A finals de l'any passat, destacats membres del Govern eren, públicament, optimistes i no posaven en dubte que hi hauria pressupostos. Per les mateixes dates, internament, a la Generalitat guanyava força la idea que ERC no en facilitaria la tramitació després de la victòria d'Oriol Junqueras al congrés dels republicans, i la necessitat del president reelegit de marcar perfil exhibint més exigència amb els socialistes. I això és el que ha acabat passant. Catalunya no tindrà pressupostos aquest any. De fet, Salvador Illa ni tan sols els ha presentat al Parlament, conscient que no té les majories necessàries i malgrat que la llei de Finances Públiques estableix que cal enviar-lo a la cambra amb "prou antelació" perquè pugui entrar en vigor l'1 de gener. El PSC, que mai havia tingut tanta quota de poder institucional gràcies a governar en solitari la Generalitat i Barcelona a més de l'Estat, tampoc tindrà pressupostos a la capital del país. I res no fa pensar que hagi de ser diferent a Madrid, on la debilitat de Pedro Sánchez s'ha fet evident aquesta setmana amb el distanciament amb Junts i l'horitzó de pressupostos s'allunya.
El leit motiv dels socialistes és la "normalitat" i l'"estabilitat", però més enllà que Illa sigui l'alumne avantatjat de la Moncloa i no desaprofiti cap oportunitat compartir espais amb Felip VI -l'últim, aquest dijous, a l'entrega de despatxos judicials-, Catalunya, Barcelona i Espanya viuen en l'estranya "normalitat" de ser un país sense pressupostos. El PSC va aterrar a la Generalitat beneït pels principals poders econòmics, empresarials i mediàtics, satisfets de tancar per fi l'etapa del procés a les urnes. Potser això explica que, fins ara, no hi hagi tribunes o manifestos crítics per no disposar de la principal llei de la legislatura. Sense alternativa a l'oposició -ni ERC ni Junts acaben de trobar el seu lloc després de perdre la majoria absoluta-, Illa ho ha tingut fàcil els primers mesos a Palau, però l'absència de comptes xoca amb el relat del "canvi de cicle" i la "bona gestió".
En l'intent d'instaurar aquesta normalitat i de projectar una imatge d'estabilitat, el Govern no ha fet grans escarafalls pel fet de no poder disposar de nous comptes, a diferència del què deia Illa quan era Pere Aragonès qui no els podia aprovar. El president ja treballa per aconseguir els recursos necessaris a través de decrets i amb suplements de crèdit que haurà de convalidar el Parlament -de nou, caldran majories-, o via modificacions pressupostàries. Sense pressupostos, però amb aliats poderosos a la Moncloa, Illa té l'avantatge que podrà vendre acords en les pròximes setmanes. Al retorn de la seu social del Banc Sabadell -"Anem pel bon camí", apuntava fa uns dies el president- s'hi sumaran pactes bilaterals amb el govern espanyol en el finançament singular, Rodalies o habitatge de cara al febrer.
Les grans administracions que governen els socialistes no tindran pressupostos, però són casos diferents. A Palau són conscients que el "no" d'ERC s'explica, en bona part, per la necessitat de Junqueras de cohesionar el partit. Poc té a veure amb els acords d'investidura, signats fa menys de sis mesos, i que presenten un balanç de compliment desigual. Al Govern costa d'entendre, en aquest sentit, signar uns acords que en algunes qüestions semblen de legislatura -el finançament singular o el traspàs de Rodalies no es fan d'un any per l'altre- i tombar l'eina principal que té l'executiu per poder-los complir, que són els pressupostos. Illa, però, manté ERC i els comuns com a socis prioritaris en els decrets que vindran, i no vol trencar els ponts per explorar alternatives, per exemple, amb Junts. La setmana vinent, el ple votarà la pròrroga pressupostària, clau per garantir el normal funcionament de l'administració.
Les dues cares d'ERC a Catalunya i Madrid
Si ERC ha exhibit a Catalunya el seu perfil més exigent, a Madrid dona suport sense fissures a Sánchez. Potser perquè Illa no té previst avançar eleccions quan acaba d'arribar o bé perquè amb PP i Vox picant a la porta més val no temptar la sort a l'Estat, la situació és que els republicans han mostrat dues cares aquests darrers mesos. La més dura, contra el PSC; la més pragmàtica, amb el PSOE. Amb un Sánchez incapaç de fer operativa la majoria de la investidura i distanciat amb Junts, els republicans no volen contribuir a la inestabilitat. "No tenim gens de pressa per un govern de PP i Vox", ha dit més d'una vegada Junqueras. De fet, la decisió dels de Carles Puigdemont de rebutjar l'actualització de les pensions o fer caure les bonificacions al transport públic han irritat ERC. Gabriel Rufián té clar que, més d'hora o més tard, Junts votarà de bracet amb la dreta i la ultradreta per fer caure Sánchez.
Si a Catalunya és ERC qui impedeix els pressupostos, l'escenari és diferent a Madrid, on els republicans saben que el traspàs de rodalies i el finançament singular depèn del govern espanyol. Allà, qui més alimenta la inestabilitat és Junts, allunyat de Sánchez pels incompliments i que aspira a tenir el traspàs de les competències en immigració, l'oficialitat del català i una amnistia -política i judicial- per a Puigdemont per mirar de reconduir les relacions. A hores d'ara, Sánchez no té ni aprovat el sostre de despesa, que va ser tombat pel Congrés al juliol de l'any passat i no s'ha tornat a plantejar als grups. Aquest era el pas previ per als comptes, que encara no s'han presentat, malgrat que la Constitució diu a l'article 134 que el govern espanyol ha de presentar davant del Congrés els pressupostos "com a mínim tres mesos abans que s'acabi l'any". Això era a l'octubre.
Collboni renuncia als pressupostos
Ni Catalunya, ni Madrid... ni Barcelona. L'alcalde Jaume Collboni tampoc tindrà pressupostos aquest any, després de no haver pogut arribar a acords amb els dos principals grups de l'oposició, Junts i Barcelona en Comú. En aquest cas, s'ha d'interpretar pel poc interès dels grups per donar aire a Collboniper acabar amb certa fortalesa el seu mandat l'any 2027. La mirada dels aspirants a l'alcaldia ja se situa a les eleccions municipals, i l'etapa de Collboni pot acabar sense cap pressupost aprovat per majoria. La "normalitat" s'ha consumat a banda i banda de la plaça de Sant Jaume, amb la reactivació de la comissió mixta entre la Generalitat i l'Ajuntament per acordar polítiques i escenificar sintonia, però els pressupostos no arriben.
Sánchez i Collboni ja encaren l'equador del mandat. El primer, amb dubtes sobre la viabilitat de la legislatura, i el segon amb la necessitat de seduir els grups si vol aprovar grans mesures en seguretat o habitatge. Pel que fa a Illa, el fracàs en els primers pressupostos dificulta posar velocitat de creuer a la legislatura i situa el Govern cara a cara amb una debilitat parlamentària que semblava inexistent en l'arrencada de l'etapa socialista a Palau. El relat de la "bona gestió" xoca amb la necessitat (i, per ara, impossibilitat) d'Illa de travar majories i el "canvi de cicle" -alimentat també per determinats sectors que aspiren a superar del tot el procés- gripa, almenys per ara. És l'estranya normalitat de no tenir pressupostos.