fora dels murs de la censura. L'única manera d'aturar el deteriorament és primer saber què passa. És hora de posar fi a l'ocultació, al silenciament, a la persecució política i a l'enginyeria de la consciència”, escrivien. La feina del periodisme també és dir allò que una part de la seva comunitat preferiria no saber.
[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]
