Salvador Illa compleix 100 dies a la Generalitat. Han estat un centenar de jornades de "normalitat" i previsibilitat, tal com el president projecta la seva etapa a Palau. El Govern viu en una mena d'oasi, amb una oposició desarticulada i poc bel·ligerant, per ara, i en plena sintonia amb l'Estat, amb qui s'han normalitzat les relacions després dels anys del procés. Illa no deixa grans titulars, cosa que li implica crítiques per manca d'ambició, però se sent còmode amb l'etiqueta de gestor, adjectiu utilitzat amb els governs independentistes com una arma de desgast. Als socialistes no els genera cap contradicció.
El diagnòstic del PSC és que convé una etapa de calma i aquest és el clima que ha instaurat Illa des de la presidència. Al centre del tauler polític, aliat de la Moncloa i prioritzant les polítiques sectorials, els primers 100 dies del Govern han estat intensos pel que fa a l'agenda, però plàcids en termes polítics. Res que no es pogués esperar després de la "triple revolució" promesa a la Festa de la Rosa: "La revolució de les polítiques concretes, de tenir un govern normal per a un país normal, i de tenir respecte i educació". Illa no promet miracles, promet feina, i la feina haurà de donar resultats.
Al centre del tauler i sense oposició clara
En aquests 100 dies, Illa s'ha situat al centre del tauler polític, dibuixant un perímetre ampli amb bones relacions a dreta i esquerra, entre l'empresariat i l'establishment i també amb els principals sindicats. Amb una oposició sense un rumb clar -Junts es debat entre ser alternativa o pactar amb els socialistes, i la crisi interna d'ERC no presenta símptomes de millora, almenys fins que passi el congrés del 30 de novembre-, sense lideratges alternatius i amb l'independentisme desmobilitzat, el president té camp per córrer. La prioritat és a l'esquerra, però també pica l'ullet al centredreta -fitxatges inclosos- i la legislatura és llarga.
Relacions normalitzades de Pujol a Felip VI i els jutges
Una de les prioritats del president ha estat recuperar la "normalitat institucional" després dels anys del procés. Ha culminat la restitució de Jordi Pujol després d'anys d'ostracisme per la deixa a l'estranger i també ha convertit en normals les trobades amb Felip VI, amb qui s'ha vist més vegades en 100 dies que els seus predecessors. També s'han refet les relacions amb el poder judicial, moviment que contrasta amb la distància que hi ha entre el govern espanyol i la cúpula de la judicatura espanyola. El to, en aquest cas, és més conciliador a Catalunya que no pas a Madrid.
A les portes de la primera reunió institucional amb Pedro Sánchez divendres vinent -la bona relació entre els dos dirigents i una agenda carregada han relativitzat la urgència de la trobada-, Illa ha fet gala de la lleialtat institucional amb l'Estat que guiarà la seva presidència. Amb els socialistes a la Generalitat, Catalunya no només "no se'n va" d'Espanya, sinó que advoca per implicar-se en la "millora" de l'Estat, i s'ha convertit en un aliat imprescindible per a Sánchez a la Moncloa. Això no agrada als independentistes, però la força per oposar-s'hi és limitada.
Finançament, habitatge, seguretat
En aquests primers mesos a Palau, Illa ha fixat les prioritats, centrades sobretot en la gestió i les polítiques sectorials, més que no pas en la declaració política. El president no deixa grans titulars ni promet ambició en termes nacionals, però ha fet moviments en matèria de finançament singular -l'objectiu és muscular l'Agència Tributària de Catalunya i ja s'han designat els experts que hauran d'aterrar una proposta a principis de l'any que ve- per satisfer ERC, també ha promès destinar 4.400 milions d'euros aquesta legislatura a polítiques d'habitatge per tenir contents els comuns.
L'altra gran carpeta ha estat la de la seguretat, en què el Govern ha endurit el discurs sobretot per combatre la multireincidència, les ocupacions i l'ús de les armes blanques. En aquest àmbit, l'executiu ha exhibit sintonia amb la dreta, sobretot amb Junts. També s'ha reactivat l'ampliació de l'aeroport del Prat, una línia que no comparteixen els socis parlamentaris, i s'ha refermat el compromís amb el traspàs de Rodalies. Una altra de les línies d'actuació és, també, la reforma de l'administració, en què ja s'han començat a fer passos. Les prioritats estan fixades, ara caldran concrecions i començar a veure'n els resultats.
L'esgarrinxada del pressupost
En l'única carpeta que l'oposició ha pogut marcar perfil en aquests 100 dies ha estat la del pressupost, la més important de la legislatura. El Govern pretenia tenir-los en vigor l'1 de gener, cosa poc habitual -en els últims anys només Jaume Giró ho ha aconseguit-, i no se n'ha sortit. Els processos congressuals a ERC i els comuns, i el poc interès dels socis a permetre que Illa s'anoti el punt d'uns comptes dins el termini i en la forma escaient, ha fet impossible encarrilar les negociacions per la via ràpida. En les pròximes setmanes, les converses continuaran, centrades sobretot en el finançament singular i en l'habitatge, però difícilment hi haurà avenços abans que els republicans triïn la nova direcció.
Res no fa pensar que no hi hagi d'haver pressupostos, perquè als tres grups els interessa que tirin endavant. Illa els necessita per arrencar amb bon peu la legislatura, que encara arrossega els pressupostos prorrogats de 2023. ERC i els comuns, també, si volen veure materialitzats els acords d'investidura subscrits amb el PSC. El president s'ha compromès a reforçar la Hisenda catalana, encarregada de recaptar tots els impostos, i a inversions ambicioses en habitatge. Sense els comptes, el compliment dels acords es complica i l'aliança de la investidura tindria un recorregut limitat.
Fins quan durarà l'oasi?
El president prefereix no arriscar per no cometre errors. El Govern ha viscut en una mena d'oasi, marcat per l'estabilitat, la normalitat, sense sobresalts ni imprevistos, i amb una oposició poc dura. Fins quan durarà la tranquil·litat? A l'horitzó hi ha algunes amenaces a la tranquil·litat política que vol consolidar Illa. El resultat del congrés d'ERC pot fer variar la posició del partit en relació amb la legislatura. Tant la candidatura d'Oriol Junqueras com la de Xavier Godàs han advertit que si el PSC i el PSOE no compleixen "cauran governs".
Illa ho fia tot a la gestió del dia a dia, que haurà de donar resultats. Si els anuncis fets no es concreten o no funcionen les polítiques proposades, creixeran les crítiques cap al Govern. Els socialistes viuen un bon moment i controlen la Moncloa, la Generalitat i Barcelona, però això també impedeix a Illa culpar la resta d'administracions dels problemes de Catalunya. Una tercera amenaça és el futur de Sánchez. Amb els pressupostos en l'aire, sense una majoria operativa al Congrés i sotmès a la pressió de la dreta política, judicial i mediàtica, si cau el president espanyol els plans d'Illa poden veure's alterats.