Cada vegada se sent menys català al carrer. Aquesta és la queixa de la majoria dels catalanoparlants avui dia. El cas, però, és que aquests mateixos ciutadans potser prescindeixen de la llengua en diversos àmbits cada dia sense adonar-se’n. De vegades, amb justificacions com ara “és per educació”, “tanmateix, no m’entendran” o “és que no sembla d’aquí”. Aquestes excuses no són res més que prejudicis lingüístics, actituds lingüístiques que consisteixen a avaluar les llengües d’acord amb idees o opinions extralingüístiques i subjectives.
Ara com ara, tenim massa interioritzats certs prejudicis. Sense anar gaire lluny, ho hem pogut veure recentment a la gala dels premis Gaudí, directament o indirectament, a partir de pel·lícules, documentals, entrevistes, declaracions, agraïments i, sobretot, discursos. Aprofitant aquest cas, tot seguit us exposem quins són els principals prejudicis que hauríem d’erradicar si volem acabar salvant el català.
1. Em surt automàtic continuar la conversa en castellà
Mantenir el català, sens dubte, és un dels propòsits d’aquest any a favor de la llengua. Ja no s’hi val a posar excuses com ara “em surt automàtica continuar en castellà” o “no em surt continuar en català”. De fet, la realitat és que avui dia un 52% dels catalanoparlants coincideixen que hi ha situacions en què prefereixen parlar en català, però acaben canviant al castellà per “evitar problemes”, segons l’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). Per tant, al final es tracta de tenir voluntat i d’adquirir l’hàbit de mantenir el català —segons els experts, 21 dies és el temps que cal per modificar un costum— si volem començar a posar remei al problema lingüístic que vivim actualment a Catalunya.
Oblidant el missatger i quedant-nos únicament amb el missatge, no fa cap favor a la defensa del català. Ve a dir-nos que el català no cal aprendre’l porque nos entendemos entre todos con la lengua común. Bilingüisme simpàtic als Premis Gaudí que minoritza el català com pot… https://t.co/uHumgxAMIp
— Roger Barrull Pérez (@rogerbp007) January 19, 2025
Per exemplificar el problema, val a dir que hem parlat molt del discurs del guionista Eduard Sola als Gaudí, però ben poc del de Joana Vital, la neta de Manolo Vital, en què va negar la substitució lingüística del català pel castellà i va insinuar que les dues llengües conviuen sense que el castellà mengi terreny al català: “El meu avi era extremeny i parlava en castellà a casa, i la meva àvia era catalana i parlava en català i castellà, i no van tenir mai cap problema a comunicar-se i a portar-se bé. Per tant, ja m’heu entès, no? Si vols comunicar-te, no hi ha cap problema”.
MAR COLL I VALENTINA VISO - Premi Gaudí a Millor Guió Adaptat per SALVE MARIA.#PremisGaudí#XVIIPremisGaudípic.twitter.com/Mdxz4sfcMI
— Acadèmia del Cinema Català – Premis Gaudí (@academiacinecat) January 18, 2025
Una hora i mitja després, però, les guionistes Valentina Viso i Mar Coll van desmuntar el discurs de Joana Vital al mateix escenari quan van rebre el guardó al millor guió adaptat per Salve Maria. Viso, que va néixer a Veneçuela i fa 30 anys que viu a Catalunya, va fer els agraïments en castellà. En canvi, Coll es va dirigir al públic en català, però anava canviant al castellà per dirigir-se a Viso, dues amigues que es van conèixer amb 11 anys, en l’etapa escolar i que es van educar en català.
2. És que no sembla d’aquí
Tot plegat també demostra que Catalunya és un país d’immigritud. S’ha reproduït i ha crescut per la incorporació forana, i no pas pel seu creixement vegetatiu ni per la seva taxa de natalitat, que és de les més baixes d’Europa. Ha viscut diferents moments de pics migratoris importants, i això és el que ha configurat la societat actual, com bé explica la sociolingüista Maite Puigdevall en una entrevista amb Nació. Per tant, avui dia els catalans són més diversos que mai. N’és un exemple l’activista per la llengua Rosario Palomino, que s’autodefinia com a catalana nascuda al Perú. En aquest mateix diari, assenyalava que “si ets negre, xinès o llatinoamericà, com que veuen que tens trets facials que insinuen un origen forà, automàticament se t’adrecen en castellà”.
En situacions com aquesta, l’autòcton percep que l’altra persona ha nascut a fora i, com que li vol facilitar la integració, li canvia la llengua. Però, com reivindicava Palomino, és al revés, és no canviant la llengua com facilites l’adaptació. Quan aprens la llengua i la parles, ja no hi ha el sentiment que ets de fora, al contrari, hi ha el sentiment de pertinença. A banda, Palomino també reivindicava la lliçó d’un noi negre adoptat a qui sempre canvien la llengua pel color de pell: “Els autòctons s’han de començar a acostumar que els catalans podem ser de tots els colors”. En aquest sentit, Puigdevall conclou que, si volem que el català continuï sent una llengua socialment rellevant, ens hem de “desempallegar de la creença que només serveix per parlar-lo entre els nadius i que els nadius són blancs, vesteixen d’una manera determinada i parlen la llengua amb accents tradicionals.
3. És per educació
Així doncs, com veiem, girar la llengua amb un nouvingut no és qüestió de bona educació. Al contrari, realment es pot arribar a percebre com una mostra de discriminació o, fins i tot, de racisme. Segons com es miri, és una manera de transmetre-li que no forma part de la nostra societat, que no mereix ser tractat en igualtat de condicions o que no està capacitat intel·lectualment per entendre o aprendre la llengua. Tot plegat també és aplicable a la creença que no canviar al castellà amb un castellanoparlant és de mala educació perquè som bilingües.
En aquest cas, la lingüista Carme Junyent ho tenia molt clar: “Parlar en castellà per educació és un prejudici induït”, perquè “no parlem català per mala educació, sinó perquè és la nostra llengua", de manera que “no és de mala educació parlar la nostra llengua”, sinó que “és de mala educació demanar als altres que no parlin la seva llengua”. En la mateixa línia, Elisenda Pineda, autora del llibre La catalana llengua, concloïa en una entrevista a Nació que realment hem arribat a un punt que “ens han fet creure que som uns maleducats per parlar la nostra llengua a casa nostra” i que “fins i tot ens han fet sentir vergonya per ser uns maleducats”, de manera que ara mateix el més important és que “hem d’aprendre a perdre la vergonya i a creure’ns que no som uns maleducats per parlar català”.
4. No m’expresso prou bé en català
Arran de les onades d’immigració, avui dia és habitual que les noves generacions només facin servir el català a l’escola. Normalment, amb la família i amb els amics s’expressen en castellà. De fet, actualment als alumnes del país ja els costa més parlar català que castellà. És evident que tothom s’expressa més bé en la llengua materna que en una altra que no estem acostumats a parlar. Tot i això, es tracta de crear oportunitats per poder parlar en català sense complexos ni inseguretats, independentment de l’accent.
@catalunyaradio "Podria parlar català, però fiques la pota i et converteixes en un mem." @mario.houses, que va viure a #Barcelona durant 14 anys, ens presenta la seva nova pel·lícula, "Escape", al MatíCatRàdio! #escape#cine#estiktokat#tiktokencatalà#català#tiktokat
♬ original sound - Catalunya Ràdio - Catalunya Ràdio
Amb tot, no hem d’oblidar que les persones que tenen el català central com a segona llengua són el grup més nombrós de parlants del català. Per tant, tampoc es tracta d'anar-les corregint a tort i a dret sense sensibilitat, perquè es poden arribar a sentir menyspreades i això també els pot fer renunciar definitivament al català. Com a exemple d’aquest fenomen, fa poc l’actor Mario Casas va explicar en una entrevista a Catalunya Ràdio que és “mig català” i “podria parlar català”, però després “fiques la pota i et converteixes en un mem”.
5. No vull semblar de la ceba
El “no vull semblar de la ceba” o el“no vull semblar de poble” també són prejudicis greus, deia fa poc a la secció Garlem! la lingüista Míriam Martín Lloret. I defensava que “el català no pertany a cap classe social, ni és de classe burgesa ni és de pagès”. En aquest sentit, la filòloga Helena Borrell apuntava en una entrevista amb Nació que “hem de desterrar la idea que el català de poble és una cosa pintoresca”.
En la mateixa línia, Martín afegeix que “no ets més bon català per ser un esnob que parla central”, que “no hi ha una variant més bona que una altra ni una parla més genuïna que una altra”, que “els ebrencs i els valencians no són castellanoparlants intentant parlar català” i que “el català del sud no és de segona perquè no tinguin la vocal neutra o facin servir més barbarismes adaptats amb molta gràcia”. De fet, les Terres de l’Ebre són de les comarques que tenen més catalanoparlants. I conclou que, al final, tot plegat són “estereotips amb finalitats estigmatitzadores, per minar-nos la moral i trencar-nos més l’autoestima com a parlants”.