El Govern d'ERC no volia el Hard Rock, però va empassar-se el gripau per la pressió del PSC a l'oposició. El Govern del PSC volia el Hard Rock, però la posició contrària d'ERC i dels comuns a l'oposició ha fet caure el projecte. El finançament singular semblava una quimera sota l'executiu republicà i els socialistes van dir, just després que Pere Aragonès el presentés, que ni parlar-ne de sortir del règim comú. Ara, els socialistes se l'han hagut de fer seu per arribar a Palau gràcies als vots d'ERC. Dos exemples d'un fet atípic a la política catalana: els socis d'investidura són claus en la presa de decisions d'un executiu al qual, malgrat tenir la porta oberta, consideren que és millor no entrar-hi.
Una situació que es replica a Barcelona que, com la Generalitat, tampoc tindrà pressupostos, i en gran part també a l'Estat. La idea que s'imposa és que els partits polítics parlamentàriament minoritaris estan marcant el rumb de les legislatures. Els politòlegs i professors universitaris Pablo Simón i Toni Rodon, en conversa amb Nació, coincideixen a apuntar als càlculs electorals com a principal causa.
Simón parla d'un "trilema" que fa que els partits de l'oposició descartin entrar als governs: valoren la reacció dels seus votants, la rellevància d'ostentar càrrecs malgrat que els castigui electoralment, i si poden impulsar polítiques públiques que es tradueixi en suport a les urnes. Tots dos politòlegs creuen que, a Catalunya, ERC i comuns fan aquest balanç i conclouen que és preferible no assumir responsabilitats davant la possibilitat que quedin "desdibuixats" pel PSC i conscients del desgast que implica governar.
A l'Estat hi ha hagut dos casos contraposats que mostren diverses possibilitats d'executar aquesta tricotomia.Vox va trencar amb el PP en els governs autonòmics per les polítiques sobre immigració perquè els d'extrema dreta creien que n'obtindrien un benefici electoral encara que en aquell moment perdessin poder. Per contra, Sumar posposa o renúncia a certes polítiques del seu programa, com ara la reducció de la jornada laboral, per mantenir-se i pressionar internament al govern espanyol, ostentar càrrecs i garantir la supervivència econòmica del partit.
La situació, segons relata Rodon, ha canviat des de fa poc més d'una dècada. El politòleg català considera que abans es creia que per governar s'havia d'estar a l'executiu, i després es podria vendre electoralment l'obra feta durant la legislatura. El problema és que el 2024 tots els partits que han governat després han patit molt electoralment, a criteri de Rodon: "L'oposició entén que és millor renunciar al poder directe perquè l'endemà el partit de govern estarà erosionat i el podrà guanyar".
«Ferides obertes» a la política catalana
Sobre Catalunya, tots dos politòlegs consideren que la construcció d'aliances estables i duradores és més delicada. La investidura va trencar la lògica independentista, però Simón creu que encara hi ha "ferides traumàtiques" obertes del procés: "No s'han oblidat ni els presos polítics ni el suport socialista a l'article 155". Amb tot, el politòleg riojà format a la UPF no descarta una futura entesa de govern entre el PSC, ERC i els comuns si hi ha un canvi sobtat a l'Estat amb PP i Vox al govern que obligui a crear un "front de resistència" de les esquerres i el catalanisme.
Per la seva banda, Rodon també recorda que el Govern d'ERC "va tenir molts bastons a les rodes" i que l'entesa és encara més complicada per la "manca d'avenços i concessions" que s'estan produint des del govern espanyol. Cal recordar que, de l'acord d'investidura de Salvador Illa amb els republicans, per ara només hi ha avenços tímids en el traspàs de Rodalies, motiu pel qual ERC no aprova els comptes catalans i Junts torpedina la legislatura a Madrid. "Són la mostra que la política catalana està més nacionalitzada que mai", conclou el professor de la Universitat Pompeu Fabra.
Es pot governar així?
En tot cas, el tema de fons és si és viable governar una legislatura sencera amb uns socis que collen des de l'oposició i que dificulten la construcció de majories. L'escenari posa en evidència que el govern no concentra tot el poder, ja que el seu rumb està marcat constantment per l'arc parlamentari. És en aquesta situació quan només pot sobreviure qui té la capacitat de teixir aliances a banda i banda i de saber prendre els comandaments del joc democràtic.
Simón alerta que el fet que no hi hagi pressupostos enlloc fa que s'entri en un nou escenari, ja que són la "prova de cotó" de qualsevol govern i pot implicar que es quedi "zombi, mig viu i mig mort", mentre que Rodon creu que "són coses de la democràcia" i que "parlar de la dictadura de la minoria és un argument trampós": "Qui governa ha de saber fer transaccions i negociacions en què totes les parts han de cedir".
La percepció de la ciutadania
Ara bé, aquesta dificultat per governar comporta certs perills de cara a la ciutadania. Simón alerta de la "frustració" que pot generar el fet que es noti que la democràcia no avança. "Es transmet que no hi ha ningú al volant", diu. Al seu torn, Rodon veu dos desenllaços sobre intentar governar des de l'oposició: que es vegi una fortalesa perquè s'aconsegueix canviar les coses o que es transmeti que es genera inestabilitat i que es prioritza l'interès particular al general. "En tot cas, dubto que la ciutadania percebi aquestes coses i més aviat li generen cabreig", apunta.
Tots dos politòlegs apunten que hi ha una certa tendència europea a la fragmentació parlamentària, com ara es viu en sistemes com el francès o l'alemany mentre es produeix un auge de l'extrema dreta o Donald Trump arriba a la Casa Blanca transmetent una imatge molt executiva encara que després molts dels seus decrets no s'acabin complint. Amb tot, Rodon creu que en bona part de les democràcies europees existeix una cultura del pacte que a Catalunya i a l'Estat "encara no acaba d'instal·lar-se".