La globalització imposa nous reptes entorn de la llengua i la identitat a Catalunya. Per això, Maite Puigdevall Serralvo (Banyoles, 1972), filòloga, sociolingüista, professora dels Estudis d’Arts i Humanitats a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i membre del grup de recerca IdentiCat, estudia qui són els nous parlants de català i avisa que, “si volem que el català continuï sent una llengua socialment rellevant, ens hem de desempallegar de la creença que només serveix per a parlar-lo entre els nadius i que els nadius són blancs, vesteixen d’una manera determinada i parlen la llengua amb accents tradicionals”.
Coincidint en un moment en què la qüestió de les identitats és al centre del debat social, Maite Puigdevall, juntament amb Peter Kraus i Antoni Simon, participa aquest dissabte en el seminari Semicercles que organitza Plataforma per la Llengua a la Casa Convalescència de 9 h a 14 h. Les inscripcions encara són obertes i la jornada té com a objectiu abordar l’evolució de la relació entre la llengua i la identitat en els debats polítics a Catalunya al llarg dels últims segles. Concretament, Puigdevall impartirà la ponència Llengua i identitat a Catalunya en l’era global: sedentarismes i mobilitats, en què parlarà dels reptes que la globalització imposa en els grups lingüístics minoritzats com el català i en la inclusió de la immigració a través de la llengua.
La globalització imposa reptes importants en els grups lingüístics minoritzats com el català i en la inclusió de la immigració a través de la llengua. Però quins són en concret?
Principalment, són dos grans reptes. D’una banda, el pes demogràfic, és a dir, Catalunya és país un d’immigritud, s’ha reproduït i ha crescut per la incorporació forana, i no pas pel seu creixement vegetatiu ni per la seva taxa de natalitat, que és de les més baixes d’Europa. Ha viscut diferents moments de pics migratoris importants, i això és el que ha configurat la societat actual. De fet, del 2002 al 2022, uns 2,7 milions de persones van venir a raure aquí, però d’aquestes, 1,5 ja se n’han anat. Per tant, a part de ser un país d’acollida, també és un país de pas. I això té conseqüències enormes pel que fa a la llengua. I, de l’altra, les ideologies de la globalització, que ens impacten d’una manera més sibil·lina, més a grans trets socials de com ens comportem com a comunitat. El neoliberalisme ens aboca a societats basades en individus, en l’atenció individual i a no pensar que tenim drets col·lectius, fet que mina les comunitats. I si no hi ha comunitats, no hi ha llengua.
La llengua i la identitat estan estretament lligades. De fet, el catalanisme al llarg dels anys ha vist en la llengua pròpia un element clau de la identitat catalana. Avui dia, però, s’ha perdut aquesta connexió o vinculació?
Sí, ara mateix tenim una situació molt diversa. El concepte d’identitat ve d’uns orígens lligats a la creació dels estats nació a l’època moderna i, precisament, va ser en aquest moment quan la llengua es va convertir en un puntal important de la identitat. Però ara, a diferència d’abans, el concepte d’identitat és poc operatiu.
“La idea essencialista i romàntica que la llengua és l’esperit del poble ja no és gaire vigent; no ens podem entossudir a pensar que la identitat catalana ha de passar per la llengua”
Per què considera que és poc operatiu?
Perquè els estats nació també estan canviant per la globalització, de manera que la identitat d’ara ja no és la mateixa que es va configurar en el moment dels estats nació i, de retruc, la idea essencialista i romàntica que la llengua és l’esperit del poble ja no és gaire vigent. A banda, la identitat no és una cosa fixa i té un vessant performatiu, és a dir, la societat catalana té moltes especificitats: des de la capacitat cívica i la mobilització fins a les sardanes i els castells. Així doncs, hem de ser conscients que hi ha altres qüestions que formen part de la nostra identitat i que la llengua, encara que ens identifiqui d’alguna manera, no és l’única. Per això tampoc ens podem entossudir a pensar que la identitat catalana ha de passar per la llengua, tot i que continua sent una de les afirmacions més acceptades.
Així doncs, com es construeix i es reforça la identitat i, de retruc, la llengua?
Com a individus i també com a col·lectiu, hem de creure en la capacitat agentiva i, sobretot, no l’hem d’abandonar. És a dir, hem de fer servir tota aquesta capacitat agentiva que tenim i no hem de claudicar mai sobre la capacitat de tria i acció. Per exemple, podem triar fer militància. I no només individualment, també col·lectivament i per part de les institucions. De fet, Política Lingüística hauria d’ajudar en aquest procés de recuperació i revitalització de la llengua. Si no anem de bracet, no aconseguirem res. Plataforma per la Llengua, Òmnium Cultural, el Consorci per a la Normalització Lingüística tenen la seva parcel·la, però també han d’anar coordinats, cal distribuir-se la feina. Últimament, per exemple, hem anat veient que no hi ha prou cursos de català. El Consorci per a la Normalització Lingüística ha fet una feina ingent i ofereix moltes places, però hi ha molts forats de gent que no arriba als cursos perquè viu en barris marginats, no té transport, hi ha dones no alfabetitzades... Cal posar-hi solució i buscar els àmbits en què podem actuar, quedar-se de mans plegades no és una opció.
Com s’incorpora la població d’origen forà a la nova comunitat lingüística?
Triga molt de temps a incorporar-s’hi perquè ha de passar moltes barreres, tant estructurals com ideològiques. La segregació escolar, d’habitatge i laboral no ajuda. Als anys vuitanta, els sindicats van fer una tasca ingent a l’hora de formar treballadors, però ara aquesta feina no s’està fent. A més, hem de ser conscients que la comunitat catalanoparlant ja no només la formen els blancs, els que tenim un fenotip o els que tenim un accent i que, per tant, hem de donar cabuda i legitimitat a tothom que hi vulgui participar. A banda, els forans no es converteixen en catalanoparlants el primer dia que va a classe de català, és un període molt llarg, de manera que també hem de crear xarxa comunitària, els hem d’incloure en les nostres institucions, els hem d’anar obrint portes i hi ha d’haver espais de permeabilitat. En definitiva, només es podran incorporar a la comunitat lingüística si es creen xarxes, vincles i relacions socials amb gent que parla català, que viu aquí i que entén el país d’una certa manera. Si no hi ha contacte i hi ha segregació, no hi ha possibilitat d’integració ni d’incorporació.
I, al final, com s’acaben convertint en nous parlant de català?
Primer de tot, gràcies als cursos de català, però també gràcies a aquestes xarxes, vincles i relacions socials. De fet, moltes plataformes veïnals s’han convertit gairebé en professors de català informals. Només es poden convertir en catalanoparlants a partir de la interacció amb els altres. I si no entren en una xarxa, és difícil que hi hagi aquesta interacció.
“Hem detectat que la universitat i l’entrada al món laboral són els grans moments en què els joves s’incorporen al català”
Hi ha moments, espais o entorns que afavoreixen aquest canvi, conversió o “muda lingüística”?
Sí, sobretot els moments vitals o importants de canvi: quan passes de l’escola a l’institut, quan comences activitats d’oci, quan passes de l’institut a la universitat o al món professional, quan t’emparelles, quan tens fills o quan ets avi. És en aquests moments de transició quan les persones es poden reinventar o evolucionar. Tot i això, hem detectat que la universitat i l’entrada al món laboral són els grans moments en què els joves s’incorporen al català.
Però què fa que una persona vulgui parlar o no una llengua nova com el català quan s’estableix a Catalunya?
A vegades són coses tan senzilles com un somriure, com algú que et tracta com a persona i no et menysté, com algú que t’acull de manera oberta sense demanar-te res a canvi, ni justar-te ni caure en paternalismes. Trobar una persona que simplement et respecti, que et digui ets aquí, tens dret a ser aquí i els teus fills ja són d’aquí i que t’ajudi, t’ensenyi i et parli. Fets molt humans i molt bàsics. I, sobretot, també hem de tenir molt present que ells no s’han de conformar a partir de la catalanitat que tenim nosaltres, que hem nascut aquí, sinó que tindran la seva catalanitat pròpia perquè, alhora, mantindran les seves tradicions i els seus costums. En definitiva, no podem pensar que tothom s’ha de conformar de la mateixa manera ni que ha de viure la catalanitat de la mateixa manera. El més important és que puguin aprendre i parlar català i participar en la comunitat amb igualtat i naturalitat.
“No podem pensar que tothom ha de conformar i viure la catalanitat de la mateixa manera”
Per tant, com a resum, qui són els nous catalanoparlants?
Als anys vuitanta, els nous parlants de català eren nens, joves i adults que no havien après el català durant el franquisme. Cap als anys noranta, però, a Catalunya hi va haver un boom poblacional i molts professionals de l’estat espanyol van venir a treballar a Barcelona en feines liberals i es van incorporar al català. I, a partir de l’any 2000, hi ha un canvi radical: els migrants originaris de l’estat espanyol que van venir aquí es tronen més vells cada vegada, es tallen els fluxos d’aquesta migració de població d’Espanya, comencen a augmentar els fluxos de població de la resta del món i aquestes persones ara són els nous catalanoparlants.
I com poden arribar a esdevenir parlants legítims d’una llengua que han après fora de la llar familiar?
Perquè arribin a ser parlants legítims, els hem d’incloure dins del grup i els hem de legitimar que són parlants legítims de la llengua. Però això aquí no sempre passa, no sempre deixem entrar tothom, no sempre diem tu ets un parlant legítim, ni tu ets català, ni tu pots parlar català. Perquè a la mínima que s’entrebanquen, els canviem al castellà. I això s’agreuja encara més quan el nou parlant té trets racialitzats, sigui pel color de pell, perquè porta vel o perquè té un accent “no nadiu”.
“Encara tenim al cap la idea que el catalanoparlant ha de ser d’una manera en concret i ha de tenir un accent en concret: hem d’entendre que el català normatiu o ideal no existeix”
S’ha escampat massa la creença que el català només serveix per parlar-lo entre els nadius?
Sí, totalment. Encara no ens hem desempallegat de la mentalitat subjugada de venir d’un procés de minorització. De fet, no fem cas als nous parlants de català perquè encara tenim al cap la idea que el catalanoparlant ha de ser d’una manera en concret i ha de tenir un accent en concret. Hem d’entendre que el català normatiu o ideal no existeix.
Tot i això, ja podríem dir que actualment són més nombrosos els nous parlants de català que no pas els parlants nadius?
Ara mateix, els nous parlants ja són la majoria dels parlants habituals. Un 57,6% de persones que declaren que parlen català habitualment no tenien el català com a llengua familiar, de manera que això vol dir que s’han incorporat a la comunitat lingüística catalana.
Així doncs, és gràcies a l’existència d’aquests nous parlants de català que es pot garantir la pervivència de la llengua i de la comunitat lingüística minoritzada?
De moment, no. Malgrat que representen un grup molt nombrós, encara no produïm prou nous parlants perquè ens ajudin a garantir la pervivència de la llengua. Són majoria, però no són una majoria aclaparadora. Per tant, la llengua majoritària a la nostra societat continua sent el castellà.
Finalment, quin és el paper o el repte dels parlants patrimonials o nadius en la pervivència de la llengua?
Primer de tot, hem de fer una feina de conscienciació, perquè ho hem deixat tot en mans de les administracions i també cal que nosaltres com a catalanoparlants també fem alguna cosa. Com a societat, hem d’aspirar a fer que el català sigui la llengua hegemònica. I no només hem d’aspirar a això, sinó que també ens hem d’autoconvèncer i dir en veu alta que això és el que volem, perquè això és el que destapa o desencalla una emoció i un moviment. A banda, no podem no aspirar a això, no podem fer això als nostres avantpassats ni a nosaltres mateixos, seria una tragèdia. I compte, perquè això no vol dir que hagi de ser l’única llengua ni que hagi de ser en detriment de les altres, perquè som una societat diversa, però sí que ha de ser la llengua d’intercanvi social i la llengua hegemònica socialment. I, finalment, també hem d’aprendre a compartir i a parlar la llengua amb normalitat amb tothom que la vulgui parlar, indistintament del color de pell, la manera de vestir o l’accent quan parla català.