Les llengües no sols són vehicles de comunicació. En cada nova forma de contacte els humans manifesten les seves formes de ser. Es diu que la tecnologia ens canvia el cervell, també succeeix amb les llengües, amb les sinapsis que generen, amb les fórmules emprades, unes llengües semblen més idònies per a la filosofia (l’alemany ha encunyat conceptes que després hem hagut de traduir amb esforç, l’estat de dret, n’és un, i no el més difícil); és conegut el nombre immens de pakistanesos que han acabat a Silicon Valley per les seves destreses matemàtiques innates, diuen que relacionades amb les seves estructures neurolingüístiques; altres llengües, en canvi, semblen fetes per la persuasió, i potser per això el dret parlamentari té el seu origen a Anglaterra. Sí, aquestes generalitzacions són banals i per dir que la història ha conreat la genètica de la raça negra fent-la capaç de fites esportives i musicals insuperables a algú l’han volgut ficar a la garjola; com si això no fos compatible amb el fet que les persones tenen destreses comunes basades en el llenguatge i el raonament abstracte i que de tot hi ha a tot arreu.
Tot l’antecedent per dir que mantenir i cuidar les llengües fora l’actitud òptima, com és el més convenient per al conjunt de la humanitat actuar de manera que el planeta mantingui unes condicions mínimes d’habitabilitat. Les llengües són finestres a les diverses identitats i són, per tant, patrimoni de la humanitat, tot i que haurem d’acceptar que, de la mateixa manera que els éssers vius, neixen, viuen i moren, unes transformades en altres, però també n’hi ha, i moltes, extingides per conquesta o per manca de parlants. Què en fem de cada llengua que ha esdevingut responsabilitat dels poders públics juntament amb la força de voluntat dels que la practiquen, i respecte de la millor estratègia en l’ús hi ha tota mena d’opinions: que fora millor parlar-la poc i bé, o molt i malament, si és que aquesta és la dicotomia per “eixamplar la base”?
I així hem arribat al moment en què els 7 vots que Pedro Sánchez necessita per ser investit president del Govern li reclamen que el català es pugui parlar al Congrés dels Diputats i al Parlament Europeu. La primera depèn de qui ho busca desesperadament, l’altra, no gaire, o no del tot. La primera és pur attrezzo per a la investidura. La segona torna a encetar un meló a l’Europa dels estats que difícilment pot arribar a bon port. En la primera es diu que els diners no són allò important (mai per a ells és l’important perquè el paguem la resta). En la segona, uns dels arguments emprats, i potser excusa donat el pressupost astronòmic i tantes vegades malbaratat de la Unió, és precisament que la traducció d’altres quatre llengües costaria un munt de diners. La qual cosa, per cert, és certa. Vagin a mirar el pressupost que la Unió gasta en aquest tema.
De totes les coses importants que per als catalans es podrien demanar a Pedro Sánchez, disposat a agenollar-se tot el que calgui, aquest és la més simbòlica, emotiva i inútil. Si és perquè el món sàpiga com es parla el català a la cambra baixa, obliden que els debats parlamentaris no se’ls mira ningú. Si és per “normalitzar” l’ús del català en el conjunt d’Espanya, és que són uns ingenus. Si és perquè pensen que això farà més que la immersió escolar en català, aquesta que no ha aconseguit que l’ús social es mantingui, és que no han entès res. Ara, si és perquè els dirigents de certs partits puguin tenir la imatge del seu líder parlant en català amb subtítols en la institució de la qual reneguen, aleshores sí, aleshores s’ha aconseguit la fita.
Tantes coses que es podrien demanar i fora convenient fer... La primera i més important, la conversió del Senat en veritable cambra de representació territorial on l’ús de totes les llengües simbolitzés la pròpia vertebració plural d’Espanya; la segona, i molt més important des del punt de vista icònic, la descentralització dels grans òrgans constitucionals, l’eliminació d’un Defensor del poble per a tota Espanya; l’eliminació dels ministeris que han quedat buits de contingut pel sistema autonòmic, i de la mateixa manera, certes institucions falsament descentralitzadores dins del territori de cada autonomia.
Però tot això no és possible perquè es dona la paradoxa que els que volen la seva llengua al Congrés en el fons no volen Espanya... i amb l’ajut inestimable dels comparses socialistes, en genuflexió perfecta, aconseguiran el no-res: un Tardà qualsevol parlant millor que quan ho feia en castellà. Entenc la sensació, però no justifica el fet. En fi, que no em sembla una gran victòria això del català al Congrés.
Tot l’antecedent per dir que mantenir i cuidar les llengües fora l’actitud òptima, com és el més convenient per al conjunt de la humanitat actuar de manera que el planeta mantingui unes condicions mínimes d’habitabilitat. Les llengües són finestres a les diverses identitats i són, per tant, patrimoni de la humanitat, tot i que haurem d’acceptar que, de la mateixa manera que els éssers vius, neixen, viuen i moren, unes transformades en altres, però també n’hi ha, i moltes, extingides per conquesta o per manca de parlants. Què en fem de cada llengua que ha esdevingut responsabilitat dels poders públics juntament amb la força de voluntat dels que la practiquen, i respecte de la millor estratègia en l’ús hi ha tota mena d’opinions: que fora millor parlar-la poc i bé, o molt i malament, si és que aquesta és la dicotomia per “eixamplar la base”?
I així hem arribat al moment en què els 7 vots que Pedro Sánchez necessita per ser investit president del Govern li reclamen que el català es pugui parlar al Congrés dels Diputats i al Parlament Europeu. La primera depèn de qui ho busca desesperadament, l’altra, no gaire, o no del tot. La primera és pur attrezzo per a la investidura. La segona torna a encetar un meló a l’Europa dels estats que difícilment pot arribar a bon port. En la primera es diu que els diners no són allò important (mai per a ells és l’important perquè el paguem la resta). En la segona, uns dels arguments emprats, i potser excusa donat el pressupost astronòmic i tantes vegades malbaratat de la Unió, és precisament que la traducció d’altres quatre llengües costaria un munt de diners. La qual cosa, per cert, és certa. Vagin a mirar el pressupost que la Unió gasta en aquest tema.
De totes les coses importants que per als catalans es podrien demanar a Pedro Sánchez, disposat a agenollar-se tot el que calgui, aquest és la més simbòlica, emotiva i inútil. Si és perquè el món sàpiga com es parla el català a la cambra baixa, obliden que els debats parlamentaris no se’ls mira ningú. Si és per “normalitzar” l’ús del català en el conjunt d’Espanya, és que són uns ingenus. Si és perquè pensen que això farà més que la immersió escolar en català, aquesta que no ha aconseguit que l’ús social es mantingui, és que no han entès res. Ara, si és perquè els dirigents de certs partits puguin tenir la imatge del seu líder parlant en català amb subtítols en la institució de la qual reneguen, aleshores sí, aleshores s’ha aconseguit la fita.
Tantes coses que es podrien demanar i fora convenient fer... La primera i més important, la conversió del Senat en veritable cambra de representació territorial on l’ús de totes les llengües simbolitzés la pròpia vertebració plural d’Espanya; la segona, i molt més important des del punt de vista icònic, la descentralització dels grans òrgans constitucionals, l’eliminació d’un Defensor del poble per a tota Espanya; l’eliminació dels ministeris que han quedat buits de contingut pel sistema autonòmic, i de la mateixa manera, certes institucions falsament descentralitzadores dins del territori de cada autonomia.
Però tot això no és possible perquè es dona la paradoxa que els que volen la seva llengua al Congrés en el fons no volen Espanya... i amb l’ajut inestimable dels comparses socialistes, en genuflexió perfecta, aconseguiran el no-res: un Tardà qualsevol parlant millor que quan ho feia en castellà. Entenc la sensació, però no justifica el fet. En fi, que no em sembla una gran victòria això del català al Congrés.