Expliquen a la seva biografia que el nom de la banda ve donat per una anècdota de Santi Balmes (1970, Sant Vicenç dels Horts) quan, sense voler, va gravar una peli porno de lesbianisme a la mateixa cinta on abans estava filmat el seu bateig. Així es presenten a la seva pàgina web, amb la provocació i la ironia que caracteritza la banda que conquereix escenaris des del 1997 de forma pràcticament ininterrompuda. “Això és una llegenda que algú va dir un dia i es va difondre, però para’t a pensar si en aquella època hi havia porno! (Riu). El nom ve d’un dia que anava amb moto i, per desgràcia, em va venir al cap i vaig pensar que era una gran idea”, apunta Balmes, qui reconeix que Love of Lesbian sonava provocador i tenia una vessant alliberadora en aquella època.
Si no s’hagués dedicat a la música, s’hauria decantat per ser director de cinema o taxista, “tot i ser molt sacrificat, té aquella cosa de ser autònom i de conèixer a gent diferent cada dia”. De fet, preguntat per com s’imagina d’aquí a 10 anys, respon que viatjant amb el taxi amunt i avall, malgrat reconeix entre somriures que potser ja estarem tots totalment virtualitzats. De moment, però, acaben de publicar Ejército de salvación, el darrer àlbum de la banda que presenten abans de l’aturada que han anunciat fins al 2029. D’aquesta pausa, dels projectes futurs i del recorregut d’un grup que Santi Balmes defineix amb un caràcter de “seny i rauxa”, hi reflexiona en una conversa distesa i sincera, com si aquell cantant que sempre he vist dalt l’escenari es tractés d’un amic més.
Una bona amiga sempre m’ha dit que Love of Lesbian fa tardor. Ho comparteix?
Sí, fa tardor, fa crepuscle. Som aquella caiguda de sol, aquells dies de llar de foc. No ho sé, és de recolliment, d'abraçada, sempre vol ser el més proper a una abraçada. Potser és que vaig néixer a la tardor!
Si pogués donar-li un consell al Santi Balmes de 28 anys enrere quan naixia Love of Lesbian, què li diria?
Vam sorgir en una època on hi havia bandes de la nostra generació que deien que la veu havia de sonar al mateix nivell que els instruments. Pels Two Guys, pels My Bloody Valentine o per altres bandes funcionava, però pel nostre caràcter no anava bé. Intentar calçar un triangle dins el forat d'una rodona era complicat. Hi va haver gent i alguns periodistes que no ens van arribar a acceptar mai! Amb el temps, hem anat apostant més per la nostra personalitat, i si en alguna cosa hem evolucionat, és amb perdre les pors i en extremar cada vegada més la diferència en comptes d'intentar assemblar-nos a la resta, intentant ser cada vegada més nosaltres.
Per tant, a aquell Santi li diria que tot allò que l'acomplexava tant, com era el fet que la seva banda no sonava com d’altres bandes d'aquell moment que s'estaven posant de moda, o tot allò que li feia tanta por i que era inevitable com que no sabíem sonar el que sonava en aquella època, que estigués tranquil, que seguís endavant i que ja obtindria els seus fruits. Ara és molt fàcil mirar enrere i pensar, hòstia, no estàvem equivocats, però en aquella època ho vam viure amb una certa angoixa.
Sempre han jugat a ser provocadors i juganers…
Sí, sempre ho hem estat amb una part de catarsi dins de la creació. Hem intentant trobar aquell super jo a través de la catarsi creativa i, a vegades, em porta a ser molt més atrevit i a tenir unes marges del que és correcte i del que és incorrecte molt més amples del teu jo normal, del teu jo ciutadà urbanita que va pel món intentant ser ponderat. Juguem a ampliar una mica els marges, tant pel tema dramàtic com amb l’humor. Som bastant seny i rauxa en realitat.
"Juguem a ampliar una mica els marges, tant pel que fa al drama com amb l’humor"
A l’hora de compondre,sempre parteixo del caos, de la inconsciència absoluta i de la espontaneïtat. No surto mai amb un pla establert. Allò que es diu que hi ha creadors de mapes i creadors de brúixola. Els de mapes no poden iniciar una tasca creativa si no és tenint molt clar on comencen i on van a parar. Jo tiro, sé què vull anar al sud-est i enfoco la brúixola cap allà, però el que em trobo, les hòsties que em foto, amb qui em poso a treballar, quants fracassos tindré, etcètera, és tot absolutament incert i és quan més interessant em sembla.
Ejército de salvación son un total d'11 temes, on es parla de les relacions d'amistat i de tots aquells que tenim a prop, dels que estimem. És un disc dedicat a la banda. Per què ara?
Perquè després fem una aturada i ja estàs en aquella edat que comences a pensar; i si em cau un piano a sobre o alguna cosa que faci que tot allò que volies dir, al final quedi pendent dir-se? Ja comencem a tenir una edat en què no mola tenir coses pendents. Ara bé, el 2029 tornarem segur. Podem discutir-nos i tenir les nostres diferències, és molt normal. Ens hi hem deixat la pell i cadascú la seva particular energia. A vegades, que els altres no et segueixin el corrent pot ser bastant frustrant, i viceversa, perquè tots ho fem amb la màxima il·lusió. Tot és molt emocional. Quan treballes amb els teus amics, és tot molt intens. Imagina viure en una peli italiana amb la Sofia Loren, super exuberant, però super intensa i que al final dius, hòstia, m'agradaria anar-me'n un mes a Islàndia abans que exploti tot! (Riu). Amb tot l'amor ho dic! Realment ens hem deixat el millor del nostre talent dins d'aquesta banda. És evident que tornarem, però penso que tots necessitem provar coses menys ambicioses, fins a un cert punt, que no ens desgastin tant.
Un temps que imagino que ja deu tenir pensat com enfocar. Ha dit en alguna ocasió que voldria fer un àlbum en català. Aprofitarà ara per tirar cap aquí?
Sí, està clar que ho vull fer. Els periodistes m'ho esteu preguntant i entenc perfectament aquesta curiositat, el que passa és que de vegades dir-ho és destruir-ho, i com que sóc una mica supersticiós, penso, hòstia, a veure si ho començo a dir i després la cagaré! (Riu). Va anunciar a bombo i platillo i fot aquesta merda de disc que ha fet! (Riu). Hi ha una cosa de superstició en aquest sentit, però sí, evidentment tinc ganes de jugar.
La importància de l'idioma és cabdal. En el meu cas, el català sempre l’he relacionat amb un vincle més reduït i més familiar. El castellà era la llengua per lligar i sí que em donava un cert marge de fantasia perquè m'allunyava una mica del Santi real. Fa poc li deia al Lluís Llach que estic provant coses amb català i que estic trobant el Josep Pla que tinc a dins. He de lluitar contra aquest senyor tan realista, tan plener i, a vegades, no tant emprenyat, però tan escèptic amb tot. Una llengua et porta al ressort i et porta a tota la gent amb la qual has hi has parlat. Si aquesta llengua l’has parlat sobretot amb els pares, amb els avis i amb una generació més recte, indefectiblement em porta a això, i vull donar-li la volta per intentar portar-li la contrària. Buscar aquella rauxa, perquè el seny ja el porto incorporat quan parlo en català, o quan penso en català, o quan sento en català. En català sono més realista, més càustic, no hi ha aquest realisme màgic del castellà.
"En català sono més realista, més càustic, no hi ha aquest realisme màgic del castellà"
Rigoberta Bandini, Eva Amaral, Zahara, Leiva i Jorge Drexler sonen en aquest Ejercito de salvación. Quines veus de luxe! És la moda de les col·laboracions o com ha estat això?
Sí, no és que sigui la moda, però, per exemple, hi ha baixistes de pop que han començat amb una banda i només han tocat amb una bateria. Va ser una reflexió que em va passar pel cap a Nova York, quan estava a un bar del Blue Note que fan jazz amb molts combos. Allà vaig pensar, hòstia, un músic de jazz avui toca amb el Sánchez Trio i el divendres amb el Gutiérrez, per posar un exemple. Això et porta a una obertura de portes i d'aire, que fa que et mantinguis en un cert nivell de tensió i aprenentatge continu. En una banda de pop com Love of lesbian és bastant difícil que passi si no és convidant a gent, i per això ho hem fet.
Amb un resultat excel·lent! En una entrevista a Enderrock, deia que sempre està vorejant el fantasma de la depressió que sent molt a prop. Diu que ha après a conviure-hi i que la música li serveix per equilibrar-se.
Correcte. És aquella bèstia negra que tens sempre dos metres al darrere i que m'ha mossegat. No m'ha menjat mai, però m'he emportat bones mossegades. Ara bé, me n'he ensortit! Tinc la capacitat, la resiliència i penso que he tingut el propòsit vital suficient, com és la família i la creació, per tal d’anar-te provant i d'anar a millorar amb la creativitat i a través d’ella, emparar-la com a teràpia. Això m'ha ajudat moltíssim, el propòsit i la creació. Però l'he tingut i entenc que quan no tens aquests dos factors, pot ser molt complicat.
Amb el temps que fa que es dedica a l’ofici, haurà notat un canvi en el consum cultural. Les xarxes socials han pres un protagonisme important. Li agraden?
No. Ho visc i ho porto malament, amb una certa angoixa. Comparo la capacitat de concentració que tenia fa uns anys amb la que tinc ara i no té res a veure. A mi m'ha afectat. L’scrolling m'ha pogut portar a perdre unes quantes hores al dia que abans no perdia. Noto com llegir i concentrar-me em costa més. No vull pensar en les noves generacions, perquè d'alguna manera nosaltres encara ho compensem amb una arrel d'aprenentatge que és molt sòlida, però ara, en aquests moments, sí que començo a tenir una certa por a com ho fem per focalitzar la nostra atenció amb les coses, perquè és una autèntica droga.
Això ens porta a que cada vegada la gent té menys temps a aprofundir en res. I això sí que em fa por. Veus per Sant Jordi que la gent compra llibres, però la majoria es queden a l’estanteria, o discos que abans els hi foties tres voltes escoltant-los, i ara els escolten mirant una sèrie mentre estan a Instagram. Ser tant multitasking, arriba un moment que no estàs atent a res. A vegades ho parlem amb la banda i diem que hem d'explicar aquesta gira de què anirà, i després penso, si la majoria de gent ho llegirà mentre estigui cagant! (Riu). Si fots un text molt llarg, segurament ningú ho llegirà o ho faran en diagonal…
Després de tants anys dalt els escenaris, com viu l'èxit que sempre l’ha acompanyat?
Em puc tornar un imbècil per efectes naturals de la vida, però no per la meva carrera musical, per això ho dubto bastant. Em ve la gent pel carrer i em diu; "ei, hola, escolta'm, em puc fer una foto?" i he de pensar per què vol la foto? Ah, és veritat que estic a una banda! (Riu). No, no és així, ja en sóc conscient, però és que no podria suportar-ho. Li tinc una gran estima, però crec que l'Enrique Bunbury és una persona que és l'Enrique Bunbury des que es lleva fins que se'n va a dormir. Igual que en Loquillo. Han creat uns personatges molt forts, d'una intensitat tan heavy, que crec que són constants.
"Quan menys recordi que soc en Santi de Love of lesbian, millor podré connectar amb la gent"
Jo no estic allà i m'encantaria, perquè sempre m'ha donat la sensació que lo seu és molt més autèntic. La vessant negativa del que em passa a mi és que estic convisquent amb el síndrome del farsant tota l'estona. Ho visc com si li passés al meu germà bessó. És una dissociació una mica curiosa. També és cert que quan menys recordi que soc en Santi de Love of lesbian, millor podré connectar amb la gent del carrer i la gent anònima, perquè seré un d'ells. Per això dic, hòstia, m'agradaria ser taxista, perquè d'alguna manera és estar en contacte directe amb la gent.