Kneecap és una de les pel·lícules de l'any. En parlaré al "Vist i llegit" i explica com un grup de rapers de Belfast, a Irlanda del Nord, ha ajudat a promoure el gaèlic entre els joves. I ho ha fet, és clar, des de l'atreviment i la incorrecció que ha de dur associada la música urbana, com és i va ser en català amb grups no sempre entesos, com ara Pawn gang. Segurament les llengües quan estan contra les cordes perquè conviuen amb altres que són més "globals", com és el cas del castellà, l'anglès o el francès, necessiten atreviment i incorrecció de la seva comunitat de parlants a més d'una dosi ben alta de militància per sortir-se'n.
La situació del català no és, per sort, la de l'irlandès malgrat la seva mala salut en entorns metropolitans o a la Catalunya Nord. Perquè el català és encara una llengua molt més viva, amb molts més recursos i milions de parlants i que gaudeix d'un compromís encara alt de la seva comunitat i, fins i tot, de les institucions. El gaèlic és oficial a la república d'Irlanda i a la UE i, fins i tot, té un cert estatus a l'Ulster, els comtats del nord de l'illa sota administració britànica. Però no en té prou.
Us explico tot això perquè la Mar Riera, que amb la Míriam Martín Lloret, també filòloga, ens porten setmanalment a Nació els debats entorn del català i us donen algunes eines per parlar-lo millor i protegir-lo més, escriu avui un interessant article. El titula "Els cinc prejudicis que hem de desterrar per salvar el català" i convida a una actitud més compromesa i també més exigent com a parlants i a dir prou a fer i empassar-se segons què per assegurar la nostra llengua.
Fa anys que el català és víctima d'un cert consens social i polític que ha fet que la idea de promoure'l (cosa ben necessària) es contraposés a la d'exigir-lo (fins i tot als serveis públics!) i que s'estengués la creença que la llengua pròpia no ha d'"imposar" res sinó que ha de seduir i prou. Passa, però, que quan està en una posició de debilitat i no compta ni amb estat propi ni propici necessita fer-se respectar una mica, fer-se necessària i no només simpàtica. Perquè de la simpatia a la folklorització hi pot anar ben poc.
No és acceptable que menys del 10% de les sentències judicials siguin en català, que als funcionaris de l'Estat no els calgui usar-lo o entendre'l, o que normalitzem que hi hagi mestres que tirin la tovallola davant la complexa realitat de les aules i deixi de ser vehicular a molts centres. Tampoc ens pot semblar massa exigir a les ràdios musicals que compleixin la llei i emetin com a mínim el 25% de la música en la nostra llengua o que, per consolidar-se treballant a un hospital, calgui acreditar coneixements mínims en una llengua romànica diferent del castellà per atendre els pacients.
I no ens hauria d'incomodar fer valdre el nostre dret a expressar-nos en la nostra llengua en qualsevol establiment. És més maleducat qui no entén una de les dues llengües oficials del país encara que no la vulgui o la pugui parlar o qui vol exercir els seus drets lingüístics emparats per la llei? La seducció i l'empatia no s'han de perdre mai, sobretot amb els que acaben d'arribar al nostre país i tenen moltes urgències per atendre. Però que no ens prenguin el número a l'hora de defensar amb energia el que més clarament ens defineix com a nació si no volem lliscar dòcilment de l'emergència a l'agonia lingüística. Tot avança més de pressa del que creiem.
I si és més útil «governar» des de l'oposició?; per Lluís Girona Boffi.
L'estranya «normalitat» de no tenir pressupostos; per Bernat Surroca.
El Banc Sabadell desencadenarà el retorn de més empreses?; per Pep Martí.
Entrevista a Craig Calhoun: «Europa podria ser l'esperança davant Trump, però està paralitzada»; per Pep Martí.
Entrevista a Santi Balmes (Love of Lesbian): «Estic trobant el Josep Pla que tinc a dins»; per Guillem Maneja Juvanteny.
Vist i llegit
Com us deia, Kneecap és una de les pel·lícules de l'any i la podeu trobar a Filmin en castellà i en gaèlic. La història de tres rapers de Belfast (que els mateixos Móglaí Bap, Mo Chara i DJ Próvai interpreten dirigits per Rich Peppiatt) combina bona factura, música urbana de primer nivell i compromís irlandès posat al dia. També hi trobareu sexe, drogues i una mica de brutalitat que, tal vegada, us evoqui Trainspotting. Ha tingut sis nominacions als BAFTA i ha estat inclosa a la short list dels Oscar entre altres reconeixements. Us deixo dues cites de la pel·lícula: "Cada paraula pronunciada en irlandès és una bala disparada per la llibertat d'Irlanda", i "ens van dir que l'irlandès era com l'últim dodo a un zoo tancat darrere d'un vidre i que, per ajudar-lo a sobreviure, calia anar allà, carregar-se el vidre i alliberar-lo". Tant de bo també històries així al nostre cinema aprofitant el bon moment que us explicava l'Eloi Sadurní. Veieu-la!
El passadís
Torna la mare de totes les campanyes de la societat civil catalana: la de l'Ateneu Barcelonès. El 20 de març els socis d'una de les entitats històricament més vinculades al naixement del catalanisme polític trien la nova junta de la qual van formar part personalitats com Valentí Almirall o Enric Prat de la Riba. Des de la recuperació de les llibertats ha tingut al capdavant figures emblemàtiques com Jordi Maragall, Heribert Barrera o Oriol Bohigas. L'Ateneu sempre ha tingut una mica de microcosmos de la societat civil i això ha fet també que s'hi escenifiquin lluites culturals i pugnes polítiques amb eleccions competides.
Ara, l'actual presidenta, la cineasta Isona Passola, es presenta a la reelecció. Fins al 3 de febrer es poden presentar candidatures i tot indica, tret de sorpresa, que hi haurà batalla. Un grup de socis s'ha aglutinat entorn l'historiador Jordi Casassas, que ja va presidir l'entitat, amb figures com Joan Maluquer i Oriol Amat, entre d'altres. Tots dos candidats, doncs, tenen perfil catalanista. Però ja sabem prou que això no és precisament incompatible amb la confrontació.
El nom propi
Emma Vilarasau (Sant Cugat, 1959) és la gran estrella de l'escena del nostre país. Amb Casa en flames la setmana passada es va endur el Gaudí a la millor protagonista femenina i aquest cap de setmana també l'han premiada als premis Feroz. Va guanyar i en el seu discurs no va evitar carregar contra el jutge Carretero, que fa uns dies va protagonitzar un infame interrogatori a l'actriu i periodista Elisa Mouliaá, que va denunciar una agressió sexual d'Íñigo Errejón. Ja ha estat reconeguda amb la Creu de Sant Jordi i el Premi Nacional de Cultura. Formada al Teatre Lliure, a Vilarasau la van fer molt popular les sèries de televisió Nissaga de poder, Secrets de família o Ventdelplà. De Casa en flames va explicar que és una família que s'estima, però que no sap estimar-se i que això passa a moltes famílies. Vilarasau, que ha carregat contra l'edatisme en la seva professió, també està nominada com a millor actriu als Goya.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.