Quins són els principals reptes del català? Quin és el paper de la llengua en el nou cicle polític? Què cal fer per capgirar la situació actual de la llengua catalana? La tercera Jornada del Catalanisme al segle XX, organitzada per l’associació Acció Catalana amb la col·laboració de Nació, abordarà les qüestions anteriors aquest dissabte a Lleida, a l’Orfeó Lleidatà, de les 9.30 h a les 13.45 h, amb una sèrie de conferències i taules rodones, obertes a tot el públic amb inscripció en aquest enllaç.
Diferents personalitats i experts s’encarregaran de posar fil a l’agulla. El president d'Acció Catalana, l'exconseller Carles Campuzano, obrirà la jornada; el conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, presentarà una sèrie de propostes per a la sostenibilitat del català; les filòlogues Marina Massaguer i Carme Vida-Huguet, juntament amb Oriol Soler i Andreu Vàzquez, debatran entorn del nou cicle de la llengua catalana; els professors Pablo Simón, Jordi Muñoz i Mariona Lladonosa, amb el periodista i escriptor Francesc Canosa, reflexionaran sobre el nou cicle nacional, i Miquel Pueyo, doctor en Filologia, farà les conclusions de la jornada. Moderaran la jornada els periodistes de Nació Àlvar Llobet i Ferran Casas. Vet aquí alguns elements de debat:
1. La immigració i els nouvinguts
La sociolingüista Maite Puigdevall explica en una entrevista a Nació que “Catalunya és país un d’immigritud” perquè “s’ha reproduït i ha crescut per la incorporació forana, i no pas pel creixement vegetatiu ni per la taxa de natalitat”. Per tant, els diferents moments de pics migratoris importants han acabat configurat la societat actual, fins al punt que “els nous parlants de català ja són la majoria dels parlants habituals”. Ara bé, com apunta el professor Joan M. Serra al llibre L’ús parlat del català, la immigració no sempre farà créixer la quantitat de catalanoparlants, perquè també pot contribuir a la substitució lingüística si no es fa una tasca de conscienciació i integració. Ara com ara, els nouvinguts es troben una societat que els demana el castellà, perquè pràcticament tothom fa servir el castellà i no tothom sap parlar el català. Per això, el repte és incorporar els nouvinguts a la comunitat lingüística a través de la xarxa comunitària, però també amb els cursos de català. El cas és que l’oferta de cursos, malgrat que ha crescut, no arriba a cobrir la demanda, atès que s’ha multiplicat per quatre en només sis anys: gairebé 4.000 persones estan en llista d’espera per començar a aprendre català amb els cursos que ofereix el Consorci per a la Normalització Lingüística un mes després que s’atorguessin les places. Així doncs, per integrar els nouvinguts a comunitat lingüística, primer de tot caldria que les institucions actuessin en aquest sentit i trobessin la manera de fer front a aquesta demana.
2. L'hàbit de mantenir el català
Per més cursos de català que s’ofereixin, però, els nouvinguts no s’acabaran convertint en nous parlants de català ni s’integraran a la comunitat lingüística si no troben amb qui parlar la llengua. L’escriptor Joan M. Serra afirma en una entrevista a Nació que “hi ha moltes persones de procedència immigrada que aprenen català, però que no troben amb qui parar-lo perquè els catalanoparlants girem la llengua”. D’aquesta manera, veiem que el costum de canviar al castellà quan intuïm que l’altre interlocutor no és catalanoparlant inicial no només perjudica la llengua, sinó que també dificulta que els nouvinguts l’aprenguin bé, s’hi sentin còmodes i l’adoptin. Com bé repetia de manera incansable l’activista Rosario Palomino, catalana nascuda al Perú que ens ha deixat aquesta setmana, una bona estratègia és que el nouvingut digui sempre al catalanoparlant “no em canviïs la llengua, si us plau, perquè així no l’aprendré mai”. Per tant, el repte dels catalanoparlants, tal com proposa el col·lectiu Mantinc el Català, és no girar la llengua i mantenir el català amb tothom i a tot arreu, malgrat les discriminacions lingüístiques constants als comerços o a la sanitat, com hem comprovat aquesta setmana amb el cas de l’hospital Dexeus.
3. L'ús social de la llengua
Fa temps que es parla de la davallada de l’ús social del català, però encara no s’hi ha posat remei. Com declara la guionista Elisenda Pineda en una conversa amb Nació arran de la publicació del llibre La catalana llengua, “el castellà ha guanyat terreny en un lloc on fins ara no havia arribat, és a dir, fins aleshores no havia guanyat mai al carrer” i, a sobre, “ens han fet creure que som uns maleducats per parlar la nostra llengua a casa nostra”. En 60 anys, la situació s’ha capgirat: el català ha deixat de ser la llengua majoritària del carrer i dels patis, i, en canvi, en teoria ha esdevingut la llengua vehicular de la majoria de les aules i de les institucions. Avui dia, però, als alumnes del país els costa més parlar en català que en castellà i, més, els joves catalanoparlants s’estan integrant a la majoria castellanoparlant, de manera que això també significa perdre parlants. En aquest sentit, el paper de les famílies i de les escoles també és fonamental per evitar que l’ús social del català caigui en picat.
4. La transmissió lingüística intergeneracional
Les famílies, per tant, tenen el desafiament de transmetre la llengua als fills. Actualment, la transmissió lingüística intergeneracional es manté a la corda fluixa a escala dels Països Catalans. És cert que a Catalunya encara no perilla i que al País Valencià s’ha recuperat una mica els últims 20 anys, però a les Balears ha disminuït considerablement i a la Catalunya Nord pràcticament ha desaparegut. Ara bé, si es continuen estenent pràctiques com ara pares que parlen en català als fills, però fora de casa parlen en castellà, o pares que parlen en anglès als fills, però fora de casa parlen en català, la transmissió lingüística intergeneracional es trencarà definitivament arreu. En aquesta mateixa línia, Serra també avisa del fenomen dels “fills interruptors”, és a dir, “fills de catalanoparlants que s’adrecen en castellà als pares o als germans, malgrat que a casa els han transmès el català”, perquè al pati de l’escola i al lleure s’han integrat a la majoria castellanoparlant. Així doncs, l’objectiu és que l’al·legat d’una nena que s’ha fet viral aquestes setmanes no sigui pas una excepció: “Hem de mantenir la nostra llengua perquè, si no, qui ho farà?”.
5. L'àmbit educatiu
L’escola, així mateix, té el repte d’aplicar com cal la immersió lingüística, o almenys d’actualitzar-la. Malgrat que durant molts d’anys ha estat un dels fonaments de l’escola catalana, actualment els resultats demostren que està en crisi. Per això, experts en la matèria i en llengua, professors, mestres i pares consultats per Nació coincideixen que aquesta tècnica pedagògica necessita una revisió i que cal adaptar-la en funció dels canvis socials. Segons el filòleg Eloi Planas, la clau de tot plegat és “oferir recursos, estratègies i formació als futurs mestres i professors a les universitats perquè creguin en el model d'immersió; si ningú no diu als mestres i als professors de quina manera s’ha d’aplicar la immersió, la cosa no rutllarà”. Tot i això, el professor Joan M. Serra adverteix que “no ho podem confiar tot a l’escola, perquè sola no pot amb tot, també cal la implicació de les institucions i de la societat, tant individualment com col·lectivament.
6. El món digital
Les famílies i l’escola, però, no són els únics elements clau per capgirar la situació del català. Ara com ara, el món digital, des de les noves tecnologies fins a les xarxes socials, copa tota l’atenció de la població, sobretot del segment format pels joves. Per això, cal que a les noves tecnologies —ordinadors, telèfons mòbils, tauletes, electrodomèstics i robots—, les plataformes i les xarxes socials hi hagi presència de català. En aquest sentit, ja existeix la iniciativa AINA, un projecte d’intel·ligència artificial i tecnologies del llenguatge que té com a objectiu potenciar el català en el món digital. A banda, en l’anterior legislatura ja es van impulsar iniciatives per normalitzar la llengua catalana a internet, com per exemple beques per a creadors de contingut i més recursos destinats a l'audiovisual en català. En aquesta nova legislatura es vol seguir la mateixa línia i la intenció és “desenvolupar el pla d’impuls al català a l’audiovisual i l’entorn digital, com a mínim amb la dotació prevista en el projecte de pressupostos pel 2024, que incrementi les pel·lícules i les sèries produïdes, doblades o subtitulades en català, l’exhibició de cinema en català en sala, la incorporació del català a les plataformes, la presència del català a les xarxes socials i als videojocs, i la disponibilitat del català a les principals tecnologies de la llengua”.
7. Les campanyes de normalització lingüística
Abans de les últimes eleccions, plantejàvem si cal repensar les campanyes de normalització lingüística. Per exemple, Míriam Martín Lloret, lingüista i articulista d’aquest diari, llançava explicava a la secció "Garlem!" la següent pregunta: "Quantes campanyes de Govern heu vist fins ara perquè els catalanoparlants no canviem de llengua? Potser em despisto, però no en recordo cap que m’hagi impactat". Malgrat que l’última campanya de la Queta és molt més inclusiva, diversa i innovadora, la tònica habitual continua sent canviar al castellà quan ens parlen en aquesta llengua o parlar directament en castellà quan pressuposem que la persona no és d’aquí. Per això, un altre gran repte és fer un pas més enllà o replantejar les campanyes de sensibilitzacióperquè tinguin més impacte si volem capgirar la situació de la llengua catalana.
8. La recuperació de la identitat i el prestigi
La tercera edició del seminari Semicercles de Plataforma per la Llengua la setmana passada va posar en relleu que “el vincle entre la llengua i la identitat col·lectiva és una oportunitat per al català i un antídot contra les actituds intransigents”. Malgrat que la sociolingüista Maite Puigdevall, ponent al seminari, afirma que “la idea essencialista i romàntica que la llengua és l’esperit del poble ja no és gaire vigent” i que “no ens podem entossudir a pensar que la identitat catalana ha de passar per la llengua”, aquesta concepció continua sent una de les afirmacions més acceptades entre la societat catalana. Al capdavall, al llarg dels anys, el catalanisme ha vist en la llengua pròpia un element clau de la identitat catalana. Per això, Mireia Plana, moderadora del seminari, considera que “la llengua i la identitat són dos elements que es reforcen mútuament”. Amb tot, la identitat també va de bracet amb el prestigi. Segons els experts, explica el professor Joan M. Serra, “la vitalitat d’una llengua va relacionada amb la demografia i amb el suport institucional, però també amb el prestigi que tenen la llengua i la cultura a la societat, de manera que la interacció entre aquests tres factors fa que els parlants es creïn expectatives sobre el futur i la utilitat de la llengua”. Per tant, no hem de deixar de banda que el prestigi és un factor d’atracció molt potent perquè la llengua tingui prou reconeixement i aval. Sens dubte, però, l’oficialitat del català a la Unió Europea seria la passa més important per prestigiar llengua, però és un afer que encara es manté en l’aire.
9. L'oficialitat del català a la Unió Europea
Ja fa un any es va aconseguir que es pogués parlar català al Congrés dels Diputats, però encara no ha estat possible arribar a aquesta fita al Parlament Europeu. Malgrat tot, s’ha anat avançament de mica en mica. Al setembre, mitjançant el ministre Jordi Hereu, el govern espanyol va parlar català al Consell de la Unió Europea per primera vegada des del 2005. I el ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, ja ha enviat tres cartes a la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, per reclamar que el català es pugui fer servir a l’Eurocambra. Així mateix, Marga Payola, coordinadora d'internacional de Plataforma per la Llengua, aclareix que el que cal és la plena oficialitat del català a la UE: “És una oficialitat que permetria directament expressar-s’hi a l’Eurocambra, perquè només permetre’n l’ús a la cambra no tindria cap efecte en el domini lingüístic, com sí que el tindria l’oficialitat". Així doncs, aconseguir que el català sigui oficial a la UE no només proporcionaria prestigi a la llengua, sinó també reconeixement, perquè es plasmaria en molts aspectes, des de l’etiquetatge de productes de consum o sanitaris fins a la relació amb la ciutadania i l’àmbit laboral, atès que el coneixement de la llengua seria mèrit per buscar feina a l’administració pública europea.
10. Les polítiques lingüístiques
Com hem vist als punts anteriors, la problemàtica de la llengua catalana és transversal. Per tant, ara que tenim Departament de Política Lingüística, amb Francesc Xavier Vila al capdavant, és més necessari que mai que la política lingüística sigui una prioritat estratègica, clara i ben definida per al conjunt de departaments i institucions catalanes. En aquest sentit, Mireia Plana, vicepresidenta de Plataforma per la Llengua, deixava clar fa uns dies en aquest diari que hi ha una “manca de valentia en les polítiques lingüístiques de les nostres institucions”. Tot i això, al setembre la Conselleria de Política Lingüística va lliurar a la Generalitat un informe sobre la situació del català i les principals línies d’intervenció en política lingüística durant la legislatura, en què fixa potenciar l’ús social i incrementar l’oferta audiovisual com a objectius del nou Govern amb el català.